Teresa Terrades: "No és real que els docents tinguem gairebé tres mesos de vacances"

BarcelonaEn sé prou? M'explico bé? I si no agrado als alumnes? Són preguntes que en algun moment o altre s'han fet els docents com Teresa Terrades, llicenciada en Geografia i Història i professora de secundària des del 1989. Terrades tracta de respondre-les a La gosadia d'ensenyar. Reflexions i eines (Eumo Editorial), un llibre escrit a quatre mans amb Maria Batet, diplomada amb Magisteri i que, igual que Terrades, té una llarga trajectòria en la formació de docents i equips directius.

Com ha canviat la figura del docent en trenta anys?

— La part de garantir l'aprenentatge dels nois i noies es manté, però ara s'espera que es faci des d'una altra mirada, des d'una idea de l'acompanyament, d'estar al seu costat i d'avançar a partir de les seves necessitats.

Encara hi ha centres, però, que no han fet aquest canvi de mirada. S'aconseguirà que tots segueixin la mateixa línia?

— A nosaltres ens fa la sensació que, quan un centre és nou, és més fàcil poder marcar aquesta línia i, en canvi, quan un té molts anys, una inèrcia i un bagatge, és més difícil. Jo ho he viscut. Ara estic a un institut molt nou. Venia d'un que ho va intentar, però hi havia molta resistència. A primària està més assumit, però a secundària encara s'està batallant per aconseguir aquest canvi.

Parles de resistència. Per part de qui?

— Resistències al canvi en tenim tothom. D'una banda, la trobem en determinat perfil de professorat però també en un perfil d'alumnat i de famílies. Hi ha qui entén que determinats coneixements s'han de saber d'una manera memorística, però també sabem que hi ha altres camins que donen un aprenentatge més significatiu.

Al llibre parles de les pors dels mestres. Quines són?

— Poder connectar bé amb l'alumnat i que amb aquesta connexió aprengui millor. Alhora ens fa por tenir alumnes disruptius que costa tenir a l'aula i també hi ha molta por a la solitud, pot semblar una mica estrany, perquè tens molta gent a l'escola, però a l'aula, al claustre o en un equip docent, et pots sentir sol. I això és complicat perquè és un treball en equip i depenent de com s'accepti la discrepància, fa que et puguis sentir millor o t'arribis a cremar molt com a docent.

Tu has patit la por a la solitud?

— Sí, si ho escric és perquè l'he viscut. De fet, totes aquestes pors són inherents a la tasca docent.

Com es gestiona aquest còctel?

— S'ha de fer un exercici de prendre distància, d'allunyar-te una mica i mirar el tema des de fora per col·locar-lo al seu lloc. Si per exemple és una qüestió d'alumnes disruptius, has de poder explicar-te que és un adolescent i sobretot sempre despersonalitzar-lo, perquè és molt fàcil que si et passen coses acabis pensant que el que falles ets tu.

Quins són els cursos més durs?

— Jo conec sobretot la part de secundària, segon i tercer d'ESO són els cursos més crítics perquè hi ha l'explosió d'adolescència i la confrontació dels límits amb els adults.

Ha perjudicat començar l'institut als 11 o 12 anys?

— Els de 7è i 8è d'EGB tampoc eren cursos gens senzills, perquè els alumnes eren els grans i tenien un poder i força a les escoles que en el moment de passar a ser els petits a l'institut han perdut i fa que no s'atreveixin a fer segons quines coses que abans sí que feien. No veig que una cosa sigui millor que l'altra.

També qüestiones que els cursos estiguin distribuïts per edats i les llargues vacances d'estiu...

— Una manera més racional de treballar seria fer períodes d'aprenentatge de sis setmanes, com fa per exemple França, i després fer una petita parada en lloc de les actuals 10 o 12 setmanes, perquè hi ha un moment, i això està molt estudiat, que hi ha un cansament.

Per què socialment continua pesant tant que els professors tenen gairebé tres mesos de vacances?

— Sempre es veu els docents des d'aquesta òptica, però no és gens real que fem gairebé tres mesos de vacances, perquè abans del 15 de juliol no ha acabat ningú, ja sigui perquè forma part de l'equip directiu, perquè és tutor o perquè fa formació. A més, amb l'avançament del curs, a finals d'agost molts docents ja tornem a estar treballant. És veritat que podem tenir més dies a l'estiu que altra gent, però la intensitat que té el curs implica un desgast molt important. De fet, sempre es diu que una hora a l'aula són dues de treball a un altre lloc. És com la cuina, quan tu reps el plat abans hi ha hagut unes hores de preparació, doncs quan tu dones una classe abans, hi han hagut unes hores de preparació. I tota aquesta feina o no es veu o no l'hem sabut explicar prou. Només ens fixem en el dia lectiu i des de fora ens veuen pels dies que no hi som, però n'hi ha molts que hi som i molts que treballem des de casa. No hi ha un cap de setmana, per exemple, que un docent en un moment o un altre no estigui treballant o una tarda quan s'ha acabat l'escola o l'institut. Segurament també hi ha gent que digui que a partir de l'1 de juliol no treballa. També hi és aquest perfil, és evident, però al costat d'aquest n'hi ha molts que no. No he viscut mai en un entorn de docents que una majoria de gent no estigui treballant i preparant-se a l'estiu i quan he estat en un equip directiu entre tancar el curs i preparar l'altre ens han quedat 15 dies de vacances. Això també existeix.

Es mostra crítica en el fet que les famílies hagin d'implicar-se en l'aprenentatge. Per què?

— Perquè hi hagués igualtat a l'escola no s'hauria de demanar a les famílies res que tingués a veure amb l'aprenentatge. A les famílies els hem de dir que estiguin en la mesura del possible acompanyant l'aprenentatge dels seus fills, però no que l'aprenentatge d'aquests nanos depengui del que saben els seus pares, perquè n'hi ha que estan molt formats però d'altres no. La família ha d'estar per cuidar la part més emocional del nano, de saber-lo acompanyar com a persona.

S'està barrejant el paper que hauria de tenir la família i el dels docents?

— Ens ha passat una mica i ens ha portat embolics, a vegades hem demanat a les famílies coses que són de l'escola i les famílies també han abocat a l'escola aspectes que són seus, com l'educació conductual, els límits... Ens hem de tornar a col·locar al lloc que ens toca.

Com ha canviat l'alumnat de secundària?

— Un adolescent no és tan diferent com el de fa 30 anys a nivell de trajecte vital, primer hi ha el canvi físic i després l'emocional. El que no té res a veure és el context en el qual viuen perquè la tecnologia ho ha canviat tot, les xarxes socials fan que hi hagi un tipus d'adolescents que siguin molt vulnerables a petites frustracions, qualsevol cosa que no surt com estava previst és un daltabaix per a ells. Si no surt a la primera, ja no ho volen fer.

Què en penses del paper del mòbil?

— És controvertit. L'eina en si té aspectes bons perquè pots accedir a coses d'una manera molt fàcil. La qüestió seria debatre en quin moment has de tenir aquest aparell i que has d'aprendre a fer-lo anar a determinades edats... Si als adults ens costa no mirar-lo, quan ets més jove i encara t'estàs formant, tenir aquesta eina és molt distorsionador. M'ha preocupat quan ha sigut font de ciberassetjament, de facilitar el conflicte, l'insult barat entre ells o la dependència als likes de les xarxes... Jo a l'aula sincerament prefereixo que no hi sigui, perquè et facilita la feina.