Clara Mas Bassas: “Enviar un nen al racó de pensar està obsolet”

BarcelonaEns atén per telèfon des de França, on viu ara, però fa només unes setmanes era Suïsssa i d'aquí uns dies la trobarem a Anglaterra. Amb la seva parella i la seva filla porten un any voltant per Europa. Amb el confinament van haver de tancar els seus projectes –un centre d'assessorament en educació emocional, en el seu cas– i van decidir viatjar i treballar online. Continua atenent i assessorant famílies però ara virtualment. També imparteix xerrades, crea continguts per a Instagram i acaba de publicar el llibre Ho vull ara! (Rosa dels Vents), on dona eines a pares i mares per ajudar a gestionar la frustració i la ràbia de les seves criatures. Va triar aquest tema perquè és una de les qüestions que més preocupa a les famílies.

Els que ara som pares i mares no vam rebre, en general, gaire educació emocional. ¿Com podem acompanyar ara els nostres fills?

— Som una generació que, en general, no vam rebre aquest acompanyament emocional perquè faltava informació, no per deixadesa. I ens trobem que ara hem d'acompanyar les nostres criatures i hi ha coses que no volem repetir perquè, per experiència, no ens van anar bé, però no sabem tampoc com fer-ho. Necessitem eines per a les dues coses: per gestionar la meva frustració i per acompanyar la criatura. Ens trobem bastant perduts i, al final, la nostra criatura s'emmiralla en nosaltres i ha de veure com gestionem la frustració per saber ell com fer-ho.

Sovint sentim o diem als nostres fills allò de "No ploris...", "No t'enfadis..." Paraules que serveixen de poc.

— Quan a un adult o a una criatura li dius això li estàs transmetent que allò que està sentint no és ben rebut, que no està bé, que és incòmode, i el que passa amb les emocions és que no escollim sentir-les. Les emocions apareixen i si allò que no has triat sentir està malament els generarà inseguretat perquè no saben com sortir d'aquell estat en què no han triat entrar. Per això és tan important separar l'emoció de la conducta. Si sent tristesa, frustració o ràbia ho sent. Però llavors has de mirar com s'està canalitzant i com està sortint aquella emoció, si és de manera nociva o no. I és en la conducta on fem un canvi o posem un límit. El límit l'hem de posar en la conducta no en l'emoció.

Per quins motius es frustra un nen?

— Les emocions són universals i un nen es frustra pel mateix que un adult: quan no s'han acomplert les seves expectatives. Pot ser perquè no anem al lloc on volia o no comprem una cosa que vol, o s'atura l'activitat que estava fent o perquè no és el menjar que esperava. Jo volia una cosa i el resultat no és el que esperava i per això surt l'emoció. I, en realitat, això és bo, és un aprenentatge que hem de fer a la vida: alçar la veu. Aquest és l'aprenentatge que ve amb la frustració.

I sovint la frustració ve acompanyada de la ràbia, una emoció que ens és desagradable...

— La ràbia és inevitable i necessària. No hi ha emocions positives o negatives, totes serveixen per a alguna cosa. Primer de tot, has de separar la teva emoció de la seva perquè acompanyar la seva emoció vol dir que tu no ets protagonista, és ell qui ha de gestionar-la. Jo no he de gestionar l'emoció del meu infant. Sí que li puc donar eines. I acompanyar-lo vol dir oferir presència, escolta i vies per canalitzar aquella emoció de manera saludable: moure el cos, bufar ben fort... coses que ajudin a canalitzar per després raonar.

Llavors allò d’enviar un nen al racó de pensar ja està obsolet?

— Per a mi està obsolet perquè no estàs atenent emocionalment la criatura. L'estàs abandonant en la seva emoció i no sap què ha de fer. Quan una criatura ha fet una cosa que no toca o sent una ràbia molt forta està en un moment vulnerable i necessita que vegi que estem atenent la seva emoció. Li podem dir "T'has equivocat", "No es pega" o el que sigui, però si el que fem és abandonar-lo en la seva emoció no li estem donant cap eina de gestió emocional i li estem ensenyant que quan li passa alguna cosa no hi som. I no és l'aprenentatge que volem per als nostres fills. Ens queixem que no ens expliquen coses però si de petit el deixaves en un racó no li estaves donant l'oportunitat d'explicar el que sentia.

Quin paper juguen els límits?

— Són importantíssims perquè són el marc necessari perquè les criatures entenguin com funciona el món. Calen per créixer. I s'han d'anar modificant a mesura que es fan grans. S'han de posar des de l'amor i no des de l'autoritarisme del "Perquè ho dic jo!"

Els límits, pocs i clars, però mantenir-los?

— Sí, però sabent que hi pot haver flexibilitat. Com més clars tinguem els límits tots, més fàcil serà. Jo els vinculo sempre amb l'amor i les mostres d'afecte. Ni és bo estar posant límits tota l'estona i oblidar estones d'afecte ni tampoc estar sempre cedint i donant amor sense posar límits perquè la criatura necessita saber què pot fer i què no segons les circumstàncies i el lloc. Tot allò que puguem fer quan és petit és feina que després ens estalviarem quan sigui més gran. Si hem pogut posar bé els límits i ensenyar-los a gestionar les emocions, és feina que tindran feta de gestió emocional pròpia.