Elisenda Soriguera i Farrés: "Qui no té avis com concilia? I qui no pot pagar cangurs?"
Periodista i mare de la Pepa, la Jana i la Tona, de 7, 4 anys i 10 mesos. Treballa en l’equip de comunicació de la UOC, va formar part de la redacció de la revista 'Enderrock', va ser col·laboradora del 'Kids XS' de Catalunya Ràdio i ara ho és del 'Criatures'. Publica 'La mare que t’ha parit. Diari d’una mare inexperta' (ed. Rosa dels Vents), una narració plena de tendresa, humor i sentit comú dels primers anys de maternitat
BarcelonaL’inici de curs és trepidant. En el nostre setembre s’hi acumulen aniversaris familiars, adaptació a la llar d’infants, l’inici a l’escola de les grans. A més, ens acomiadarem d’un estiu que ha estat molt guai, el primer de família nombrosa. Aquestes vacances la filla gran va fer per primera vegada ràfting, la mitjana va llegir un llibre amb lletra de pal, i la petita va començar a gatejar. És molt emocionant viure i gaudir tantes primeres vegades.
El setembre és un gran repte de logística.
— Hi ha qui opina que el canvi més bèstia és quan passes de tenir una criatura a tenir-ne dues. Jo no ho crec. El canvi vital important és quan passes de no tenir-ne a tenir-ne. Amb una criatura els malabars ja comencen des del minut zero. Amb més criatures, més boles i més difícil és que no et caiguin.
Ets molt crítica amb el mite de la conciliació entre feina i família.
— Qui no té avis com ho fa? I qui no pot pagar cangurs? I qui no té feines prou flexibles? Crec que l’error ha estat fer-nos creure que podem fer-ho tot. La conciliació és un miratge. Cada dia caminem per la corda fluixa i a casa tenim una xarxa que són els avis per recollir-nos sense que prenguem mal.
I què passa quan tot és un caos?
— A casa hem creat un himne. Té una lletra molt bàsica que cantem amb la tornada de I love you, baby de Gloria Gaynor. Diu: "Tot és un drama, lololololó, tot és un drama, lololololó..."Cantem l’himne quan estem en hat trick, que vol dir quan tenim les tres criatures plorant alhora.
Estic segur que funciona.
— La filla mitjana capta molt bé quan estic en un moment de col·lapse; té una intuïció i, de cop hi volta, ve i et fa un petonàs i una abraçada.
El teu llibre és ple de consells sensats.
— M’agrada pensar que el llibre pot servir per acompanyar moments que són molt intensos, i que també poden ser molt durs. Per això quan tinc una amiga a punt de parir li dono el meu millor consell: quan algú et pregunta què li caldrà a la criatura per fer-li un regal, digues-li que us porti tàpers de menjars suculents. A més, quan aneu a visitar una família amb un nadó, en marxar, endueu-vos les escombraries.
Tu ets ja una veterana i no la mare primerenca que retrates al llibre.
— La diferència més clara entre el debut en la criança i quan ja tens criatures és que gran part de les pors deixen pas al gaudi. Amb la meva primera filla, recordo el pànic que vaig sentir el dia que el seu pare tornava a la feina. T’asseguro que no sabia com sobreviuríem tantes hores soles. Amb la tercera filla, en canvi, recordo que les nenes eren a l’escola i que jo pensava que tenia tot un matí per fer vida tranquil·la amb la puça. Sabia que potser hi hauria moments esgotadors, però la filosofia era diferent.
¿Enyores alguna cosa d’aquella primera maternitat?
— Potser he enyorat poder tenir més moments per fer coses plegades un cop he tornat a la feina. Amb una sola criatura era més fàcil trobar aquests moments. Ara tot és un puzle logístic complicat.
Els pares, per motivats que estiguem i disposats a assumir totes les responsabilitats al 50%, el cert és que anem relaxant molt la nostra implicació. En el llibre parles de la càrrega mental extra de les mares.
— A casa som molt conscients d’aquesta càrrega mental que em carrego pel fet de ser dona. La càrrega mental de les mares és heavy. I que ningú es pensi que aquesta càrrega mental fa vacances. És un tema recurrent en les nostres converses, al qual mirem de posar remei. He de confessar que, malauradament, no ens en sortim com voldríem. Necessitem seguir provant maneres de revertir la situació.
Explica’m una anècdota que em faci somriure.
L’altre dia la puça de quatre anys m’explicava que volia tocar el cel. Vam estar pensant diverses maneres de fer-ho. Una era obrir la finestra d’un avió. També em va proposar que agaféssim moltes cadires de l’escola, i que les poséssim una damunt de l’altra. Em va dir que jo m’hi podria enfilar i tocar el cel, i li vaig dir que em feia una mica de vertigen. Em va respondre que no patís, que ella estaria aguantant fort les cadires. No veia cap escletxa en el seu pla, pensava que seria 100% viable.