En una llibreria de vell, remenant revistes, trobo una edició de Lecturas de l’agost del 1962. Feia uns dies que s’havia mort Marilyn Monroe i un titular de la portada destaca una xifra que afegeix tristor a la notícia: “Només 23 persones van assistir a l’enterrament de Marilyn Monroe”. La dada és xocant per l’enorme repercussió mediàtica de la seva mort tràgica, pel glamur que envoltava l’actriu i pel formiguer que representava aquell Hollywood on tots es coneixien. La cerimònia es va celebrar al mateix cementiri de Westwood Village, a Los Angeles, a escassos onze minuts amb cotxe de la casa de Brentwood on va morir l’actriu. A les pàgines interiors hi ha la crònica que relata els nervis i les discussions al voltant d’aquell comiat meticulosament planificat per l’exmarit. “Joe Di Maggio va ser l’organitzador i no va permetre que l’acte es convertís en una concentració de famosos. Fora de la capella protestant on es va celebrar la cerimònia amb assistència d’aquelles 23 persones rigorosament seleccionades, van quedar centenars de curiosos, però el tot Hollywood no hi va assistir”. L’article n’aclareix el motiu: “El dia abans, en comptes de la invitació corresponent, van rebre una targeta firmada per Di Maggio i la germanastra de la difunta que deia: «Esperem que els molts amics de Marilyn entenguin que apreciem el seu desig de rendir un últim tribut a la que estimàvem tant. No podem, en consciència, convidar un de vostès sense ofendre els altres, i per aquesta raó només hem convidat un mínim de persones. Recordin tots de Marilyn la seva dolçor i resin per ella, a casa o a l’església, una oració»”. L’article relata la forta discussió entre l’actor Peter Lawford i Joe Di Maggio, durant la qual l’exmarit de Marilyn va afirmar: “Si no fos per molts dels seus amics, la Marilyn no hagués tingut un final tan desgraciat”. Lawford, cunyat de John F. Kennedy i l’home que va introduir l’actriu en el cercle íntim del president, és un dels sospitosos en les teories conspiratives al voltant de la mort tràgica de Marilyn. Hauria estat un dels últims a parlar-hi per telèfon per convidar-la a una festa i en algunes investigacions sobre el cas s’ha escrit que no va fer cas de l’ajuda que li va demanar l’actriu. Un advocat que va ser exclòs del funeral va presentar una protesta formal amb recollida de firmes inclosa, on Gene Kelly i Dean Martin van deixar constància de la seva queixa per no poder participar-hi. Di Maggio no suportava l’entorn més tòxic de l’actriu, convençut que l’havien abocat a aquella situació límit. Entre els vint-i-tres escollits del funeral, a part de l’exmarit i la germanastra de Marilyn, hi havia la majordoma de la casa de l’actriu, la seva última perruquera, el maquillador, uns advocats i, sobretot, el seu gran amic Lee Strasberg, fundador de l’Actor’s Studio. “Va ser Strasberg, el mestre de Marlon Brando, com a personatge de més categoria, qui va pronunciar un discurs, mentre Di Maggio, desconsolat, xiuxiuejava contínuament: «T’estimo! T’estimo!»”
És paradoxal que una estrella de Hollywood com Marilyn Monroe, amb un impacte tan gran en la cultura cinematogràfica i popular, tingués un adeu tan íntim i reduït. Va ser impossible protegir-la de tot allò que l’enfonsava. “Víctima d’uns costums dels quals va ser símbol”, sentenciava Lecturas. Vint-i-tres persones en el seu funeral són també una al·legoria de la profunda soledat de l’actriu i del preu que feia pagar Hollywood als seus símbols.
