Anwar El Amrani González: "No sabia on em ficava, no havia vist mai un difunt"

BarcelonaAnwar El Amrani González es va convertir en tanatopràctic –el professional que prepara els difunts abans de ser vetllats– per casualitat. Tot i que la primera vegada que es va haver d'enfrontar a un cos sense vida no tenia clar si aquella seria una feina per a ell, 15 anys després parla amb passió i molt de respecte per una professió que assegura que és vocacional.

Quan es va interessar per la tanatopràxia?

— M'hi va portar la necessitat. Em dedicava a la construcció i no hi havia feina. Una persona em va comentar que havia fet un curs de tanatoestètica i que estava molt bé. Però realment no sabia on em ficava, no havia vist mai un difunt. La primera vegada que vaig sortir del tanatori no estava gens segur de si continuaria o no. Tenia molts dubtes. Però a mesura que vaig anar avançant em vaig adonar que aquesta feina té moments molt gratificants. Ara, 15 anys després, no ho canviaria per res.

En què consisteix exactament la vostra feina?

— Entrem en una sala, visualitzem la feina que tenim, ens protegim, verifiquem la documentació, ens plantem davant del cos, l'observem bé i analitzem les necessitats que ha especificat la família. I llavors comencem un tractament que va des de la higienització del cos fins a la millora del seu aspecte.

Canvia la impressió de veure i tocar un cos amb els anys?

— Sí. En el meu cas ha canviat molt. Sobretot després de veure l'impacte tan positiu que la nostra feina té en les famílies. Nosaltres som allà per modificar o canviar una de les situacions més doloroses que es poden tenir. Intervenim perquè l'última imatge d'un ésser estimat sigui el més gratificant possible. Tenim l'oportunitat d'ajudar persones que no coneixem de res.

Hi ha persones, per això, que prefereixen no veure el difunt. Recordar-lo en vida...

— Sí. Aquesta frase és molt típica. Moltes persones diuen que no volen recordar el vetllatori. Però, si acabes veient el difunt, en algun moment de la teva vida te'n recordaràs. La ment és així. Hi ha famílies que han viscut moments molt complicats i prefereixen deixar la caixa tancada. Però a última hora necessitin veure'l per fer-li un petó o deixar-li alguna cosa. I per això crec que és molt important que aquesta última imatge sigui la més positiva possible. La cerimònia pot ser molt bonica, l'edifici pot estar molt bé, però el protagonista és ell o ella. Sense desmerèixer la resta, per a mi és el més important. Un indicatiu que he fet bé la feina, que l'he encertat, és quan la família o les persones properes s'emocionen. Crec que és molt significatiu.

Ha viscut alguna situació que hagi deixat empremta en tots aquests anys?

— De situacions d'agraïment i de feedback amb les famílies, n'hi ha hagut moltes. Però n'hi ha una que em va deixar molt marcat no sé per què. Va ser una situació d'una noia molt jove, malauradament, que havia tingut càncer. La seva mare ens havia donat una foto en què se la veia amb una cinta amb un serrellet i vaig aconseguir ajustar-me al màxim a aquella imatge. La seva mare va venir a parlar amb mi i jo li vaig preguntar què li semblava. Es va emocionar molt i llavors em va agafar les mans, em va mirar i em va dir "Cuida aquestes mans, cuida-les". I mira, no sé. És una frase com qualsevol altre, no? Però ho vaig interpretar com una manera de dir-me que igual que l'havia fet feliç a ella potser podria fer feliç més gent.

M'imagino que l'acompanyament a les famílies és fonamental.

—  Per descomptat. Sempre s'ha de tenir en compte que hi ha coses que no es poden dir, però no des d'un punt de vista d’ometre informacions, sinó de transformar aquest missatge d'una manera que arribi com menys traumàtic millor. No ens hem d'oblidar que estem parlant del seu difunt, d'algú que té un valor incalculable, el qual requereix absolutament el màxim respecte possible i, alhora, hem de transmetre amb la màxima claredat possible la informació.

Creu que la societat, en general, desconeix la vostra feina?

— Cada vegada hi ha més persones interessades a conèixer-la i m'agrada que sigui així, perquè durant molts anys ha sigut una feina hermètica. Suposo en la nostra cultura la mort segueix sent un tabú. Sembla un clixé, però és veritat. Com quan m'assec davant d'una persona desconeguda i em pregunta a què em dedico.

Com reaccionen?

— És aquella cosa de "no m'ho expliquis, però ho vull saber". Quan els transmets en què consisteix la feina, però no des d'un punt de vista tècnic sinó des d'un punt de vista humà, aconsegueixes que facin un clic i que comprenguin el que fas.

Creu que és una feina que pot exercir qualsevol?

— No tothom pot ser tanatopràctic. No pots exercir aquesta feina només per diners o per l'estabilitat laboral. Has de ser conscient del que tens davant, de l'impacte que pot tenir el que estàs fent. No pots tenir un mal dia. Encara que t'hagi deixat la parella o tinguis problemes, els has de deixar a la porta perquè et trobes davant d'una cosa immensament valuosa.

És el més difícil a l'hora de treballar?

— Sí. Cal tenir una vocació de veritat. El més difícil és ser conscient del que estàs fent. Pots tenir coneixements d'anatomia, química, fisiologia... però el que realment necessites és ser conscient del que tens entre mans. Això no s'ensenya a cap universitat. Això es té a dins.

Igual que has de deixar els teus problemes personals a la porta, a l'hora de sortir de la feina, és complicat desconnectar?

— Aprens a conviure-hi. Has d'empatitzar molt i sensibilitzar-te amb les situacions, però a la vegada no pots permetre que t'afectin massa perquè si no no podries viure. Acabes normalitzant la teva realitat i pots tenir una conversa a casa de com t'ha anat el dia sense que això et condicioni en el teu dia a dia. A vegades vius situacions de familiars que et recorden la teva, algú que s'assembla a un amic o a un familiar... però has d'estar molt equilibrat. Això es treballa amb el temps.

A banda d'exercir de tanatopràctic també forma futurs professionals. Com se n'aprèn?

— És un equilibri perfecte entre coneixements de ciència i art. Un cos, quan causa defunció, inicia una altra maquinària. Es torna absolutament fràgil i requereix unes cures especials. Per poder aplicar les tècniques d'una manera segura, hem de conèixer el que succeeix en el cos, hem de conèixer quin impacte tenen les nostres accions i quins trucs tenim per aconseguir modificar i erradicar aquests signes de la mort i, d'alguna manera, transformar-los en vius.

Quanta estona de feina requereix un difunt?

— El temps que sigui necessari. Depèn molt de la malaltia que hagin pogut tenir o del tractament, del temps que faci des de la defunció fins a la preparació.

Els catalans, a l'hora d'afrontar la mort, som tradicionals?

— Cada família és un món. Les probabilitats de peticions són tantes com persones i gustos hi ha. La gent té dret a demanar absolutament tot el que necessiti. Com vestir la persona, com pentinar-la, el color del maquillatge. Tots aquests petits detalls... El nivell d'exigència dels catalans és el de qualsevol persona. Al final crec que és un tema molt personal de cada cas.