Música

Neu i màgia a les llistes d’èxit: així funcionen les nadales pop

Per què qualsevol estrella pop es suceptible de fer una nadala?

Les cançons de Nadal de les estrelles
Música
8 min

Si el gran èxit de la música popular se sustenta en parlar de les coses que ens passen, no podia passar de llarg de la litúrgia de pau i retrobament d’aquestes dates. Des que el pop és pop, el Nadal ha anat apareixent amb assiduïtat en el cançoner i s’ha convertit en una temàtica recurrent, ja sigui en l’adaptació de cançons tradicionals o en l’elaboració de nous èxits. La seva presència respon a una raó purament costumista i de celebració, però també a una altra de més prosaica, la monetària: fa vuitanta anys que el gremi es beneficia de l’excel·lent rendiment que donen les nadales adaptades a la modernitat. Des de la fundació del concepte de música pop i la consolidació de la indústria, a mitjans dels cinquanta, que la cançó nadalenca s’ha apropiat amb encert dels estils hegemònics. D’aquí que una de les nadales més escoltades d’avui sigui un reggaeton, Llegó la Navidad (2018), del cantant porto-riqueny Ozuna. Però ¿quan va ser que les nadales van començar a liderar les llistes i a aconseguir xifres milionàries? Aquesta és la història de la nadala pop, una tradició totalment vigent.

Trenta-dos nadales pop per un Nadal pandèmic

Acceptant que cada època i cada generació han anat modulant el tipus de cançó, hi ha una nadala moderna arquetípica inserida en la memòria popular: All I want for Christmas is you, de Mariah Carey (1994). La cançó marca el cànon actual, tot i que paradoxalment no va ser una cançó que s’inventés res. Al contrari, va saber copiar de qui millor ho havia fet abans: la nadala de Carey, farcida d’arranjaments soul i cors gòspel, beu sense dissimular de la factoria d’èxits de la Motown, de Stax i de les produccions de Phil Spector dels anys seixanta. És per la creació d’un tipus de nadala que ha superat estils i gèneres que podem posar l’inici de la nadala pop moderna en aquell instant. Abans, als anys quaranta, és quan es van escriure bona part de les cançons de Nadal de tradició nord-americana. Ja eren interpretades per les grans estrelles de la música, per això eren tan accessibles al gran públic. Un himne solemne com el White Christmas d’Irving Berlin, interpretada per Bing Crosby a la pel·lícula Holiday Inn, va endur-se l’Oscar a la millor cançó el 1942. En aquells anys també es va crear Let it snow (1945), que han versionat de Dan Martin a Jessica Simpson, i d’altres que han arribat a Catalunya. És el cas del The little drummer boy, aquí coneguda com la Cançó del timbaler, que va interpretar magistralment Johnny Cash l’any 1959. És una nadala traduïda a un gran nombre de llengües gràcies a les diverses versions de cantants coneguts: Marlene Dietrich a l’alemany, Nana Mouskouri al francès i Raphael al castellà amb el seu El pequeño tamborilero (1965).

El referent més viu

Tot i que el rock’n roll i el rockabilly havien donat abans grans moments -com el disc de nadales d’Elvis Presley-, el moviment que millor va entendre el rèdit que podia aconseguir la nadala i en va fer una escola és el pop afroamericà dels seixanta. No va ser l’únic, però sí el que ha quedat com a referent més viu pel que fa a tipus de producció. La consolidació del soul, representat per segells com Stax i Motown, va sublimar la cançó nadalenca i la va portar a una altra dimensió. La seva fórmula no difereix gaire del que tenim avui, perquè ho va fer tan rematadament bé que s’ha mantingut al llarg dels anys: transformar la cançó tradicional, eliminar part de la seva solemnitat i convertir-la en un artefacte ballable i adaptat a tota mena de públic. Treure la nadala de casa per portar-la a la discoteca.

D’exemples n’hi ha molts, molt bons i molt variats, però és indispensable citar quatre discos temàtics sortits de Detroit, de la Tamla Motown: Merry Christmas, de The Supremes (1965); Someday at Christmas, de Stevie Wonder (1967); Jackson 5 Christmas album (1970), i el recopilatori Motown Christmas (1973), que recull cançons de Smokey Robinson i The Temptations, entre d’altres. De la factoria Stax, de Memphis, en van sortir cançons nadalenques d’Isaac Hayes i Otis Redding, així com la magnètica Black Christmas, de The Emotions, un trio que formaven les germanes Hutchinson. A banda hi havia el productor Phil Spector, la figura que va portar la nadala a uns estàndards qualitatius inimaginables al disc A Christmas gift for you from Phil Spector. La seva feina amb The Ronettes, plasmada a la versió que fan de Sleigh ride (1963), n’és el millor exemple.

'Christmas in the heart', de Bob Dylan (2009)
'Christmas on Death Row', amb Snoop Dogg (1996)

Aquella escena va crear un cànon, no només de cançó, també de la manera com es relacionava la indústria amb el Nadal. D’aquí que altres segells i moviments portessin la nadala al seu terreny i en fessin bandera. Dos exemples van ser Fania, històrica discogràfica novaiorquesa especialitzada en salsa i ritmes llatins, que va publicar discos temàtics de Willie Colón i Héctor Lavoe als anys setanta, i el problemàtic Death Row, un segell de hip-hop gangsta que el 1996 va llançarChristmas on Death Row, una compilació de rap nadalenc amb artistes tan populars com Nate Dogg i Snoop Doggy Dogg, creador del clàssic Santa Claus goes straight to the ghetto.

Amb els fonaments de la nadala pop arquetípica ben clars, les cançons han anat evolucionant a mesura que variaven els gustos de la gent. Qualsevol estrella, per gran que fos, ha estat susceptible d’apuntar-se a fer-ne, encara que sigui per variar-ne el sentit tradicional, com els Ramones, els Pet Shop Boys i Yung Beef.

La nova onada

En la seva etapa d’activista, John Lennon va compondre un dels grans himnes del Nadal contemporani. Lennon, que havia treballat amb Phil Spector a Let it be, va demanar al productor que l’ajudés amb una cançó antibel·licista en plena Guerra del Vietnam. Publicada l’octubre del 1975 amb la complicitat de Yoko Ono i el Harlem Community Choir, Happy Xmas (War is over) comença felicitant el Nadal els seus fills, Julian i Kyoko, i entre tòpics relacionats proclama que “la guerra s’acaba si ho vols”. No va ser l’únic beatle en atrevir-se amb una nadala, però sí el que va fer la més recordable. Ringo Starr va fer un disc íntegrament de nadales a finals de segle i Paul McCartney va publicar un senzill de dues cares l’any 1979. Eren dues cançons oblidables, per dir-ho de manera amable, Wonderful Christmastime (àmpliament millorada anys després per The Shins) i la instrumental Rudolph the red-nosed Reggae. Són cançons properes al canvi de dècada i que mostren com s’anava acostant la New Wave, ja a punt per canviar els estàndards d’una música popular trasbalsada per l’explosió punk.

Als anys vuitanta farien fortuna bandes com New Order, que van celebrar Nadal des del seu temple de Manchester -la discoteca Hacienda- amb una versió futurista de Rocking Carol (1982), i Siouxsie & The Banshees, que es van apropiar de manera magnífica de la nadala popular francesa Il est né le divin enfant (1984). Com a raresa, fins i tot The Cure es van atrevir amb una versió de Merry Christmas everybody, del grup de glam rock britànic dels setanta Slade. Però si la nova onada va donar una cançó pop de Nadal que va marcar diverses generacions abans que Mariah Carey rebentés totes les llistes possibles és Fairytale of New York, de The Pogues. ¿La millor nadala de tots els temps? Ningú hauria d’atrevir-se a negar-ho.

'El 25 de gener', de Manel (2010)
'Christmas tree farm', de Taylor Swift (2009)

Aquesta emocionant balada d’exili irlandesa emociona amb una lletra rica en renecs, retrets i desànim ionqui que s’obre a l’esperança amb els meravellosos versos de Shane MacGowan. Diverses vegades escollida com la nadala preferida dels britànics, és el resultat d’una mena de juguesca entre la banda i Elvis Costello, el seu productor: “Em va reptar a fer una nadala que no fos sentimentaloide -va explicar posteriorment MacGowan- i em vaig inventar una història sobre una parella d’immigrants irlandesos molt deteriorada. És trista però edificant, i no és una nadala convencional com el Jingle bells i tota aquesta porqueria”.

Lluny de la solemnitat

El que ens ha ensenyat la llarga i productiva història de les cançons pop de Nadal és que són millors com més s’allunyen de la solemnitat. Ja sigui per temàtica o per gènere i ritme. Les cançons lentes que mantenen tota la litúrgia nadalenca acostumen a convertir-se en avorrits refregits. En canvi, quan es treu la nadala de la seva zona de confort té més coses a oferir.

Totes els punts bons i els dolents els podem trobar en un mateix disc, que serveix d’exemple: You make it feel like Christmas (2017), de Gwen Stephani. Anodí quan es posa seriós i transcendental, i tot el contrari quan ens treu a ballar, fet que aconsegueix amb píndoles pop d’aroma soul. L’excantant de No Doubt no és l’única gran diva d’aquesta era que s’ha llançat al gènere. L’australiana Kylie Minogue té un elapé temàtic amb un senzill trencapistes, Christmas isn’t Christmas ‘til you get here’ (2015), i col·laboracions amb Iggy Pop i Frank Sinatra. També és recomanable l’aportació de Taylor Swift amb el senzill Christmas tree arm, que el desembre del 2019 va aconseguir arribar al número tres de les llistes d’èxits nord-americanes. Pràcticament totes les grans figures d’avui han publicat nadales: Justin Bieber, Kelly Clarkson (Underneath the tree ), Katy Perry i la més psicodèlica de totes, Lady Gaga, amb una versió moderna, i força surrealista, de Christmas tree. Això per no parlar de Mariah Carey, esclar, avui força encasellada en la temàtica.

Fins i tot l’escena indie, ja totalment desproveïda de qualsevol element que la identifiqui com a contracultural, s’ha apuntat a la nadala pop. She & Him, la banda que formen Zooey Deschanel i M. Ward, van publicar l’incolor Christmas party, amb versions contemporànies de cançons nadalenques. Molt més reeixit i recomanable és Tinsel and lights, un altre elapé temàtic, aquest de Tracey Thorn (Everything but the Girl), amb col·laboracions tan recomanables com Stephin Merrit (The Magnetic Fields), Ron Sexysmith i Green Gartside, de Scritti Politti. ¿Més grups provinents de l’escena independent amb nadales? Death Cab For Cutie, Phoenix (Alone on Christmas Day és estupenda), Sufjan Stevens i un llarg etcètera. Finalment cal destacar la que possiblement és l’última gran nadala publicada, la inesperada All you’re dreaming of, de Liam Gallagher.

La roda no s’atura i aquest any ja hi ha noves cançons de Nadal a les llistes, començant pel Merry Christmas d’Ed Sheeran i Elton John. Salsa, soul, pop, reggaeton, rock, folk, rap, garatge, heavy metal (sí, Iron Maiden també tenen una nadala) i el que faci falta. La nadala aguanta totes les envestides.

'Nadal', de Guillermina Motta (1972)
'You Make It feel like Christmas', de Gwen Stefani (2017)
La cançó milionària de Mariah Carey

All I want for Christmas is you és la gran nadala contemporània, però no hi va apostar tothom quan Mariah Carey la va publicar el 1994. Va necessitar anys d’arrelament, perquè tot i que aquell any va arribar al sisè lloc de la llista nord-americana de senzills no va ser un superèxit instantani. La febre va ser, sobretot, amb el canvi de segle, quan va batre el rècord d’escoltes en un mateix dia a les plataformes de streaming (12 milions de reproduccions a Spotify el 25 de desembre del 2019).

En el minidocumental The story of ‘All I want for Christmas is you’ (Amazon, 2019), la cantant explica la història i tot el que ha anat generant la cançó, composta a mitges amb Walter Afanasieff. Carey revela que la nadala dona un missatge d’optimisme no materialista perquè quan era petita mai va acabar de tenir les festes desitjades: “Vaig tenir una família disfuncional que es carregava Nadal cada any. La meva mare intentava que sigués tan divertida com fos possible, però alguna vegada fins i tot va embolicar peces de fruita com si fossin regals, ja que no teníem diners”. La seva situació ha millorat considerablement d’adulta i s’estima que la cançóli aporta uns 2,6 milions de dòlars de beneficis anuals.

stats