Per què no hauríem de dir “no passa res” quan el nostre fill cau

GironaQuan un nen cau i es fa mal, o es dona un cop, necessita sentir-se acompanyat per l’adult: que li validi l’emoció i li sostingui el dolor. En canvi, el que es diu majoritàriament, de forma espontània, són frases del tipus "no passa res" o altres per distreure’l com ara "va, que menjarem una galeta" o "mira quin ocell que passa". Missatges que, al final, acaben allunyant-lo del que realment sent i, a la llarga, si es repeteixen sovint, poden provocar que la criatura interioritzi que les seves emocions no són importants perquè l’adult de referència li diu constantment que el mal ja està passat i no és res. Si veiem caure un adult pel carrer, bé que ens hi acostarem i li preguntarem com està; aleshores, per què no ho fem quan es tracta d’un infant?

Què passa si el distraiem?

Quan l’adult intenta distreure un nen que plora, en el fons, el que li està dient és "no puc aguantar-ho". Per a la doctora Sílvia Blanch, psicòloga i professora del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l’educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb aquesta actitud de voler desviar l’atenció, la criatura acaba aprenent que “les emocions no les pot compartir i que ha de callar”. D’alguna manera, “anestesiem l’infant en relació al que li passa”, quan ja se sap que ells són pura emoció. “Això, amb el temps, els acaba desconnectant, i quan som grans hem de fer mindfulness per tornar a reconnectar-nos i viure el present”, adverteix aquesta especialista, que afegeix que, en un futur, a aquesta criatura li pot costar autoregular-se i autogestionar-se.

Per què costa acompanyar el plor?

Quan un nen es fa mal, l’adult se’n sent responsable i culpable. Qui cuida l’infant vol que estigui sempre feliç i bé. Davant d’aquesta premissa, Blanch creu que els adults pensen, erròniament, que “si la criatura plora, significa que l’adult no ho està fent prou bé o que no l’ha vigilat prou i, per això, ha caigut”. Per tant, si deixa de plorar, voldrà dir que està millor. No deixant-lo plorar, en realitat, el que fem és “desconnectar-los d’un esdeveniment que ens fa patir a nosaltres”. I això té un nom: egoisme simpàtic.

Plora per desfogar-se?

A vegades, l’infant que ha caigut o s’ha fet mal necessita desfogar-se a través del plor, com els adults. I, més que mal o dolor, segurament plorarà perquè vol contacte físic. De fet, quan el nen plora es descarrega i allibera estrès. “Ves a saber què tenia acumulat de tot el dia, i amb aquesta excusa del cop o la caiguda ho pot treure. Acompanyem-lo”, aclareix Blanch.

Què li podem dir?

Si surt l’automàtic, es recomana rectificar perquè, fins i tot, poden aparèixer frases recriminatòries que fan sentir malament la criatura, com "Ja t’ho deia, que cauries" o "T’ho he dit tres vegades i ja ho hauries de saber". Precisament, l’infant necessita comprovar que si corre molt i no vigila toparà i caurà. El millor és posar-hi paraules i consciència: practicar amb una frase. Si és descriptiva del fet, encara millor: "Caram, has caigut de genolls", "T’has fet mal?", "Vols que hi posem gel?" o "T’has espantat, eh?". “Així li transmetràs que t’importa el que li passa i que junts buscareu solucions”, detalla Blanch. Una oportunitat, en definitiva, per parlar. Si l’infant plora molt, segurament no serà el moment del diàleg. Més aviat només d’acompanyar-lo i abraçar-lo. I si contínuament cau, cal descartar alguna problemàtica psicomotriu o si el fet de caure tant és una manera d’aconseguir que estiguem més per ell perquè no sap demanar-nos-ho d’una altra manera.