El noi meravella que va revolucionar Hollywood

Enguany fa just un segle que es va publicar una de les novel·les més transcendents de la literatura dels Estats Units, El gran Gatsby, obra de Francis Scott Fitzgerald. La vida d’aquest mite de les lletres ianquis va ser curta i malauradament l’èxit de la novel·la va arribar després de la seva mort. També després de la seva mort es va estrenar una pel·lícula basada en la darrera (i inacabada) novel·la que va escriure, The last tycoon. L’argument girava entorn d’un productor de cinema que, en realitat, era un transsumpte d’Irving Thalberg, estrella de l’era daurada de Hollywood, també de vida breu com el mateix Scott Fitzgerald.

Tenir una vida difícil per culpa d’una salut fràgil no va suposar cap entrebanc per a Thalberg, sinó que a còpia de voluntat va superar barreres fins a deixar empremta en el Hollywood resplendent dels anys vint. Havia nascut a Nova York en el si d’una família jueva d’origen alemany i ben aviat donaria mostres d’un gran talent i capacitat única per detectar històries que interessarien al públic. Després d’algunes feines esporàdiques, el domini de la mecanografia li va permetre entrar a treballar a l’oficina de Nova York d’una de les principals productores de cinema del país, Universal Pictures. D’allà va passar a la seu central, a Los Angeles, on va aprendre ben de pressa tots els secrets de l’ofici. Tan ràpid, que amb 21 anys, el 1920, ja era cap de producció de la companyia.

El 1924 va apostar per uns estudis que s’acabaven de crear i que duien per nom Metro-Goldwyn-Mayer (MGM). La seva relació amb un dels fundadors, Louis B. Mayer, li va obrir les portes d’una productora amb vocació de regnar en el món del cinema. La seva tasca va ser clau perquè MGM es convertís en l’estudi més reeixit del Hollywood dels anys daurats. Amb una matèria primera de gran qualitat (actors com Greta Garbo, Clark Gable, Spencer Tracy, Katharine Hepburn i Joan Crawford, entre d’altres) va dissenyar amb tot detall grans èxits com Ben Hur (la versió muda, 1925), Grand Hotel (1932), Una nit a l’òpera (1935) o la versió primigènia de Motí a la Bounty (Rebel·lió a bord, 1935).

El secret de l’èxit de Thalberg produint pel·lícules cal buscar-lo en la seva obsessió per la perfecció, que ben bé pot recordar la d’algun entrenador de futbol dels nostres temps: meticulositat fins al límit per controlar les produccions, jornades inacabables a la sala de muntatge, desenes de reunions amb guionistes, directors i actors per analitzar la pel·lícula, etc. Va ser l’home clau perquè Hollywood passés de ser un taller d’artesania a una indústria global. En les seves paraules: “El cinema és art i és negoci. És negoci perquè ha de generar ingressos a taquilla, però és art perquè té les exigències implacables de la impressió creativa; depèn, com cap altre negoci, de la reacció emocional dels seus clients”.

El 1927, conjuntament amb representants dels altres grans estudis, Thalberg va elaborar una llista de continguts que no podien aparèixer als guions de cap manera i de temes amb els quals calia anar amb compte; les llistes es van dir Don’ts i Be carefuls, i van ser la base de la regulació –gairebé censura– que va estar en vigor entre el 1934 i el 1968 sota la denominació de Codi Hays.

Il·lustració de Francesc Cugat

Segons expliquen les biografies, el 1927 Thalberg va conèixer Francis Scott Fitzgerald, una trobada que va marcar profundament l’escriptor, que va decidir escriure una novel·la, l’esmentada The last tycoon, en què recreava la vida del productor. El 1936 els problemes congènits que afectaven el cor de Thalberg van ser la causa que la vida del productor acabés prematurament. Només quatre anys més tard, un alcoholitzat Scott moriria víctima d’un atac de cor. La mort en plena joventut va convertir Thalberg en una llegenda. La MGM va batejar un dels edificis principals de les seves instal·lacions amb el seu nom i, només un any després del seu traspàs, l’Acadèmia de Cinema va crear el guardó Memorial Irving G. Thalberg, que està destinat a premiar els creadors de pel·lícules que mostrin un nivell de qualitat elevat en la producció. Entre els guanyadors dels darrers anys hi apareixen noms com Coppola, De Laurentiis o Warren Beatty.

Per cert, ja que hem parlat d’El gran Gatsby, cal dir que la coberta de l’edició original dels Estats Units va ser dissenyada per un il·lustrador molt de moda en aquella època i que duia per nom Francesc Cugat Mingall, un barceloní de trenta-dos anys germà del músic Xavier Cugat.