‘Nevermind’: La història d’un disc que ens va fer la vida millor

La publicació de Nevermind, el segon disc de Nirvana, va sacsejar tota una generació de joves als anys noranta. De cop i volta, la música independent, que s’havia començat a introduir tímidament entre els adolescents de la Catalunya preolímpica, compartia espais amb els grans dinosaures del rock. Els estranys i els marginats agafaven el control, sonaven a la ràdio i rebien l’atenció de la indústria, que va passar d’invertir milions en glamuroses estrelles a fer-ho en grups joveníssims que ben poc tenien a veure amb l’establishment. Publicat el 24 de setembre del 1991, Nevermind va significar l’última gran irrupció del rock de guitarres del segle XX, un catàleg de cançons amb les quals s’encetava una era que canviaria la mentalitat juvenil respecte a la música i la cultura de masses. Trenta anys després de la vibrant aparició de Nirvana, parlem amb diversos testimonis que ens expliquen com es va viure a Catalunya la seva explosió. Una porta oberta a moltes persones que van descobrir un nou so que no només qüestionava la relació que tenien amb l’art, també marcava el camí a seguir: Nirvana van ensenyar-los que darrere dels grans focus, allà on hi ha els marges, acostuma a haver-hi escenes vibrants per explorar.

Com us va arribar ‘Nevermind’?

A finals de setembre del 1991 es va publicar el segon disc de Nirvana, un grup llavors inèdit a Catalunya. En un tres i no res, el trio de Seattle va superar les vendes de superestrelles com Michael Jackson, gràcies a una campanya promocional que es va estendre per tot el món i que no havia tingut cap altra banda independent.

Borja Duñó: “Una companya de classe va mencionar el grup i em vaig obsessionar amb ells sense ni tan sols haver-los escoltat. Llavors va sonar Smells like teen spirit a la ràdio i de seguida vaig anar a buscar la cinta de Nevermind. La vaig escoltar milions de vegades i tenia una samarreta que va acabar transparent de tant rentar-la”.

Joan Pons: “Teníem una antena parabòlica heretada amb què veia la MTV britànica. Allà feien un programa que es deia 120 minuts i recordo el diumenge en què van estrenar Smells like teen spirit. Després vaig comprar el disc i em va decebre una mica: era massa net, estava massa ben produït. Aquests discos vull que sonin bé, però no tan polits. Això sí, tothom en parlava i el disc va córrer per tot arreu”.

Ivone Lesan: “No vaig arribar al disc quan va sortir, sinó quan ja era gairebé mainstream i sonava constantment al programa La taverna del llop. Va ser com una barreja de «Hòstia, com mola, això, que guai que li agradi a tanta gent, aprendrem anglès perquè això que diu és fortíssim»”.

Marc Mateu: “Quan va sortir als Estats Units jo era a Boston fent una crònica d’un concert de Tom Petty & The Heartbreakers. Ho vaig aprofitar per comprar novetats discogràfiques, entre les quals hi havia el Nevermind. En aquella època els llançaments discogràfics encara no eren 100% globals com ara i, per tant, quan vaig tornar a Catalunya vaig poder punxar a la ràdio cançons de l’àlbum encara desconegudes al nostre mercat. L’impacte va ser aclaparador”.

Artur Estrada: .“La portada d’aquell disc era a tot arreu. Anaves al carrer Tallers i era a totes les botigues. El senties per la ràdio a casa i pensaves que potser allò s’assemblava més a alguna cosa que et pogués agradar que el que hi punxaven normalment”.

Borja Prieto: .“Tot va anar massa ràpid, de cop i volta eren molt famosos. Anys més tard vaig coincidir amb la persona d’Universal que havia portat la campanya de màrqueting del disc a Espanya i em va explicar que va ser grandiosa. Eren a tot arreu, eren massius: pòsters, promocions, anuncis... Va arribar a tothom. La gent es preguntava: però d’on ha sortit aquesta gent? Tothom dins la indústria tenia clar que ells eren el futur”.

Va ser un disc generacional?

Els rars van deixar de ser els rars per començar a ser protagonistes. L'arribada de Nirvana a l'Olimp del 'mainstream' va canviar la mentalitat dels joves, que veien en aquella banda persones en les quals es podien reconèixer, fet que mai passava amb les superestrelles de la música que sonaven a la ràdio.

Elvira Asensi: “Van donar veu a tota una generació que fins a aquell moment no se sentia necessàriament identificada amb cap estrella del rock. Amb aquest grup per fi van trobar algú amb qui empatitzar”.

Borja Duñó: Era música dels noranta per a adolescents dels noranta, d’aquí que fos tan significatiu. Molts com jo, que no teníem una personalitat formada, vam començar a estirar el fil i arribar a altres bandes, com els Pixies. Van ser un revulsiu per militar en la música alternativa”.

Artur Estrada: .“En aquell moment no ho sabíem, però allò va canviar la relació entre el món independent i el mainstream ”.

Ivone Lesan: “Per als que llavors érem adolescents i no sabíem pràcticament res de tot el que hi havia abans, ens va servir com a porta. Per investigar, escoltar i ampliar l’espectre de música que escoltàvem. Crec que va ser un bon disc que va arribar en un moment de confluència molt concret: el moment perfecte per a una generació”.

Marc Mateu: “A l’onada de Nirvana hi van pujar molts altres grups de l’època, fossin de l’escena grunge de Seattle o no: Pearl Jam, Soundgarden, Mudhoney, etc. Durant una temporada tot van ser guitarres contundents”.

Joan Pons: “La indústria tenia un grup de fàcil connexió amb una gran estrella al capdavant. Kurt Cobain era un noi realment guapo, i això no ho tenia Black Francis, dels Pixies; o Thurston Moore, de Sonic Youth. De cop i volta hi havia un noi rosset amb cara angelical que podia ser una estrella. El grup es va resistir molt a ser això, però era massa llaminer per a la indústria”.

Quines portes va obrir?

‘Nevermind’ va centrar les mirades en un seguit de bandes que, com Nirvana, s’acostumaven a moure per circuits alternatius i ràdios universitàries. De cop i volta, tota la joventut occidental es va fixar en ells.

Elvira Asensi: “No diria que va canviar la meua vida ni el meu entorn, però sí que ho va fer tot el moviment de música independent del qual Nirvana formava part. La meua relació amb la música es va tornar més intensa, hi havia moltíssim interès per descobrir coses noves i aprendre”.

Joan Pons: “No va obrir gaires portes per als que ja érem dins. Els que anàvem a veure Pixies o Sonic Youth vam aconseguir ampliar la base: tot va pujar de categoria. Van arribar a molt més públic, perquè fins i tot als que venien d’escoltar rock dur els acabava agradant Nirvana, ja que era un grup que havia begut molt de Black Sabbath, es notava en les seves guitarres. Els que no van acabar de veure-ho clar van ser els que venien de la tradició de Washington i el hardcore, que volien acabar amb tots els tics rockistes ”.

Artur Estrada: “Em va permetre compartir converses sobre ells, cosa que em va acostar a altra gent de l’escola que escoltaven Soundgarden, Smashing Pumpkins, Faith No More i coses així. Eren grups que sonaven molt sofisticats i produïts i els feien portar camises de franel·la massa gruixudes per al clima barceloní. Nosaltres anàvem tot el dia en bermudes escoltant Green Day o Minor Threat”.

Borja Prieto: “Nirvana van ser catalitzadors de moltes coses. Gràcies a ells molta gent va descobrir els Pixies, Sonic Youth, Hole o bandes com Bikini Kill, Huggy Bear, els grups de C86 d’Escòcia, l’escena Olympia. Kurt Cobain no només ens va regalar la seva música, també ens va ensenyar molts grups que recomanava o que portava a les samarretes. Qui coi hauria escoltat Daniel Johnson en aquest país si no hagués sigut per Kurt Cobain?”

Quin va ser el seu llegat?

El segon disc de Nirvana suposaria el tret de sortida d’una època hegemònica de la música independent, el que s’acabaria coneixent com a escena ‘indie’. Amb el temps aquesta denominació perdria el sentit i acabaria dilapidada i engolida per la indústria.

Joan Pons: “El que més va canviar és que ens van deixar de veure com a bitxosraros”.

Borja Duñó: “Va ser un boom per a la música independent. Tot va créixer i a tot arreu es va començar a crear una escena pròpia, també a Catalunya”.

Elvira Asensi: “La música era sempre el tema principal de conversa i un factor decisiu a les nostres vides. Hi havia una escena underground local molt interessant”.

Ivone Lesan: “Van aparèixer més grups, fanzins, festes i concerts en centres socials ocupats. En el meu cas no ho relaciono amb la sortida del disc -era molt petita i ballava MC Hammer i encara pintava fotocòpies del Goku-, sinó amb la discogràfica Bcore, el Boliche, els E150, el Kebra, la Tipo, totes les botigues de discos del carrer Tallers, el CSO de Badalona, la Bàscula, i tots aquells indivídus que van dedicar-se a portar-nos i mostrar-nos tot el que es feia fora i que era superinteressant. Nevermind va ser com agafar un arbust que tenia unes arrels gegants, i de les arrels en vaig treure molt més profit que de l’arbust”.

Borja Prieto: “Van ser una porta per a tot. Van fer que la nostra vida fos millor”.