Quim Vila: "Si no has begut mai vi t’has perdut conèixer les persones i els paisatges"
Propietari de Vila Viniteca, distribuïdor mundial de vi
Quim Vila (Barcelona, 1963) és el protagonista d’una història d’èxit forjada des del Born, al carrer Agullers, on el seu avi va obrir un colmado fa noranta anys. Es podria pensar que a Vila Viniteca, a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Museu Picasso, en un racó que s’hi ha d’anar expressament, s’hi poden comprar vins, formatges i delicatessen de primera qualitat. El viatge ja valdria la pena. S’hi podria afegir que, amb el temps, Vila Viniteca ha obert botigues a l’Illa Diagonal i a Madrid. Però és molt més que això. Avui són un dels grans distribuïdors de vins a Europa, representen més de 400 cellers en exclusiva i encara tenen temps d’elaborar vins propis. I m’asseguren que l’excel·lència també la busca Quim Vila jugant a ping-pong.
El vi és de grans i la cervesa de joves?
— No, no, no. El vi és de tots els públics. Potser ha quedat com una beguda de grans perquè qui sap si la gent del vi no hem sabut acostar-lo a la gent jove, com la cervesa i altres begudes edulcorades.
És la sofisticació? Allò de dir color, aroma... Els adjectius el fan menys popular?
— És un dels problemes. Molts cops sembla que hagis de ser llicenciat o haver fet una tesi per entendre una mica de vi, i el vi es pot demanar com demanes una cervesa. Passa que la cervesa és molt fàcil: hi ha tres marques i fan una publicitat molt clara. I de vi hi ha milers i milers de marques.
¿De les 11.500 referències que teniu a Vila Viniteca, quantes n’has tastat?
— Sense comptar les anyades, més del 90%.
El 1932, en plena República, els teus avis s’instal·len al Born i obren el Colmado Vila. Per què al Born?
— S’havien casat dos germans amb dues germanes. El germà del meu avi havia obert un colmadorere l’Ajuntament. Llavors el meu avi, que era de l’Ametlla de Mar i la meva àvia de Vimbodí, van venir a Barcelona, van agafar el traspàs d’un colmado i s'hi van instal·lar.
El negoci arriba a la segona generació, però el teu pare es mor quan tu tenies...
— Onze anys. Soc el gran de cinc germans. El petit tenia mesos. La mare va fer allà un bon paper. Als divuit, als matins, vaig començar a treballar 100% al negoci familiar.
I a la tarda estudiaves arquitectura?
— Arquitectura m’encantava, però quan era a classe pensava en la factura que havia de cobrar a un client. I quan era a la botiga pensava en el projecte d’arquitectura que havia d'entregar... Al final, el negoci va créixer, vaig arribar a quart d’arquitectura i un dia, malgrat que m’agradava molt, em vaig enfocar al vi.
Fa trenta anys Vila Viniteca tenia set treballadors. Avui en són més de tres-cents i factureu prop de 100 milions d’euros. La clau ha estat la distribució de vins?
— La clau és l’equip fantàstic que s’ha anat construint. Evidentment, també hi ha els clients, que ens han fet confiança. I després hi ha la grandíssima sort de coincidir amb el boom del vi i amb grans elaboradors. Alguns des de la seva primera anyada. El fet de tenir la botiga et fa ser proper al client i saber què pensa i què vol. I després hem crescut molt amb la distribució.
Posem-hi noms. ¿El boom és el del Priorat i el productor és l’Álvaro Palacios?
— Hi ha un boom una mica previ, el de la Ribera del Duero, l’any 90; el 92, el boom del Priorat, i el 95 els nous Rioja. Tot coincideix amb el ressorgiment de la gastronomia a Espanya i tot tira una mica amunt. El Bulli i tots aquests grans restaurants i grans cuiners que han fet el que és avui el país.
La distribució de vins de Vila Viniteca al món, en un màxim de 48 hores, des d’Esparreguera. Per què des d’Esparreguera?
— Perquè el meu soci des de fa trenta anys, Cisco Martí, ve d’una família de viticultors molt arrelada al territori. I allà hi ha casa seva, un celler magnífic i 20 hectàrees de vinya. I vam començar fent-hi la logística i ens hi hem instal·lat. Hi estem molt a gust, treballar en una oficina o un magatzem rodejat de vinyes és un luxe.
Vila Viniteca dignifica el Born. ¿Teniu temptacions de fugir-ne, tal com està el barri?
— No, perdona, nosaltres no dignifiquem el barri. Hi ha molts establiments boníssims. I el Born és casa. Hi he passat més hores que on visc. És magnífic, té l’essència de barri. El Born ha viscut grandíssimes evolucions des de l’època dels bars musicals. Més enrere, quan van marxar l’Estació de França o Trasmediterránea o Correus va baixar l’activitat... van ser davallades importants. Però el barri s’ha reinventat per a una activitat, comercial i veïnal, que ha fet que, a diferència d’altres barris, s’arreglessin els carrers abans i es guanyés seguretat. És un barri únic.
Parlem de vins. ¿Les medalles dels francesos són merescudes o són per la fama?
— Són merescudes per història i qualitat. La gran diferència amb nosaltres és que tenen milers de cellers. A Bordeus hi ha pràcticament 10.000 cellers i a tot Espanya no s’arriba a 5.000. Allà, amb quatre o cinc hectàrees, una família en pot viure, i si la zona és molt bona pot viure molt bé i guanyar molts diners. I aquí en necessitem més. Tenim molta extensió de vinya, però el país en general és sec.
Aquesta és la diferència?
— I també ens han faltat les ambaixades. Els francesos tenen restaurants a tot el món, i també els italians, els més llestos... I restaurants espanyols i catalans, enlloc. Això ha fet que ni els formatges, ni l’oli ni per descomptat el vi viatgessin.
Tenim prou vins catalans a les cartes?
— Sí. Hi ha hagut una evolució increïble. Fa uns anys anava a vendre vi a Tarragona i molts restaurants tenien un Rioja com a vi de la casa. Avui tenen un Montsant, un Priorat, un Conca de Barberà, un Penedès o un Terra Alta. El lloc més clar, Girona; avui a les grans cartes hi ha molts vins de l’Empordà. Em sembla magnífica aquesta recerca de la proximitat. Però és cert que a Barcelona som un lloc obert i a la gent ens agrada tenir una mica de tot.
Es parla molt de les DO, però potser hauríem de parlar de marques. A tot arreu hi deu haver vins bons i no tan bons...
— En el món del vi, amb tanta atomització, preguntes marques a cent persones i costarà trobar-hi coincidències. Però preguntes marques de cervesa, de tònica o fins i tot de roms i coincidiran molt sovint.
Perquè n’hi ha moltes menys.
— Moltes menys. La diversificació fa realment molt difícil ser una marca. I en el vi té un valor important ser una marca.
Noms i etiquetes ajuden a vendre?
— Hi ajuden. Si tens una marca de prestigi, pots tenir una anyada no tan excel·lent perquè l’has espifiat o per les condicions climàtiques i es continuarà venent. Una etiqueta desconeguda és diferent. Necessita un treball de qui és a la botiga o del sommelier del restaurant. Però avui és molt més fàcil, pel mòbil. Tu pots ser davant d’un vi, escanejar-ne l’etiqueta, comparar preus o veure qui l’ha fet.
¿En quin moment decideixes, a més de vendre vins, fer-ne i produir-ne?
— Bé, el Cisco sempre ha fet vi. A Can Estruch s’ha fet vi, no se sap des de quan. L’any 98, visitant un celler de Iecla, vam demanar “una cosa especial”. Vam tastar un vi i... ostres. “Ens ho pots embotellar per a nosaltres?” Vam començar així, hi hem anat donant forma i hem fet vi.
Heu fet, per exemple, El Perro Verde, del qual veneu més de mig milió d'ampolles l’any.
— En venem unes quantes ampolles.
Després teniu El Hombre Bala, La Mujer Cañón, El Jardín de Lucía. En castellà es ven més que en català?
— No. Són vins de llocs castellans. Crec que dir-li L’Home Bala a un vi fet a Madrid, a la DO Madrid, no té sentit. El Jardín de Lucía és un albariño. Per exemple, els vins de Can Estruch, com L’Equilibrista, tenen un nom català.
¿Tu que tens les xifres, hi ha hagut boicot al cava i als productes catalans?
— Fa uns anys va haver-hi un moment molt complicat. En alguns llocs no volien sentir-ne a parlar.
Fa uns anys vols dir amb el Procés?
— Abans, abans. Va haver-hi declaracions d’alguns polítics que no van ser encertades per les candidatures de Madrid als Jocs Olímpics. I, no ens n’adonem, però això de vegades té danys col·laterals.
S’ha recuperat la normalitat?
— Es recupera, però com a tot arreu. També tenim llocs de Catalunya on costa vendre Rioja perquè diuen que no volen vins de fora de Catalunya.
A Catalunya hi va haver riojitis molts anys. Aquesta passió ha anat a menys?
— Catalunya era un mercat gran consumidor de Rioja, dels més importants del món. Però al posar en valor els vins de les denominacions d’origen que tenim a Catalunya, la resta de vins han baixat. Em sembla molt lògic i natural, no? La passió per consumir les coses de prop ha estat generalitzada, la qual cosa està molt bé.
Jo et dic una situació i tu un vi concret.
— Ostres, és difícil. Hi ha moltes opcions.
Un vi per a un sopar d’agost amb amics?
— Un cava o un Corpinnat. Un Recaredo Brut Nature.
Per a una primera cita sopant a casa?
— Posa-li un blanc. Un blanc de Galícia, un albariño. Per exemple, el Terras Gauda.
Un vi que combini bé amb un plat d’espaguetis amb tomàquet.
— Un rosat que fa una amiga que es diu Xandra Falcó, XF.
Un vi per llegir una bona novel·la.
— Un xerès, aquí hem d’agafar un Oloroso de la casa Lustau.
Un cava per quedar bé amb la sogra.
— Un Torelló pàl·lid, que és un cava rosat molt delicat.
Un bon vi barat.
— Castell del Remei. Gotim Bru. Un vi que costa molt menys del que val.
Un destil·lat per després del funeral d’un amic.
— Ostres, crec que és millor no beure.
Ni com a homenatge?
— Si fas un homenatge, alguna ampolla que et recordi l’amic. Si li agradava l’armanyac, un vell armanyac. O un vell conyac o un vell whisky, si li agradava el whisky.
I un vi que t’hagi emocionat.
— Uf, moltíssims. N’hi ha que et toquen el cor. Ahir era a Bordeus i parlàvem del Château d’Yquem de l’any 67. Un vi dolç que te’l pots prendre en 50-60 anys.
Els controls d’alcoholèmia i, sobretot, el carnet per punts han fet disminuir el consum de vi?
— Sí. No, més que de vi, de destil·lats.
Què m’he perdut, que mai he begut vi?
— T’has perdut moltíssimes coses. De fet, no vaig beure vi fins als 21 anys perquè no m’agradava. Però t’has perdut conèixer les persones i els paisatges.