Netejar les cases de morts solitaris

Per aquesta bella novel·la he conegut el significat de la paraula japonesa kodokushi, “un fenomen que neix de l’aïllament social”. Al Japó cada cop hi ha més homes, sobretot homes, que envelleixen sols, sense família, sense amics, i que moren, també, ben sols. Per això, hi ha empreses que es dediquen a buidar les cases d’unes persones que se n’han anat d’aquest món sense que ningú en tingués esment. A buidar i a netejar, perquè els cadàvers poden estar-se dies, si no setmanes i tot, podrint-se en una casa on no entra ningú fins que no hi arriba la brigada de la neteja.

El silenci dels morts és el títol d’una coneguda poesia de Joan Vinyoli, que va motivar que Eduard Márquez escrivís una de les seves novel·les més colpidores: Cinc nits de febrer (2000). He recordat els versos del barceloní gràcies a la història d’aquesta autora nascuda el 1980 a Sankt Pölten, filla de pare austríac i mare japonesa, que ha ambientat la seva novel·la en una ciutat nipona. La Suzu és una jove de vint-i-cinc anys que se sent perduda. Fa feines precàries. Manté, també, relacions amoroses inestables, sense compromís. Quan la fan fora del restaurant on treballava, troba feina en una d’aquestes empreses que netegen les cases de morts solitaris. I aquí coneix en Takada, un xicot que està tan perdut com ella o més, i que amaga secrets que remunten a una infantesa desgraciada.

Quan entren en un habitatge on s’ha mort algú, en Sakai, el cap de l’empresa, demana permís, talment com si es dirigís al mort, respectuosament. Acaben de compondre la brigada de la neteja dos forçuts: en Yamamoto i en Suga. En els seus versos, Vinyoli ens recomana: “no parlem, / però, dels morts i fem-nos lentament / al pensament que alguna cosa d’ells / és molt a prop”. Tant la Suzu com en Takada són joves amb una tirada clara a la introversió. Solitaris irredempts, tots dos. Ell conserva un tic de la seva noiesa trista: es grata l’ungla del polze d’una mà amb una ungla de l’altra mà. Ella està una mica tipa de les emoticones insulses que li envia tot sovint sa mare. I també ho està d’una parella de veïns molt vells que es barallen tot el dia i que, quan hi coincideix, sembla que només estiguin interessats a fer safareig. La Suzu té un hàmster, que no es fia gens d’ella. D’altra banda, la feina no és gens fàcil, perquè, entre altres factors, cal lluitar contra l’ofenosa fetor que ve de la fermentació d’un cos mort. I contra aquella malsana estuba: “Les cases on trobàvem els cadàvers semblaven cambres de vapor on suàvem la cansalada”. L’autora no en fa mai un gra massa, d’aquesta mena de descripcions. Quan hi recorre, però, són molt eficients.

Errors de correcció

La soledat dels morts sembla que reflecteixi la dels dos protagonistes. En Takada llegeix un tractat sobre el No-ser. La Suzu ha reduït molt el contacte amb els seus pares, i retroba una amiga de l’institut amb qui constata que no hi ha res en comú. Però la mort, que és la font de negoci de l’empresa, curiosament ha tornat a connectar la protagonista amb la vida (la poesia de Vinyoli acaba dient: “Usa dels morts així”). És una història molt suggestiva; i la traducció, ben llegidora. Però hi ha un problema greu de correcció, i em sembla necessari destacar-lo. Errors gruixuts, de mena diversa. De sintaxi (les cursives són meves): “a un ‘Sí, senyor!’ li havia seguit un altre”; “No se m’haurien caigut els anells...”; “la casa se’t devia caure a sobre...; “No se m’hauria passat mai pel cap”. De lèxic: “¿I per quins set ous...?”, “de vint-i-un botons”, “provar-ne un mos”, “cuits al dente”, “tenia els bíceps més grans”, “se’t treuen les ganes”... No és un aspecte menor!