No vull que el meu fill sigui un agressor

BarcelonaFa cinc anys no hi pensava. Ara massa sovint. Segurament s’ha convertit en una petita obsessió personal. Cada dos dies parlo amb alguna persona que ha patit violència sexual i això ha fet que estigui sempre amb l’alarma posada en relació amb aquest tema.

A vegades, quan ens dutxem, els repeteixo la mateixa frase. "Ningú us pot tocar el penis. Ni jo ni la mare". No sé si és la manera correcta d’educar-los, si a la seva edat (ara tenen 7 i 10 anys) s’ha d’abordar així la sexualitat. Recordo que les primeres advertències les vaig fer just quan començava a investigar aquests temes i veia situacions de risc a tot arreu, fins al punt d’obsessionar-me amb un entrenador massa afectuós. El mirava amb desconfiança, em mossegava la llengua cada vegada que hi havia una abraçada excessiva, controlava les seves mans, els seus gestos. És una de les pors amb què he educat els meus fills aquests últims anys. Potser totalment fora de lloc. Potser excessiu. Però crec que els pares no podem deixar els nostres fills en mans de tercers i desentendre'ns-en del tot, alegrement, confiats en persones a qui moltes vegades no coneixem més enllà d’un simple i protocol·lari "bon dia". He sentit massa sovint, centenars de cops, com algú m’explica l’horror d’un abús patit durant la infància. La impotència del menor. La frustració de no poder trencar el silenci. La cicatriu de per vida que arrossegarà. La culpabilitat dels pares quan se n'assabenten molts anys després. I això pesa.

Però hi ha una por pitjor, que ha crescut a mesura que els nens s’han fet grans. Tinc tanta o més por que els meus fills siguin víctimes d’un abús com que siguin ells els autors de l’agressió. Suposo que el fet de ser nens hi té a veure. Crec que ells mai agrediran sexualment una noia o un noi per iniciativa pròpia. O això vull creure. Crec que hem treballat molt a casa i a l’escola per evitar que puguin arribar a causar aquest dolor. Però m’aterra el concepte manada, un concepte que pot tirar a terra tota la feina que hem fet i continuem fent per inculcar-los el respecte pels altres. Què és la manada? Que es deixin endur pel grup. Que no sàpiguen imposar la seva raó a les pressions del col·lectiu. Que l’alcohol i les hormones, la por de ser menys que els altres, de quedar-se fora del grup, els empenyi a fer una absurditat que pagaran tota la seva vida. Ells i les víctimes. No sé si plantejar-me aquest escenari és una obsessió desmesurada. Probablement sí. Però prefereixo pecar per excés que lamentar-ho tota la vida.