Adolescència

No ho he fet gaire bé

Hi ha una generació de joves a la qual els pares i mares hem fallat i no els hem sabut protegir

BarcelonaHi ha una generació de joves a la qual hem abandonat. No sé exactament si s’anomenen Z o centennials, però els conec. Són molt joves i nascuts a partir de meitat de la dècada dels dos mil. Eren encara canalla quan els vam posar un telèfon a la mà, tan bon punt van fer els 12 anys. Amb ells vam improvisar fórmules pedagògiques i els vam retallar l'horari lectiu, sota un bombardeig de tiktoks, reggaeton, pornografia i tota la merda del món. És dur admetre-ho, però els seus pares i mares hem fallat. No els hem sabut protegir. Quan els seus instituts requerien més inversió, professionals qualificats i talent, vam decidir anar a centres concertats. És a dir, privats.

Com que no hem estat nosaltres a l’altura han perdut drets i oportunitats. I és ara —potser ja tard— que comencem a discutir públicament el que fa anys que parlem a les sobretaules d’amics: si l'horari que fan a l’ESO és el més adequat, que cal restringir les xarxes socials, que no és normal que hi hagi tanta malaltia mental, que per què tants adolescents —sobretot noies— pateixen trastorns del comportament alimentari, que tots coneixem gent joveníssima que s'autolesiona. Nens i nenes que vulguin morir. Ara apareixen estudis, estadístiques, psicòlegs, pedagogs. Hem decidit que cal actuar urgentment per les futures generacions. Tampoc ens podem posar medalles. No parlem obertament del món amb els nostres fills.

Cargando
No hay anuncios

Hauré d'actuar de pressa

Ara mateix, cada dia que passa, pel camí ens deixem unes noies i uns nois excel·lents. Són aquells que van a l'institut cada dia i aguanten hores sense donar matèria perquè un professor està de permís paternal i (com que no se sabia) no té substitut. Aquella canalla, potser de 12 anys, que dinen cada dia a les 16 h, sols a casa, amb la música de les notificacions de fons. Aquelles noies que segueixen un munt de comptes d'impresentables a les xarxes socials i, a més volen, ser com ells. Potser no és tard (potser m’he passat), però si vull que alguna cosa canviï hauré d’actuar de pressa i —potser— deixar de solucionar el món a tuiter o el que ara ja s’anomena xarxa X.