“Qui no confia massa no confia prou”

L’advocada Lourdes Parramon i l’Orland es van conèixer al Conservatori del Liceu, on tots dos estudiaven piano. Ella tenia setze anys i ell li va semblar un noi molt determinat. Amb el temps, va comprovar que aquella primera impressió era certa. “L’Orland confia molt, confia en el que ell pot fer i en el que jo puc fer. A mi això m’agrada, perquè penso que qui no confia massa no confia prou”, diu Parramon. 

I com que sovint la memòria té forma de conte, l’advocada afirma que, passades pel sedàs de la racionalització, les primeres impressions són sovint “bromoses”. “La memòria és dissident, és una recreació. De la mateixa manera, el relat d’una relació va canviant amb el temps. I està bé que sigui així, perquè al llarg del temps el vas reinterpretant i generant oportunitats de cagar-la però també de redimir-te”. A la vida, diu, està bé tenir la porta oberta a canviar, a mirar-te les coses de manera diferent. “Jo soc orfe des dels 18 anys, i això és una cosa que marca. Penso que a la vida has de tenir terceres i quartes oportunitats”. 

Parramon i l’Orland es van conèixer a través de la música, però ella aviat va deixar les classes. “Jo soc més de paraula i de lletra. Podria dir que ell posa la música i jo la lletra, però és molt cursi i no és real. L’atzar o l’inconscient van a la seva: a mi m’apunten a piano perquè diuen que la música mobla el cap i jo el que faig és enrotllar-me amb un músic”, diu riallera l’advocada.

Per explicar per què el seu amor s’ha mantingut tants anys, Parramon evita parlar de fórmules clares. “Ens inventem les coses, i l’amor també. No m’agraden gaire les receptes, ni a la cuina ni a la vida. Cuinar no és obeir”, reflexiona. Potser l’amor, diu, són senzillament oportunitats. “Tots els individus són sagrats i únics, fins i tot si només som basurilla còsmica, com diu una amiga. No som mitges taronges, jo no vull estar partida ni esquinçada. L’amor és una comunitat d’afectes que construeixes, però no només amb la parella, sinó també amb els fills, els amics…” 

Sobre els fills, l’advocada assenyala: “Hi ha gent que diu que no té fills perquè no li agraden els nens, però a la vida hi ha moltes etapes i la relació amb els fills també serà moltes coses: un dia també serà una relació entre adults, o fins i tot entre persones velles, i això és molt bonic”. 

L’amor, diu Parramon, és una d’aquelles coses que “no necessiten proves ni indicacions, només expressions, tangibles o no”. “La meva àvia, que era molt sàvia, deia: «Si guaites hi veuràs, si escoltes hi sentiràs». Hi ha coses, com l’amor, que estan allà per ser percebudes”.