Tot el que no va dir Pitàgores ho va dir el mag Fèlix
BarcelonaA les memòries de Rafael Cansinos Assens (La novela de un literato, ARCA Ediciones, 2022) es mostra l'ambient de la premsa a Madrid, el 1908, en què els periodistes, especialment els de política, es dedicaven a aquesta activitat, més que res, per grimpar fora dels seus diaris i establir-se en càrrecs més escaients (i amb més poder), sota l'aixopluc de governs més o menys afins. L'aspiració darrera era arribar, si fos possible, a ministre. Un dels personatges hi diu que ja no es troben periodistes que vulguin ser tan sols periodistes, i que malauradament cap periodista pot viure de manera exclusiva de la seva professió, així que qui més qui menys ha d'exercir una altra activitat, pel costum, de remuneració pública.
“El periódico es sólo bueno como medio para buscarse otra cosa... El periodista que llega a viejo sin ser más que periodista se muere de asco”, afegeix un veterà, Fernando Soldevilla, que fa informació política del Congrés i a la vegada ocupa un alt càrrec administratiu. A més d'haver format part de les redaccions d'El Día, El Imparcial i La Correspondencia de España, entre altres capçaleres, Soldevilla havia estat governador civil de Girona, Segòvia, la Corunya i Granada per aquest ordre, i, esclar, diputat.
Un literat escriu quan no li queda més remei
Avui també passa a l'inrevés, a la marxista manera de comèdia, i polítics que han exercit càrrecs dels més alts acaben treballant als mitjans de comunicació, cosa que, ara per ara, sembla fins i tot més segura. Els afeccionats a la telesèrie Fringe (no tot a la vida és Joc de trons) saben que, mitjançant les dimensions paral·leles, així mateix es poden fer ambdues coses a la vegada, o diverses vegades en una sola vida. Tot el que no va dir Pitàgores ho va dir el mag Fèlix, i per aquest motiu entra aquí en acció el número 3,1416, és a dir, el nombre pi, lletra grega que, per altra banda, tant val per a les inicials d'un nom com per a les sigles d'un partit. Això sembla irracional, que és una altra propietat de pi.
Però les memòries de Cansinos no són les d'un periodista, sinó les d'un literat. Un escriptor és una altra cosa. Es pot ser escriptor sense ser literat, ja que es tracta de camins iniciàtics diferents. Un literat només escriu quan no li queda més remei, encara que això dura tota la vida. A l'època de Cansinos, el pitjor que li podia passar a un literat era entrar en un diari. “La prensa avillana el estilo” deia Valle-Inclán, contemporani seu. Actualment, la cosa ha anat a més, i ara el que ha de fer un literat és mantenir-se a resguard de la literatura o, si més no, dels llibres, així, en general. “Ustedes los literatos se creen que al público le interesa la literatura... pero están en un error”, li diu a Cansinos el director del diari.
