David Verdaguer: "Jo no soc una persona trista, però el català trist el clavo"

BarcelonaÉs un dels actors més en forma d'aquest país: li plouen premis i no para de treballar. Però manté els peus a terra i recorda que ell, com Eugenio, també va començar al Llantiol.

Acaba de fer Elling a La Villarroel amb el seu amic Albert Prat amb un èxit espaterrant. Estrena La casa als cines i ja està rodant una sèrie nova, El mal, a Mediapro. Va guanyar el Gaudí i el Goya per Saben aquell... David Verdaguer és l'actor del moment, vint anys després de convertir-se en el reporter del bigoti, passar per tots els teatres d'aquest país, formar part de la Kompanyia del Lliure i que el gran públic el descobrís amb 10.000 km, una gran pel·lícula.

T'ha costat una mica acabar les funcions d'Elling a La Villarroel, oi?

— No m'ha costat: va ser una comèdia molt blanca que em va agradar molt quan la vaig llegir... M'ha costat alguna contractura. Físicament, vaig anar ajustant el personatge així que passaven les setmanes, i era una funció més física del que semblava. He aguantat. Jo parlava molt. L'Albert Prat no tant. Ha estat una funció dura. Però m'ho he passat molt bé. Hem fet més de 70 funcions. L'han vista més de 22.000 persones. És molt heavy. Ara farem bolos.

Què t'aporta el teatre?

— No fer teatre seria com tallar-me un braç. Només fa deu anys que faig audiovisual. I fent de prota potser he fet sis pel·lis. No em considero un actor de cinema. El cine va més per modes i el teatre, en el meu cas, és una cosa que si tu vas donant ell et va donant. Et manté amb els peus a terra. No et fa millor actor, però sí millor persona, més empàtic. T'ho has de currar cada dia. És real. No té el suposat glamur que se li suposa. Tothom s'hi ha d'arremangar i de vegades surt bé i d'altres, malament. Et dona ofici. Un ofici molt bonic i difícil de fer. Faig teatre perquè no sabria fer una altra cosa. Econòmicament, en podríem parlar...

Un actor més jove que tu, l'Enric Auquer, em deia l'altre dia que, quan feia teatre, se sentia actor de veritat.

— Vam coincidir molt en els premis, amb l'Enric, i vam fer alguna entrevista conjunta. Va dir una cosa molt intel·ligent: "Als que venim del teatre ens agrada construir un personatge, posar-nos una màscara, cosa que a la gent del cine no li passa tant". Al teatre, actues sense xarxa. I ets cent per cent responsable de la teva feina. Al cinema pots fer-ho molt bé o molt malament, i quan ho munten ho poden millorar o empitjorar. Al teatre, tu decideixes on és el primer pla, on hi ha la càmera, on hi ha el focus. Ets més cap de tu mateix. Tens més control.

Continues tenint por quan puges a l'escenari?

— Sempre. Amb Elling m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava. Amb l'Albert vam fer la companyia El Nacional No Ens Vol. Teníem 18 anys. Amb ell he recuperat això de jugar i fer teatre. Ens ho hem passat molt bé. "Com havia pogut oblidar-me d'això?", em deia. Amb l'Albert he recuperat aquesta cosa punky, hippie, que teníem, quan actuàvem al Llantiol i s'aixecaven dues senyores, i pensàvem "Hem triomfat, som superrebels, hi ha públic que se'n va!". Igualment, amb Elling he tingut por, però només les primeres setmanes. Ha guanyat el joc.

Com més màscara et col·loques, més fàcil t'és actuar?

— Molt més. Per començar, em trec les ulleres i no veig el públic. Això em salva la vida. Veure els companys però no veure el públic és meravellós. A més, amb els cabells llepats, amb el bigoti... Com més màscara tinc, més m'ajuda. I en el cinema no sempre és això, perquè et diuen que has de ser tu mateix, que facis fora els artificis... El cinema busca assemblar-se a la realitat i el teatre no, ha de ser versemblant. Quan veus Les dones sàvies, quan veus teatre, t'adones que és molt guai veure teatre, quan fas una pistola amb els dits i et creus que és una pistola de debò. El teatre és una mentida que compres sí o sí.

Sents que formes part d'una família teatral?

— Sí, ho sento. I aquest any he pensat que començava a formar part d'una família cinematogràfica o audiovisual. M'ha costat molt creure-m'ho. Totes dues famílies són totalment desestructurades, cosa que és molt important.

Tens tres Gaudí i dos Goya, però cap Butaca ni cap premi de la crítica de teatre... És més fàcil triomfar al cinema que al teatre?

— Ei, tinc un Butaca a millor actor de musical! Toca't els nassos. Fortíssim... No ho crec. Ho penso a l'inrevés: com pot ser que grandíssims actors com Pere Arquillué o Emma Vilarasau no facin més cinema? El que passa és que el cinema és una finestra més gran que el teatre. És molt difícil guanyar-se la vida actuant.

La majoria de pel·lícules, als cinemes, les veu menys gent que Elling...

— No ho havia pensat, però tens raó. El bo d'una pel·lícula és que la fas una vegada i no l'has de tornar a fer mentre la gent la va veient.

Saps que per a molta gent encara ets el reporter del bigoti?

— Quina pena, aquesta gent... [Riu.] Fa vint anys, d'això. Vaig arribar a l'imaginari popular amb això. Llavors, a totes les ficcions que faig, intento no deixar-me bigoti, però quan vaig per la vida, en duc. A l'APM, per cert, portava bigoti perquè estava fent al Versus Teatre, amb l'Albert Prat, una versió de Bartleby, l'escrivent, en què jo feia de Turkey. M'afaito, em tallo els cabells i em trec les ulleres, i ningú em coneix pel carrer. Potser per la veu... I que no et coneguin és molt guai.

Ja ens ha quedat clar que t'agrada la màscara.

— Quan vaig fer Tabús (TV3) anava amb màscara. Per a mi és dur el cabell una mica més llarg, ulleres i bigoti. Puc fer de mi mateix.

Quan et deixis barba, tothom veurà l'Eugenio?

— T'imagines? Què hauré de fer? Rapar-me? La barba de Saben aquell era meva, però me la van deixar com més asiàtica. Ell tenia clapes... En els assajos de la sèrie que estem preparant, estic obsessionat a no aixecar la cella. A cada pel·li, intento canviar físicament, perquè m'ajuda molt. Sempre em faig molt amic de la gent de vestuari i maquillatge.

Què et va costar més a l'hora de posar-te en la pell de l'Eugenio?

— Clavo els personatges tristos. Jo no soc una persona trista, però el català trist el clavo... El que em va costar més és no imitar-lo. L'entenia molt. Soc una persona que té certa angoixa, que té pors, que té por escènica, no soc tan cap a dins com ell, no em fa por dir que tinc por. M'hi sentia molt identificat, amb ell. Com a marit i com a pare, això és un altre tema. David Trueba em va ajudar molt. Em va dir "Una imitació dura dos minuts, i una pel·li dura més".

Haver passat pel Llantiol, aquella època teva més alternativa, també et devia ajudar, oi?

— Haver fet actuacions en directe, fer encara els Dos machos verdes fritos amb el meu amic Oscar Machancoses... El que més em va ajudar va ser això: era al Llantiol, fent d'Eugenio, amb el Trueba i Ramon Fontserè, i vaig trucar a l'Albert Prat. Amb ell hi érem, al Llantiol, els dimecres. En aquella època, l'Albert em va regalar Cuatro amigos, del Trueba, i anàvem a veure Els Joglars, La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla, i pensàvem que Fontserè era Déu nostre Senyor a l'escenari. Encara ho penso. Quan em vaig trobar allà, al Llantiol, quan acabava d'arribar a Barcelona, amb Trueba i Fontserè, vaig pensar "Uau, la vida té un cert sentit". No soc gaire místic. L'espectacle que fèiem començava amb un monòleg de l'Eugenio d'un disc de l'Albert Pla. De vegades, la vida et torna el que li has donat.

Ara estrenes La casa, un drama basat en el còmic de Paco Roca. Qui és el José, el personatge que interpretes?

— És com el Paco Roca. La pel·lícula va sobre tres germans que es queden sense pares i han de decidir què fan amb la casa. El meu personatge és el que s'ha arriscat i és escriptor i la vida li va més o menys bé. Vol vendre's la casa. És de les poques pel·lis en què els egos queden diluïts en la història, que és molt bona. Et travessa pel mig. És com un mirall. L'he vista dues vegades i he plorat dues vegades.

Et passa sovint que veus dues vegades les pel·lícules que fas?

— No. Cada cop m'aguanto més en pantalla gran, però... El bo del teatre és que no et veus. A ningú no ens agrada gaire la nostra veu, ni quan fas coses rares. Ara m'hi he acostumat més.

Has tornat a veure 10.000 km?

— No. I fa deu anys. No sé si he envellit bé. La recordo com una pel·li molt dura, molt lenta i molt bonica. Només fa deu anys que faig cinema.

Ja has trobat un lloc al cinema espanyol?

— No ho sé. Els premis ajuden, perquè la gent et situa. He trobat el meu lloc com a actor. Estic feliç de fer la meva feina com a privilegiat que soc. Al cine espanyol? Tinc més oportunitats, però segueixo dient "no" a moltes coses. El teatre, a més, t'ocupa molts mesos. Amb Elling, amb la tonteria, hi haurem estat gairebé mig any. Estic trobant el meu lloc, però no sé on.

No et diuen res de l'accent català?

— No m'han comentat res mai de l'accent català quan m'aprenc una pel·lícula en castellà. Tinc molt accent català quan parlo amb la gent... Tenim molt complex, amb això, els catalans. Ningú es disculpa per tenir un accent de Madrid, d'Andalusia o de Galícia. I nosaltres, sempre: que no es noti. Si m'aprenc un guió, crec que no es nota. Almenys no m'ho han dit mai.