"No li diu que, dos anys després, segueix parant taula per a dos"

Hi ha dies en què l’enyor puny com si fos un mal de queixal. Arriba de cop, sense previ avís, quan menys s’ho espera. Pot ser per una olor, un record, un objecte que apareix en qualsevol racó de manera inesperada. I quan això passa es queda molta estona allà: dins la boca, entre les costelles, al ventre, darrere a l’esquena, enmig de l’espina dorsal. És un dolor agut, sostingut, que irradia a tots i cadascun dels racons. Uns minuts. Una hora, tres. Un dia. A vegades una setmana sencera. I quan el propi cos sembla que s’estigui a punt d’extingir de tant dolor insuportable, aleshores, a poc a poc, la punxada fa una mica menys de pressió, no tanta pressió, cada vegada una mica menys. Fins que torna a respirar, a mirar, a trobar un cert sentit a tot allò que l’envolta. A trobar gust a les coses que menja. A notar el fred o la calor. A sentir el soroll de les coses quan cauen a terra. A voler fer plans senzills. A ser capaç de posar-se al llit i adormir-se pensant en alguna altra cosa que no sigui ella d’una manera tan immensament desoladora. Ella.

Fa dos anys que va morir. Alguns diuen "ja fa dos anys que va morir". Ho diuen amb certa impaciència com si en el futur hi hagués algun tipus d’esperança. Perquè l’estimen i el voldrien veure millor. Com si l’adverbi anés a favor del temps. Des d’abans, no més tard, d’un temps determinat del passat, present o futur. Dos anys que, segons sembla, són la mesura perquè hi hagi un procés, una recuperació, un "la vida segueix". L’adverbi que malda per posar distància objectiva i estudiada (ho diuen els llibres, la ciència, l’autoritat competent). Malgrat tot, però, ell cada vegada la té més present, la necessita més que mai, se n’enamora una vegada i una altra. No hi ha prou mai temps quan es mor la persona que estimes. Les fases del dol no són concloents, sinó que tornen una vegada i una altra com les ones de la mar. Que a vegades tornen amb virulència. A ell li agrada la mala maror. Encara creu que algun d’aquells forts onatges la farà tornar al seu costat, o millor encara, l’arrossegarà a ell mar endins. Amb ella.

Fa dos anys que va morir, després d’una malaltia que va arrabassar primer el seu estómac, després la seva força i finalment la vida de manera ràpida i cruel. Van ser només uns mesos. Diagnòstic i mort. Entre un punt i l’altre, aquell temps massa breu. Un temps que van omplir de totes les paraules. Amb urgència. Es van acariciar. Van plorar, van riure. No van deixar mai de tenir esperança, d’anomenar tots els dimarts que vindrien i que serien millors que el que deixaven enrere. Van creure’s que podrien canviar l’ordre de les coses, que existien les excepcions, els potsers, els errors. Els miracles. Van creure en els impossibles, intentant capgirar-ne el significat. Fa dos anys que ella va morir.

Aquesta tarda, dos anys després, s’ha assegut a la seva taula de dibuix. Ha encès la làmpara articulada que li va regalar un Nadal. Allà al damunt, els seus llapissos, els seus colors, el seu carbonet. Tot al mateix lloc on va deixar-ho ella l’última vegada. També la maquineta metàl·lica de fer punta encara amb restes de grafit i encenalls que ha estat incapaç de llençar. A un costat les seves llibretes i quaderns, tan ben ordenats, i mira els últims dibuixos que ella havia fet. El traç, el gest, la bellesa. Ella. A l’última pàgina hi ha un esbós d’ell. L’ha dibuixat dormint, assegut en una cadira. Es reconeix al costat del seu llit, quan era ella qui el vetllava i no al revés.

I la pensa concentrada, amb el pes del cos cap endavant. Dibuixant, mossegant-se la punta de llengua. Amb el seu cos menut dins el jersei de llana vell i esfilagarsat que no volia llençar de cap manera perquè deia que li conservava tant l’escalfor com la inspiració. Ell la veu i està convençut que sent la seva olor i la seva pell fina. El tacte, l’olor, la vista, el gust. Tots els sentits en ella. Llavors ella el mira de reüll i li somriu per sota el nas, amb aquells solcs menuts que se li fan a les galtes. Què passa? I ell diu que res, que només la mira. Que li agrada mirar-la. Però no s’atreveix a explicar-li que la troba molt a faltar. Que necessita pensar-la, imaginar-la, trobar-la constantment a qualsevol lloc, en qualsevol moment per foragitar-ne l’absència i tots els "jas".

No li diu que, dos anys després, segueix parant taula per a dos. Que no se’n surt a l’hora de plegar els llençols d’u noranta per dos i que des de fa una eternitat ni els planxa ni els desa a la calaixera. Que posa sempre els mateixos, arrugats, un cop els despenja de l’estenedor. No li diu que el seu costat del llit no està mai desfet, que li guarda el seu espai on s'enroscava com una ensaïmada amb aquells peus gelats sempre al centre de tot. No li diu que es pren el cafè amb llet del matí amb la seva tassa preferida per buscar-li, allà on ho feia ella, els seus llavis. No li diu que, a vegades, es posa el seu perfum i fa l’amor amb cadascuna de les partícules en suspensió.

No li diu que el "ja" encara no és suficient, ni anestèsic, malgrat el que diguin. Que prefereix l’"encara" perquè encara vol dir que encara hi és. Encara hi ets.