"No ens vam classificar per a Rio i vam ingressar zero un parell d'anys"
Paula Ramírez, nedadora artística amb la selecció espanyola i medallista olímpica, explica com es relaciona amb els diners
Un any després d’aixecar la medalla d’or al campionat mundial de natació artística al Japó, Paula Ramírez Ibáñez (Sant Cugat del Vallès, 1996) es va proclamar campiona olímpica als Jocs de París. L’equip de la selecció espanyola va culminar amb una medalla de bronze que va fer realitat el somni de Ramírez: “Tenia uns set o vuit anys i vaig dir: «Mama, jo vull anar als Jocs Olímpics fent natació artística, i després vull treballar al Comitè Olímpic Internacional»”. Tot i així, assegura que no s’imaginava arribar al podi: “Ara la medalla olímpica s’ha posat en el top 1 de millors moments professionals”.
Amb pocs mesos de vida entrava a la piscina i amb només 4 anys es va decantar per la natació artística. Durant l’etapa escolar va combinar l’estudi amb la carrera esportiva al Club Natació Kallípolis de Barcelona, al centre de tecnificació Joaquim Blume i al Centre d’Alt Rendiment (CAR), on s'entrena actualment. Amb només 15 anys va participar per primer cop en un campionat internacional amb la selecció espanyola. “Vam guanyar, vam aconseguir medalla i em van arribar uns 500 o 600 euros. Per a mi va ser al·lucinant aconseguir els primers diners, i a més fent l’esport que m'agrada”, explica en declaracions a l’Empreses. Juntament amb el premi també va aconseguir una beca per als entrenaments.
En un inici s'entrenava tres hores al dia, però des que va començar a competir amb la selecció són “unes vuit o deu hores diàries”. El més dur de dedicar-s’hi professionalment és que l’esport absorbeix totes les altres àrees de la vida: “Tant el meu estat físic com els meus objectius mentals". "La meva família i els meus amics han d'estar donant-me suport. Ja vaig escollir una carrera universitària que em permetés poder seguir en l’esport professional. I, també, he triat no anar-me'n a viure a un altre lloc per entrenar-me a Sant Cugat”, indica.
La campiona olímpica va estudiar administració i direcció d’empreses en remot per poder-s’ho compaginar amb els horaris esportius. Actualment està fent un màster en direcció esportiva. “Cap als 22 anys, vaig replantejar-me les coses, perquè jo veia que les meves amigues que no eren esportistes d’elit començaven a tenir pàgines al currículum i el meu estava bastant en blanc. Em preguntava: «Qui m'agafarà? Potser hauria de deixar-ho ja»”, explica Ramírez. Ara ha après a veure-ho des d’una altra perspectiva: “Hi ha moltíssimes empreses que valoren la constància, l’esforç i el treball en equip. [...] I en el món esportiu no em fa por, perquè crec que tinc moltes coses a aportar. Potser no he fet cinc anys en una empresa, però l'he viscut des de dins”, reflexiona.
Ingressos per resultats
Pel que fa al salari, les nedadores artístiques depenen dels resultats que obtenen: “Abans de començar a competir a nivell nacional absolut, l’única recompensa econòmica era quan guanyàvem una medalla i teníem un premi remunerat petit, però no podia viure d'això. He tingut molta sort de poder seguir entrenant-me amb el suport dels meus pares”. “Quan entres a la selecció i competeixes, tens una beca econòmica de l'Estat, i és com el nostre sou”, assegura l’esportista. I segueix: “És suficient. He pogut viure d'això i guanyem diners. Ara, si ho compares amb altres esports, els típics, no és ni el que guanyen en un sol dia”. Amb tot, ella es considera una persona estalviadora i el que guanya ha decidit “invertir-ho en un pis”.
“Als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro vam anar al preolímpic i no ens vam classificar. Llavors es van tallar els diners de beques, vam ingressar zero durant un parell d’anys. Tampoc és gaire just que tu segueixis treballant, representant el govern, el país i tota la gent, i depèn del rànquing, guanyes diners o no. Si hi hagués un sou base mínim, crec que seria més just”, apunta la campiona del món. Ara està pendent de rebre el premi de París: “Tenim un premi monetari, però tot és molt recent i és el primer cop que soc medallista olímpica, no sé ni de quant serà”.
Ramírez encara el futur amb incertesa i il·lusió: “Segueixo amb el somni de treballar al Comitè Olímpic Internacional. He de dir que el CAR m'encanta i m'agradaria estar-hi. En general, m'agradaria formar part de l'esport a Catalunya o a nivell internacional. Si no, el meu altre camí és l'art, m’encanta la cultura artística; llavors, qui sap, potser acabo al circ”.