Quan no tens la mare que t’agradaria

BarcelonaAquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets... "Gràcies, mama, ets la millor" és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

¿Però què passa si no sents això per la teva mare? ¿Què passa si, per molt que ho desitgis, la relació amb ella mai ha estat com tu voldries? ¿Ets una mala filla, pel fet de sentir-te així? De tot això en parla la psicòloga Marta Segrelles, que acaba de publicar el llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).

“Sovint partim de la base que una bona relació amb la mare es dona de forma automàtica, però al final, les relacions segures s’han de construir”, assegura Segrelles. És com el que explica la Bet [nom fictici]: “Sempre he sentit que la meva mare no m’ha donat mai afecte, com petons o abraçades. Més aviat ha estat una mare autoritària”. Això sí, també remarca com, en els moments difícils, sempre ha estat present i ha pogut comptar amb ella.

Hi ha mares que no truquen a les seves filles, que no proposen de quedar o no senten la necessitat de tenir un contacte constant. ¿És dolent, això? “Es tracta de conèixer la nostra mare i saber què és el que li podem demanar i què no”, matisa Segrelles. “Sovint, si mires les seves relacions, ja veus que potser és una persona que no té gaires amistats i no manté contacte amb els seus familiars d’origen. Potser ella ja és així”, continua.

Davant d’això, la psicòloga apunta que la nostra feina és acceptar: ¿Què tinc al davant? ¿Què és el que estic buscant? ¿Això m’ho podrà donar, la meva mare? De vegades sí que es pot fer una actualització de la relació i provar de fer juntes coses noves, però també pot passar que l’intent no arribi a bon port. “Aleshores ho haurem d’acceptar i fer aquest dol de saber que no tens la mare que t’agradaria, però això no vol dir que la teva mare sigui pitjor, sinó que hi ha algunes necessitats que no et pot cobrir”, reflexiona.

“No em para de trucar”

És clar que també es pot donar la situació inversa. Hi ha mares molt absorbents que truquen més d’un cop al dia i que necessiten un contacte constant amb les seves filles. “Fins i tot la mare que vol ser responsable i respectuosa amb tu no ho fa bé el cent per cent del temps”, admet la psicòloga. “Ara bé, si resulta que en totes les interaccions la mare es comporta d’una manera molt absorbent i et sents molt envaïda per aquesta dinàmica, aleshores cal tenir una conversa”, continua. Pot ser incòmode haver de dir-li que no vols dinar amb ella cada diumenge o que no sempre vols parlar-hi per telèfon. “Has de saber fer-li entendre que, tot i que t’agrada estar amb ella, també necessites els teus espais, i no passa res”, diu Segrelles.

Canvi de rols

La Núria [nom fictici] està molt unida a la seva mare i el seu contacte és constant. Tot i això, lamenta com, tot i ser una dona adulta amb el seu propi nadó, la mare la continua tractant com si encara fos petita. “Sembla que em vulgui fer notar que ella és la mare i jo, tot i ja ser mare, continuo sent jove i inexperta. És aquesta sensació que no acabes parlant mai d’igual a igual, de mare a mare”, lamenta.

No sempre és fàcil que una mare s’adoni que la seva filla ja és adulta. “De vegades costa veure que la filla té els seus propis desitjos, els seus interessos i la seva manera de fer. Són coses que costen de validar i respectar en relacions en què aquesta diferència i individualitat no s’acullen bé”, explica la psicòloga.

“Sempre és ella qui té raó i invalida una mica la meva opinió –continua la Núria–. És frustrant perquè, tot i que intento fer-ho bé i posar-hi de la meva part per intentar raonar les coses, veig que ella ho invalida i es posa molt taxativa. La meva opinió hauria de ser vàlida, encara que ella opini una altra cosa, però sembla que mai faig les coses prou bé”.

¿Què passa quan la mare no entén els nostres límits? “De vegades, quan l’altra persona no els sap entendre o escoltar, els límits han de ser interns. Si l’altre no t’escolta, potser la feina no és teva, en què t’has d’esforçar millor i posar uns límits més ferms, sinó que t’has d’adonar que l’altra persona no ho està acollint”, diu Segrelles. És aleshores que hauràs d’assumir que les teves decisions podran afectar la teva mare, com ara no anar a dinar amb ella el diumenge, “però que no seran per fer-li mal a ella, sinó per tenir una autocura per a tu”, continua.

Espai segur

Per aconseguir crear un vincle segur és important poder parlar del que et passa i poder expressar-te de manera autèntica, sense por de les represàlies. “Quan no hi ha aquest vincle, quan tens la sensació que no pots explicar les teves inquietuds, en el fons estàs rebutjant una part de tu perquè l’altre estigui còmode”, apunta la psicòloga. És com quan, de petita, t’adones que si li expliques a la teva mare que tens por, ella s’espanta més que tu. Llavors, ja no l'hi expliques. “Es tracta de poder acollir i ajudar quan ets petita, i no jutjar quan ja ets adulta”, reflexiona Segrelles.

En el fons, no deixa de ser una construcció conjunta on, quan mare i filla ja són dues adultes, han de fer un ball compartit perquè la relació vagi bé. “Sempre hi haurà coses que a l’altre no li agradarà sentir, però que, si s’està disposat a escoltar i entendre, mirarà de fer-ho millor la pròxima vegada”, aconsella.

Tot un aprenentatge que és important fer i treballar, abans no es repeteixin patrons a la mateixa família. “Quan una filla es converteix en mare, si no ho ha treballat, pot traspassar als seus fills els mateixos patrons que tenia amb la seva mare”, assegura la psicòloga. Per això, considera molt important que sigui conscient de quines coses es repeteixen, encara que siguin de forma inconscient, o d’estar alerta en determinats aspectes que creu que podran tenir més probabilitat de passar. “És com quan saps que en els vincles tens tendència a estar molt preocupada pels altres. Cal, doncs, tenir-ho present per quan et toqui cuidar els teus fills”, posa d’exemple.

Menys exigències

“Des que soc mare, l'hi he perdonat tot, a la meva mare”, assegura la Mireia [nom fictici]. “M’he adonat del poc que havia valorat tot el que va fer per mi, i que era molt egoista per part meva exigir-li que ho fes tot perfecte”, continua. La realitat és que a les mares se les exigeix molt. “Jo no li puc demanar a algú que sigui com a mi m’agradaria”, diu Segrelles.

A partir d’aquí, la psicòloga considera que de vegades sí que és necessari fer un procés de dol, de donar un espai a les nostres necessitats, de fer teràpia per curar les ferides i poder-se enfadar, desesperar i plorar per tot allò que no s’ha tingut. “Però un cop fet això, hi ha l’opció de poder fer una petició, més que una exigència, i des d’una posició adulta, saber quines coses es poden demanar i veure com es pot fer perquè les dues estigueu còmodes juntes”, conclou.