Bartomeu Rocabert: "No sé qui podrà fer la meva feina quan em jubili"

BarcelonaBartomeu Rocabert és un dels pocs rellotgers industrials i monumentals que queden a casa nostra. Domina l'art i la tècnica per crear i mantenir rellotges de grans dimensions, típicament instal·lats en edificis emblemàtics i llocs històrics. Ens rep a l'interior de l'ajuntament de Barcelona, on cada dimecres al matí, des de fa trenta anys, s'encarrega de donar corda i ajustar els rellotges de la Casa Gran.

De quants rellotges s'ocupa arreu de Catalunya?

— D'uns dos-cents. I cada vegada n'afegim més, perquè se'n van posant de nous. Ara, per exemple, estic fent el del Palau del Marquès d'Alfarràs, allà on hi ha el laberint d'Horta. Com que estan rehabilitant l'edifici, s'ha de tornar a posar perquè el rellotge havia desaparegut.

Deunidó... Dos-cents rellotges pel territori són moltes hores de cotxe.

— És una feina bonica, voltes per tot arreu i coneixes molts racons i pobles. No paro, cada dia surto i volto molt. A la tarda tinc una estona de tranquil·litat, que és quan em dedico a fer la part burocràtica del papeleo. I també és el moment de les reparacions. Si algun rellotge s'avaria, me l'emporto al taller i el reparo. El matí sempre el passo fora i marxo aviat de casa.

Té establert un horari de visites a la setmana?

— No, perquè és molt relatiu. M'ho combino segons les necessitats del client o el que hagi de fer. L'únic que sí que dedico sempre són els dimecres al matí a venir a l'ajuntament de Barcelona. Fa 30 anys que m'hi dedico. Vaig començar l'any 94, quan em van trucar, vam venir a veure'l i vam arribar a un acord per portar el manteniment dels seus rellotges. Miro de venir sempre entre dos i tres quarts de vuit, abans que l'activitat comenci a l'ajuntament, perquè així no molesto. No coincideixo amb ningú. Tampoc mai amb l'alcalde, quan entro al seu despatx.

De quins rellotges s'ocupa dins l'ajuntament?

— Del rellotge del despatx oficial de l'alcalde, que és un rellotge mecànic de sobretaula que s’ha de revisar i donar-hi corda cada setmana. El so del rellotge està desconnectat per evitar que interrompi alguna reunió. També del rellotge de la façana, que des de fa poc té maquinària electrònica. Abans anava amb una maquinària elèctrica, però es produïen retards que no permetien gaire precisió. També ajusto el rellotge del saló de plens, que dona l'hora als assistents als actes i és electrònic també. I finalment, el rellotge de l'altre despatx oficial, que és de sobretaula, de principis del segle passat. És mecànic, de corda setmanal. A banda, hi ha molts altres rellotges municipals, com el de la catedral, el de Santa Maria del Mar, els dels districtes (com Sants-Montjuïc), el de la plaça de la Vila de Gràcia o Sant Martí. També n’hi ha a diferents mercats, que es revisen un cop al mes.

De quants se n'encarrega, en total, a Barcelona?

— D'una quarantena.

El més antic és el de la catedral?

— Si fa o no fa. És un rellotge mecànic de campanar, del 1865 més o menys. Aquest es va posar nou respecte al que hi havia abans, que era molt més antic. Es va substituir perquè no anava fi. Aquest ara està funcionant perfectament, com has pogut sentir fa una estona...

Ha reconegut el so?

— I tant. Identifico tots els sons. Quan sona una campana sé si és la de la catedral o la de Santa Maria del Mar o si és de Sant Andreu. Aquí a l'ajuntament en sonen diversos a la vegada perquè hi ha diverses esglésies. Hi ha la catedral, Sant Just, la de Betlem, que està a la Rambla i també se sent des d'aquí... I a més hi ha Santa Maria del Mar. Quan sento una o l'altra ja sé a quin rellotge correspon. No pel tipus de toc sinó pel so que fa la campana.

On mira l'hora oficial per sincronitzar els rellotges?

— Els sincronitzo al matí a casa abans de marxar. Tinc rellotges sincronitzats amb GPS que marquen l'hora oficial.

Abans de l'existència del GPS, com miraven l'hora els seus predecessors?

— L'hora oficial la fixava la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la Rambla. Des d'allà se sincronitzaven els rellotges de la catedral i els que estaven repartits per la ciutat, que devien dependre de l'Ajuntament.

Com va començar en aquest ofici?

— Vaig aprendre de rellotger de molt jovenet. Tenia 14 o 15 anys i anava a passar estones a la rellotgeria familiar a Sabadell, que era del meu tiet. A mesura que em vaig anar fent gran, teníem algun rellotge públic, un rellotge gran, i em vaig anar decantant cap a aquest ram dels rellotges industrials. Em vaig anar especialitzant en rellotges de façana, públics, de campanar, d'ajuntaments i d'edificis emblemàtics.

A Catalunya sap si hi ha gaires rellotgers industrials més?

— No és un ofici que estigui gaire estès. Hi ha algú altre que munta rellotges nous, força rellotgers de polsera. Però de restauradors de rellotges antics n'hi ha molt pocs.

És un ofici en perill d'extinció?

— Gairebé. No sé qui podrà fer la meva feina quan em jubili.

Com se'n pot aprendre?

— Primer has de començar a ser rellotger i després anar aprenent la resta sobre la marxa. Jo vaig acompanyar un senyor gran que m'ensenyava a reparar-los, a veure què podia passar, quins problemes podria trobar-hi...

S'ha trobat mai amb problemes greus? És una feina perillosa?

— En general, no. Tot i que un dia em va caure un pes d'uns 100 quilos dels que fan anar tot el mecanisme. Però no va passar-me res. I una vegada em va caure un llamp dins un campanar d'un poblet. Jo era dins del campanar, es va il·luminar tot i vaig marxar corrent. Al cap d'una hora, quan vaig tornar, s'havia cremat tota la instal·lació del rellotge. Estava una mica espantat a veure què em trobaria i s'havia cremat tot.

Per sort en va sortir sa i estalvi. Té algun aprenent al seu costat?

— De moment, no. Tinc un ajudant que m'ajuda quan tinc alguna instal·lació molt gran o quan haig de moure moltes coses, però no tinc un aprenent que m'acompanyi tot el dia. Algun dia hauré de fer-ho, perquè si no es quedaran desatesos aquí a l'ajuntament de Barcelona com molts altres ajuntaments i clients que tinc.

Però vostè encara és jove...

— Tinc 57 anys, a punt de fer-ne 58. Encara em queden uns deu anys. Temps suficient per ensenyar alguna cosa. El cos encara m'aguanta per poder pujar escales, portar les eines i fer coses.

Amb tots aquests anys d'ofici, li agrada la seva feina?

— Sí. Acabo el dia i no tinc la sensació d'haver treballat, sinó d'haver gaudit de la feina que faig i que a sobre em paguen. Si estic fent una cosa que m'agrada i no l'he acabat, la vull acabar i m'és igual si hi dedico vuit o deu hores. És una feina sense horaris. Sobretot si soc lluny. T'interessa acabar una cosa i no haver de tornar o quedar-te a dinar o a dormir. Quan ho puc acabar ja ho deixo solucionat i ja està.

Creu que el mòbil o els rellotges intel·ligents posen en perill l'ofici?

— No ho crec! La gent precisament fa servir els rellotges públics per comprovar que tenen un mòbil o un rellotge de polsera que funciona correctament.