Núria Sebastián Gallés: “No hi ha cap evidència sòlida que ser bilingües ens aporti un avantatge cognitiu”

BarcelonaUn nadó de quatre mesos, assegut a la falda de la mare, mira una pantalla on apareixen dinosaures de diferents colors i mides, i, de tant en tant, se senten frases en xinès. A l'altra banda de la sala, un equip d'investigadores escodrinyen les reaccions del bebè i graven els temps de reacció als estímuls. És un dels experiments que fan al Laboratori de Recerca en Infància, al Centre de Cognició Cerebral (CBC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on intenten desxifrar qüestions com de quina manera percebem el llenguatge abans de parlar o com ens enfrontem al repte d'aprendre dos idiomes en lloc d'un.

És en aquest àmbit de la neurociència cognitiva i el bilingüisme on la neurocientífica Núria Sebastián Gallés (Barcelona, 1958), catedràtica de psicologia d'aquesta universitat i líder del grup de processament i adquisició del llenguatge (SAP, per les sigles en anglès), ha obert camí, científicament parlant. Per això, aquest divendres ha rebut el Premi Nacional de Recerca 2024, el guardó científic més important a Catalunya, atorgat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i el Govern, i que reconeix investigadors que han contribuït significativament a la ciència d’escala internacional. 

Així mateix, els premis han reconegut ex aequo en la categoria Talent Jove els investigadors Icrea Eva Maria Novoa, del Centre de Regulació Genòmica (CRG), i Xavier Ros Oton, catedràtic del departament de matemàtiques i informàtica de la Universitat de Barcelona (UB). A la categoria de mecenatge científic el premi ha recaigut en aquesta 35a edició en la Fundació FERO. L’hospital Sant Joan de Déu ha estat premiat a la categoria d’Impuls de la transferència de coneixement per la iniciativa i4KIDS; i, finalment, el projecte Fisidabo, de la UPC i el Tibidabo, ha estat distingit en la categoria de comunicació científica.

Què la va impulsar a estudiar com aprenem a parlar?

— A quart de carrera de psicologia vaig tenir una assignatura, psicologia experimental, on vam fer cerca experimental sobre com es processa el llenguatge. Recordo estar asseguda a classe i anar-me'n dient: "Que fort! Com ho faig per dir taula? És increïble però ho sé fer i no en tinc ni idea de com". Després, per circumstàncies de la vida, i en aquell cas un xicot –ens crèiem els nou Curie de la psicologia [riu a cor què vols]–, em vaig començar a posar en temes d'investigació. I, esclar, estudiar llenguatge en un lloc com Barcelona, on la població és bilingüe, fa que comencis a plantejar-te com ens ho fem per aprendre dues llengües.

I com ens ho fem?

— Ja m'agradaria poder respondre-ho! Però si no sabem ni com ens ho fem amb una, imagina't amb dues! Tenim nocions sobre com aconseguim aprendre i produir llenguatge, però estem molt lluny d'entendre-ho del tot perquè això implicaria comprendre com funciona la ment humana. Quan vam començar a investigar, als anys 80, no hi havia tècniques per mirar què passava al cervell. El coneixement existent es basava en pacients que havien patit lesions o en mostres post mortem. Després van sortir les primeres eines per mirar com funcionava el cervell en temps real i vam començar a poder indagar si la ment dels monolingües i la dels bilingües eren diferents; com s'ho feien els uns i els altres per aprendre llengües, quines xarxes cerebrals hi estaven implicades. I vam començar a veure que, bàsicament, hi estan implicades les mateixes estructures i mecanismes. És a dir, que les dues llengües surten del mateix lloc, la qual cosa encara ho fa més misteriós.

Però sí que trobeu algunes diferències.

— La majoria de les diferències que trobem reflecteixen més la dificultat que podem tenir amb la segona llengua. És a dir, com menys coneixes una segona llengua, més diferències hi trobes a nivell cerebral pel que fa a l'esforç que cal fer. En canvi, com més competent ets amb dues llengües, menys diferències.

¿Estar exposat a dues o més llengües endarrereix l'inici de la parla?

— En un dels primers estudis que vam publicar, a la Universitat de Barcelona, mostràvem que infants d'entre quatre i sis mesos eren capaços de discriminar el català del castellà, tant si eren monolingües com bilingües. El fet d'estar exposats a dues llengües no els endarreria respecte a les capacitats que tenien els nadons que només en parlaven una. Recordo que un diari d'aleshores que va cobrir l'estudi va dedicar una pàgina a parlar de l'estudi i van titular: “El castellà no espanta els nadons catalans”.

No era això, oi?

— No ben bé. Aquest estudi, que es va publicar el 1997, es considera que va ser el primer estudi experimental de l'adquisició del bilingüisme en infants.

Vau crear un nou camp de recerca.

— En aquell moment no ens en vam adonar. Acabàvem d'endegar el laboratori d'infància i havíem estat dos anys recollint dades, perquè els estudis amb bebès són molt, molt lents. En aquell primer treball vam mirar el temps de resposta dels nadons a orientar-se cap a frases. Assèiem els bebès davant una pantalla on apareixia alguna cosa que cridava la seva atenció. Aleshores, pels altaveus situats a dreta o esquerra se sentien frases com: “Va mirar per la finestra i va veure que estava nevant”. Quan començava la frase desapareixia l'estímul visual i calculàvem el temps que trigava l'infant a orientar-se cap al costat pel qual s'havia sentit el so. En recerques prèvies s'havia vist que ho feien més ràpidament quan l'estímul és familiar i, en canvi, quan era desconegut trigaven més.

I què va passar?

— Recordo que va venir la BBC britànica a fer un reportatge. Teníem un bebè bilingüe a l'estudi que era calcat a Winston Churchill i va ser molt divertit perquè el nen va mostrar de manera molt clara i expressiva què passava. Quan sentia la llengua materna, es quedava un segon mirant la pantalla en negre i aleshores girava el cap cap a un costat. En canvi, quan apareixia un altre idioma que desconeixia, feia una ganyota tremendament divertida, com si digués: "Però què és això?" i després s'orientava cap al so. Els nadons triguen més a mirar, no perquè no detectin l'altre idioma, sinó perquè estan sorpresos. Igualment, hem fet més estudis per intentar entendre per què passa i ara treballem amb l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) per dissenyar un prototip que ens permeti mirar l'activitat d'algunes estructures del cervell. Portem des del 1997 intentant comprendre aquest resultat tan estrany.

¿Hi ha diferències a l'hora d'aprendre a parlar entre monolingües i bilingües?

— Tant és si el nadó està aprenent tagàlog i anglès a la Colúmbia britànica, o francès i anglès, o català i castellà, tots els estudis repeteixen sistemàticament el mateix: que les diferències són mínimes entre monolingües i bilingües i que els tipus de mecanismes subjacents són els mateixos. Només hi ha una cosa on s'ha trobat que els infants que aprenen català i castellà són diferents de la resta.

Quina?

— Tots els nadons fins als quatre mesos de vida, de mitjana, miren més els ulls que la boca. Després comença un període en què miren més la boca, i cap al final del primer any de vida comencen a mirar més els ulls, apropant-se a com ho fem els adults. Justament a partir dels sis mesos, quan estan aprenent moltes de les propietats de la seva pròpia llengua, quan s'estableixen els fonemes, i comencen a dir paraules, la boca els acaba d'ajudar, els dona més informació que se suma a l'audició. Igual que fem els adults, que mirem més la boca de qui ens parla quan hi ha molt de soroll, o quan és una llengua que costa d'entendre. Doncs bé, els bilingües s'ha vist que abaixen la mirada abans a la boca i s'hi estan més temps. Una diferència minúscula que mostra que els infants s'adapten a les característiques del seu entorn.  

Les nenes aprenen abans a parlar que els nens?

— M'encanta que em preguntis això perquè també és mentida! Un dels àmbits on es mostra que les nenes van més avançades que els nens és en el coneixement de paraules. En aquests estudis, es dona als pares llistats de paraules i se'ls demana que diguin si creuen que els seus fills i filles les coneixen o les diuen. Quan són nadons petits, fins als 15 o 18 mesos, no hi ha diferències entre nens i nenes. Cert és que tampoc no coneixen moltes paraules ni tampoc no parlen. A partir d'una certa edat, fins als tres anys, sembla que les nenes en saben més. Però quan “preguntem” directament als infants, els que investiguem en llenguatge no en trobem, de diferències, com tampoc n'han trobat els científics que miren el cervell dels adults.

A què es deuen aquestes diferències en el vocabulari?

— El més probable és que quan als pares els demanen quantes paraules sap la seva filla, com que és una nena, pressuposin que ha de saber-ne més. És un biaix, el biaix de l'observador, pel qual reportes allò que esperes que passi. I això també passa amb els bilingües. Si avalues la quantitat de paraules que saben els monolingües i els bilingües prenent com a base el coneixement d'una sola de les dues llengües, està clar que els monolingües sabran moltes més paraules posem per cas en català. Però si mires les que saben els bilingües en les dues llengües, segurament en coneixeran més. 

Però menys de cada una.

— Per nassos! Perquè si la mama està dient tota l'estona ulleres i la criatura no ha sentit mai gafas perquè el papa no en porta, està clar que no pot saber que es diu gafas. La llengua no és ciència infusa. De fet, recentment hem publicat un treball bastant extens en què miràvem si el fet que dues paraules en dues llengües s'assemblin facilita o no l'aprenentatge. Hem trobat que, per a paraules que no són massa freqüents en el vocabulari de molts infants de dos anys, com ara conill/conejo, que els mots s'assemblin ajuda. Però si les paraules són molt freqüents, com ara gat/gato, no n'observem cap benefici.

I parlar dos o més idiomes ens confereix cap avantatge cognitiu?

— L'hi preguntes a la persona que pensa que tot això no és fiable. Hi ha tants estudis que demostren que el bilingüisme confereix cert avantatge com estudis que demostren que no. Quan hi ha tantes evidències a favor i en contra és que no n'hi ha cap de sòlida.

Per què és important estudiar la llengua?

— Perquè ens pot fer llum sobre el cervell i, al final, sobre la nostra humanitat. Som l'única espècie que té aquest llenguatge complex, que és una funció biològica produïda per un òrgan que és el cervell.

El llenguatge possibilita el pensament?

— Els bebès són capaços d'enraonar i no parlen. Tenen, per exemple, conceptes que després anomenaran amb una de les coses més sofisticades del llenguatge, com són els quantificadors: uns, cap, molts... Això és molt abstracte! Perquè tres pot ser molt o poc, o tots, en funció del context. I això els bebès petits ja ho saben.