Han Kang: "No vull que el català acabi desapareixent com el grec clàssic de la novel·la"

BarcelonaAquesta entrevista es va publicar originalment l'11 d'octubre de 2023, la recuperem perquè Han Kang ha guanyat el premi Nobel de literatura.

Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970) agafa un exemplar de La classe de grec (La Magrana), acabada de publicar amb traducció al català d'Héctor López Bofill i Hye Young Yu, i l'acaricia amb les dues mans. "Acabo de veure l'edició en català i m'he emocionat. És preciosa, el color verd i el blau formen una harmonia meravellosa. Estic molt il·lusionada", expressa l'escriptora, Premi Man Booker 2016 amb La vegetariana (:Rata_, 2017) i autora també d'Actes humans (:Rata_, 2018). A La classe de grec, que també publica en castellà Random House, Kang explora el silenci i la incomunicació a través d'una dona que ha perdut la parla i el seu professor de grec antic, un home que cada vegada hi veu menys.

Per què li fa tanta il·lusió l'edició en català de La classe de grec?

— Per a mi és una gran alegria i un gran honor. A Corea hi ha una illa al sud de la península, anomenada Jeju, on es parla una llengua pròpia que també està en perill d'extinció. Estan fent molts esforços per mantenir i conservar l'idioma, i el canal públic de l'illa fa programes específics per evitar la seva desaparició. Tots els idiomes minoritaris són importantíssims. Mantenir el català és molt important, i per això estic molt contenta que la novel·la s'hagi traduït a aquesta llengua. No vull que el català acabi desapareixent com el grec clàssic de la novel·la, vull que visqui eternament.

A través de l'aprenentatge del grec antic, la protagonista intenta recuperar la parla. Per què va escollir una llengua morta?

— El professor de grec coneix el seu destí. Sap que perdrà la vista. Quan arriba a Alemanya, amb 16 anys, topa amb el grec clàssic i decideix estudiar-lo. Com deia Borges sobre la pèrdua de visió, "sent com la nit de l'estiu va arribant des de lluny". Aquesta frase expressa a la perfecció la situació del protagonista. La progressiva pèrdua de visió no és només la seva història, és també la història de tota la humanitat. Amb el pas del temps, progressivament, avancem cap a l'extinció. Per això ell troba l'atractiu en una llengua morta. La complexitat i la precisió del grec clàssic coincideixen amb les sensacions complexes i tenses que ell experimenta.

És un llibre sobre el silenci en què la forma té un pes molt important. Deixa espais entre paraules i paràgrafs, hi ha algunes frases a mitges i d'altres que s'encadenen aparentment sense un fil que les lligui. Què ha estat el més difícil d'aquesta estructura narrativa?

— Aquesta és la part que més em va agradar quan vaig escriure La classe de grec: la transcripció de les paraules del silenci. La parla surt del silenci, i quan més gaudim i sentim la música és quan una peça ha acabat. Crec que hi ha una forma d'expressar el silenci en paraules, i l'he buscat a través d'aquest llibre. Els dos protagonistes viuen dins del silenci i la seva trobada també té lloc dins del silenci. M'interessava perquè dins del silenci és on els nostres sentits es fan més evidents, més clars, més forts. Potser perquè vaig començar fent poemes, escrivint reflexiono molt sobre el silenci.

La protagonista perd la capacitat de parlar i això la fa estar sola i aïllada del món. Ha experimentat alguna situació similar en primera persona, a l'hora de crear?

— Entre La vegetariana i La classe de grec hi ha la meva quarta novel·la, que es titula Tinta i sang i no està traduïda al català ni al castellà. Quan l'estava escrivint i havia arribat al setè capítol, de sobte vaig ser incapaç de seguir. Vaig perdre la capacitat d'escriure i de llegir novel·les durant un any. Més tard me'n vaig sortir i els sentiments que vaig experimentar en aquella època els he traslladat a La classe de grec, portant-los a la màxima exageració.

Què la va ajudar a tornar a escriure?

— Quan em va passar aquell bloqueig vaig abandonar l'escriptura i vaig intentar estar a prop de la naturalesa. Agafava molt la bici, caminava, passejava pel bosc. Un dia, enmig d'una clariana, vaig aturar-me a contemplar l'entorn i de sobte, del no-res, em va tornar tota l'obra al cap. Em vaig omplir de confiança i de seguretat en mi mateixa i vaig poder seguir i acabar la novel·la.

Li fa por que li torni a passar?

— No, perquè no vaig viure-ho amb patiment. Fins i tot podria dir que en vaig gaudir. Tenia tot el temps del món sense cap necessitat de transcriure allò que em passava pel cap en paraules. Passar temps dins d'aquell silenci em va satisfer. Només em preocupava el fet que per a mi, com a escriptora, el llenguatge és l'única eina d'expressió. Em preguntava: ¿d'on surt tot aquest rebuig cap al llenguatge? Va ser una època de moltes reflexions.

La novel·la es va publicar originàriament a Corea del Sud el 2011. Com s'hi relaciona ara, 12 anys després?

— La vaig escriure fa 12 anys, però encara la veig molt nova, molt fresca. La història transcorre en un silenci enorme, però també hi ha tensió i violència. La protagonista no es reconcilia, no es troba en pau amb el seu entorn, ni amb el món, ni amb la societat. Intento enfocar aquest moment concret amb un microscopi i ampliar-lo al màxim expressant les seves sensacions. Tot i que no l'ubico en cap lloc concret ni en cap moment concret, nosaltres estem vivint en una societat on sempre hi ha tensió, violència i problemes.