Jesús Cintora: “Jo no tinc el gran constructor Florentino Pérez al darrere. I així m’ha anat, esclar”

BarcelonaJesús Cintora va desaparèixer de les pantalles de TVE fa vora tres anys i no ha pogut tornar a treballar en cap gran mitjà. En aquesta entrevista, amb motiu del seu nou llibre El precio de la verdad, traça una reflexió sobre l'estat de la comunicació a Espanya i les interrelacions bastardes entre política i mitjans.

El llibre es titula El precio de la verdad i, en el teu cas, suggereixes que el preu són dos anys i mig a l’atur, allunyat dels grans mitjans en què havies fet carrera.

— Sí, però m’agradaria aclarir que tot i que el llibre porti experiències pròpies, viscudes a mitjans com la Cadena SER, La Sexta, Cuatro o Televisió Espanyola, el que m’interessa que quedi és la foto general sobre com està un ofici importantíssim, el periodisme, que s’està devaluant per gent que són cacics d’altres temps o pels tractes vergonyosos entre el poder polític i mediàtic que adulteren el dret de la ciutadania a una informació veraç i de qualitat.

T’han fet fora governs de diferent signe, dius.

— El que dic és que m’han fet fora durant etapes de govern diferents. Quan em prenen Las mañanas de Cuatro, tot i anar espectacularment bé d’audiències, em consta que hi havia pressions del govern del PP, però no puc demostrar que donessin l’ordre.

En el cas de TVE, sí que assenyales una persona en concret.

— És evident que hi ha una línia entre el govern i el consell d’administració del mitjà públic. Ho explico al llibre: el meu cap se serveix en safata per martingales amb els poders mediàtics. A la competència no volien que jo fos allà. I qui em fa fora de RTVE evidentment ho fa amb el vistiplau del poder polític.

És a dir, Pedro Sánchez.

— Tampoc vull esventrar el llibre, però a mi em van cridar per proposar-me un programa, em van dir la productora amb la qual havia de treballar i no deixaven d’oferir-me el que fa tota la vida que faig. Però, ja abans de començar, em van avisar que la competència s’estava movent perquè no volien que jo estigués al davant del programa. Ara bé, insisteixo que jo el que vull és oferir la fotografia general.

Bé, quan escrius que José Manuel Pérez Tornero, el president de RTVE que t’acomiada, és “un mandado” estàs explicant moltes coses del sistema.

— És que són coses que al gremi se saben però no ens atrevim a explicar, per por a perdre el lloc de feina, per por a no prosperar...

Et consideres un periodista progressista?

— Jo he conegut autèntics cretins d’esquerres, de dretes i de centre. Això, per començar. Si em preguntes pel que penso, pel meu suport al col·lectiu LGTBI, la meva comprensió i suport al moviment feminista, la meva manera de veure els migrants com a una persona més –lògicament!–, per la meva manera de defensar les polítiques solidàries... aquest és el meu punt de vista. Però no accepto etiquetes. Una de les conclusions a les quals he arribat als meus 47 anys és que sovint t’etiqueten per estigmatitzar-te, per justificar que t’esclafin.

Parlarem de la llufa de les etiquetes. Però abans volia preguntar-te per què un periodista amb aquestes sensibilitats acaba resultant incòmode per a una Moncloa on viu un president presumptament progressista.

— Per la martingala i l’intercanvi de favors entre el poder polític i mediàtic. Com t’he dit, vaig ser considerat inconvenient. Des del minut zero es va demanar el meu cap i jo no vull un país on hi hagi prínceps de les tenebres, vull un país on hi hagi més transparència, més regeneració.

Posem-hi noms. Príncep de les tenebres és el sobrenom amb què es coneix, en el sector, Mauricio Casals, un dels homes forts de Planeta en tant que president de La Razón i vicepresident d’Atresmedia.

— El problema no és un personatge concret, sinó el model que hi ha, que perverteix el dret a la informació. Tot i que, evidentment, aquests personatges són els que al final componen el sistema. Hi ha hagut massa gent que ha posat les grapes en el periodisme i que no entén la importància de la llibertat de premsa i de la pluralitat.

¿Aquests personatges amb grans grapes compten també amb protecció judicial?

— S’ha demostrat que a Espanya tenim un sistema judicial molt millorable. Però no és que ho digui jo: hi ha informes internacionals que ho assenyalen de manera reiterada. La politització de la justícia és una xacra.

Deixa que et llegeixi una frase: “Mediaset té el clar objectiu d’informar, que no formar, els espectadors a través d’un pluralisme amb el qual donar veu a absolutament totes les opinions polítiques i amb uns presentadors que tractin la informació de manera objectiva”. Suposo que la reconeixes.

— Sí, és el comunicat que va treure Mediaset quan em treuen de pantalla.

I què et sembla?

— Ho haurien d’explicar ells, no?

Jo el que vull saber és com ho vas rebre.

— Me’l pots repetir, per desgranar-lo? [El rellegim.] Mmm... Doncs, mira, jo feia un programa a Mediaset, igual que hi havia un programa d’Ana Rosa Quintana, un d’Iker Jiménez o un de Risto Mejide. Hi havia programes molt diversos. Això de formar i informar... Quan un rep informació sempre s’està formant. Sempre. I, mira, ni Vasile ni la directora de comunicació que van treure aquest comunicat són ja a l’empresa.

Però Ana Rosa Quintana sí, curiosament.

— Sí, bé, i d’altres. Feien programes en què s’opinava i s’opina. Es treu un comunicat per justificar que m’hagin pres un programa que anava estupendament i que superava en audiència durant la seva última etapa a la competència.

Et devia reprendre el tema de les etiquetes. Quants diners tindries al banc si cobressis un euro cada cop que algú diu “Cintora és de Podem”?

— Uf! Jo no soc de Podem, ni de cap partit polític. Se’m marca com a objectiu a abatre pel tipus de temes que poso sobre la taula, perquè tracto els desnonaments o les retallades en sanitat. També m’han dit comunista, per exemple. I, quan em fan fora de la SER, per exemple, hi va haver qui va publicar que jo formava part del clan dels gallecs. I soc d’Ágreda, Sòria, saps? Jo he fet aquest tipus de periodisme social de molt abans que existís Podem.

Però ets conscient de l’etiqueta, suposo.

— Sí. En aquest país hi ha pseudomitjans i libels que són contenidors d’intoxicacions llançades des de gabinets de premsa per desprestigiar persones, com una gota malaia. I això ha arribat a amargar la vida de gent com la meva mare. Hi va haver un moment que ella estava obsessionada perquè veia al mòbil com al seu fill cada dia li treien notícies negatives; la majoria de les quals, mentides. Hi ha mitjans que són contenidors d’aquesta porqueria. A mi m’han tret en portades de diaris, mentint, per fer mal i per destrossar la persona. M’han fet mal i han fet mal a la meva família, sí.

Pots citar algun d’aquests mitjans?

— Si són allà, només ho has de buscar a Google.

Ja, però té més valor si ho dius tu.

— Mira, van mentir amb la meva adscripció política, han mentit amb el sou, amb mentit sobre com em van fer fora, amb les audiències, amb qui manava sobre meu... han mentit absolutament amb tot. No els dic perquè me’n deixaria uns quants i no els penso fer ni propaganda, sincerament.

El tema és que el lector ho sàpiga sense haver-ho de buscar.

— Ho saben aquests mitjans i la gent també sap qui són. Però també et diré que hi va haver mitjans propers a la Moncloa que, quan em van fer fora, algun va treure notícies que deien que el programa anava malament d’audiència per justificar aquest atropellament, la qual cosa és mentida.

Em sap greu enganxar-me amb això, eh, però ¿com ho canviem si els periodistes que ens considerem no adscrits no assenyalem aquestes pràctiques amb noms i cognoms?

— Me’n deixaria algun, segur. De debò, no ho veig necessari. Tothom sap qui són.

A TVE vas patir també una certa dificultat, diguem, d’encaix intern. Alguns treballadors, i algun sindicat, et van anar clarament a contrapel, en part per fer el programa a través d’una productora. ¿Admets que hi havia alguna cosa una mica estranya, en la fórmula?

— A mi em van dir que era la productora amb la qual havia de treballar i també que havia de ser al mateix temps amb personal de TVE. Amb aquesta fórmula em van encarregar el programa, amb aquesta fórmula vaig treballar.

Però estaves còmode amb la fórmula?

— A veure, hi havia programes amb aquesta producció mixta, i segueixen havent-n'hi.

Sí, jo et pregunto si estaves còmode.

— El problema no era la fórmula, el problema era Cintora. Es van treure Cintora del damunt i la fórmula ha continuat en altres programes. Però també et dic que si a mi m’haguessin trucat per dir-me “Escolta, cent per cent amb personal de la casa”, doncs jo encantat de la vida. A partir d’aquí, algun sindicat va portar el tema a Competència i tot, però l’organisme va determinar que es podia seguir fent. I, per cert, em van ser fora a mi i la productora també va seguir. Però la relació va ser bona, amb la productora.

És que volia arribar a això. La productora estava dirigida per José Miguel Contreras, assessor destacat de Pedro Sánchez en matèria de comunicació. Sorprèn, doncs, que treballessis per a la productora de l’assessor del president i saltessin aquestes guspires.

— Insisteixo que això m’ho van donar fet. Havia de ser amb aquesta productora, que va seguir treballant. Això permet comparar el poder d’uns i d’altres.

Contreras està d’actualitat aquests dies perquè algunes fonts li atorguen un paper rellevant a l’hora de portar David Broncano a la pública per 28 milions d’euros per a dues temporades. Et sembla versemblant aquesta teoria?

— La influència que té la Moncloa a la televisió pública, amb aquest govern i amb l’anterior, és així: no estic descobrint la fórmula de la Coca-Cola. De Broncano en concret no en parlaré per respecte a aquest professional. Jo el que vull, això sí, és una televisió pública que no censuri. Ho deixaré aquí.

Ens falta parlar de La Sexta, d'on també vas tenir una marxa estranya. Van treure el teu Carretera y manta, per exemple. Per què creus que va saltar?

— A la Sexta hi vaig conèixer gent meravellosa, una redacció jove de pencaires. I caps dels quals vaig aprendre un munt, de veritat. Un especial mediambiental que teníem gravat no es va emetre i una última columna d’opinió que vaig enviar tampoc es va arribar a publicar.

Com va ser la relació amb el director del canal, Antonio García Ferreras?

— Absolutament correcta. El que va ser lleig és que, quan jo estava sense programa, feia temps que demanava per veure’l per poder parlar del meu futur de cara a la temporada següent. No hi va haver manera que em rebés. I és en aquest context que m’arriba l’oferta de Televisió Espanyola. Jo aleshores tenia ja contracte únicament de col·laboracions i ell va intentar que el meu salt a TVE fos vist com una mena de deslleialtat. És significatiu que es va filtrar a la premsa el meu fitxatge ja abans que tingués res signat. Però jo vaig complir els terminis de la manera més exquisida possible. I no hi va haver mai una contraoferta. No sé què pretenia, la veritat. No sé si li semblava que jo podia ser una ombra preocupant, quan la veritat és que vaig anar allà amb tota la humilitat del món.

Abans parlàvem dels difamadors reconeguts. ¿Hi ha tertulians que no haurien de sortir a la televisió?

— Hi ha gent als programes que ha mentit de manera greu i segueix mentint i escampant infàmies. Alguns fins i tot han estat condemnats.

¿I hi surten a pesar d’això que fan, o precisament com a recompensa per això que fan?

— Hi ha una manera d’adulterar la informació que és quan la gent no va als programes per la seva vàlua sinó per quotes, perquè hi ha partits que exigeixen que hi siguin per deixar anar el seu argumentari. I n’hi ha d’altres de meravellosos, esclar. Jo he intentat fer unes taules plurals, amb gent estupenda a banda i banda de l’espectre ideològic. Una cosa que em crida l’atenció és la quantitat de polítics i expolítics que són a les tertúlies darrerament. Un col·lega meu em deia "Colló, ens estan deixant sense feina, eh?".

¿Sempre vas poder decidir amb llibertat els teus tertulians?

— Majoritàriament, sí. Però he rebut queixes, i pressions. Jo he discutit agrament en un despatx per defensar que algun contertulià de dretes seguís venint al programa. I això m’ha passat tant a Cuatro com a TVE: he hagut de defensar determinats perfils, en discussions dures. Això és així. Però, al mateix temps, vull aclarir que per descomptat que tens uns caps amb els quals has de parlar i reps ordres i és respectable. Jo mai he imposat l’anarquia a cap programa meu, que a vegades s’ha intentat traslladar això i és mentida podrida. M’ha tocat cedir algun cop? Doncs esclar que sí. No pixo pas colònia.

En el llibre expliques com l’Íbex-35 inverteix milions en publicitat, però que la distribució és opaca i no se segueixen només els criteris d’eficàcia.

— Esclar. És que aquí hi ha una de les claus de tot plegat. S’ha de saber qui paga la tinta per explicar-se què expliquen els mitjans i què no. I el potencial que tenen les grans empreses perquè s’expliquin unes coses i altres no és determinant. ¿Tu has vist parlar gaire del càrtel de la construcció, sancionat per Competència, en què hi havia l’empresa de Florentino Pérez? ¿Has vist parlar gaire dels àudios de Florentino?

No gaire, no.

— Moltes vegades, escoltem els pregoners del matí a la ràdio que insulten i amenacen, oi? I, entre insult i insult, hi ha una falca publicitària d’una entitat financera. Doncs vostè, estimat oient, ha de saber que aquest insult, aquesta amenaça, està patrocinada per un banc. Perquè, si no existís aquest patrocini, d’una empresa o d’un organisme públic, no existiria la plataforma. Això s’entén perfectament, oi? Som en un país on, a determinats pregoners matinals de la ràdio, que insulten i amenacen, se’ls finança de manera diària, mentre a altres ens envien a casa. I per què passa? Doncs perquè darrere no tenim cap padrí. L’únic Pérez de la meva família és Vidal Pérez, el meu avi, manobra d’Ágreda. Jo no tinc el gran constructor Florentino Pérez al darrere. I així m’ha anat, esclar.

Suposo que ets conscient que el llibre no et crearà grans amistats. Et preocupa tancar-te portes?

— Sincerament, crec que el llibre està fet per obrir una reflexió. Jo l’he fet amb aquesta voluntat: la de poder separar els cigrons negres de la resta. No hi ha voluntat destructiva.

Però els grans mitjans no en surten massa ben parats.

— Als mitjans hi ha gent honesta i entre els directius hi ha gent honesta. I altres que no. La vocació és explicar com està el gremi per si serveix per millorar. És una reflexió, si vols dir-ne així, generosa o arriscada, perquè vull que la gent sàpiga com està aquest assumpte. I perquè, algun dia, es pugui dir que alguns no vam callar.

De fet, la teva anterior editorial no t'ha publicat aquest llibre. Però, esclar, és que estaves a Planeta. Van arribar a llegir el manuscrit?

— Aquest l’he fet amb Penguin Random House i és el primer que tinc amb ells. Amb l’altra tinc publicats quatre llibres.

En aquest cas, m’interessa saber si ells es neguen a publicar el llibre o marxes tu.

— No, no: hi ha un moment que ells em diuen que ja no publicaran més amb mi.