Nora Ephron: com riure’s d’una mateixa

Qui va llegir No me’n recordo de res, el primer volum d’assajos curts sobre absolutament qualsevol cosa que, explicada amb el sentit de l’humor i la intel·ligència de Nora Ephron, es converteix en una bala d’or contra l’avorriment i els llocs comuns, no dubtarà ni cinc minuts a aconseguir un exemplar d'aquesta segona entrega. A banda d’un títol que la traducció catalana fa encara més divertit (enhorabona, Carlota Gurt!), Tinc un coll que fa pena conté exactament el que s'espera d'una periodista, guionista, directora de cinema i escriptora nord-americana, pur producte del Nova York dels vuitanta i els noranta, el que tantes pel·lícules (com les seves) van immortalitzar a les nostres retines. Ah, llavors Nova York semblava el lloc on es podia ser feliç si s’era prou intel·ligent i agut per tenir una columna en un diari o una revista de fama mundial, una feina de guionista per a alguna productora independent o una editora que ens publiqués novel·les agudes i mordaces. Doncs en tot això excel·leix Nora Ephron: en intel·ligència, en autoironia i en tenir moltes ganes d’explicar el costat còmic de les coses, que per explicar-ne el vessant tràgic ja hi ha molts altres escriptors.

Deixant de banda que el punt de vista és, òbviament, el d’una dona blanca i d’una classe social mitjana-alta, amb els milions de privilegis que això comporta, és altament hilarant seguir les reflexions sobre l’envelliment del cos femení, els efectes de la menopausa, el deteriorament de la pell del voltant dels ulls o del coll, la dicotomia entre tenyir-te els cabells o deixar-te’ls grisos, les receptes de cuina que et poden fer semblar sofisticada, la depilació de bigoti i celles amb fil a mans d’una perruquera russa, la proliferació de llocs on fer-se la manicura a Manhattan (per fi he descobert que hi va haver un moment en el qual van aparèixer tots aquells locals!), la primera i única vegada que Ephron va conèixer JFK i no en va rebre cap intent de seducció i tantes altres històries.

Especialment brillant i aclaridor és el capítol dedicat a la “criança”, una paraula que Ephron explica que va aparèixer coincidint amb la seva maternitat. En una època com la nostra en la qual la preocupació per cada segon que passa un bebè ha arribat a nivells de paroxisme, és molt saludable llegir algú que hi posa distància, ironia i sentit comú: ningú, ni tu ni cap dels teus fills, sou tan especials ni sou tan modelables a còpia de teràpies obscures i caríssimes. Les coses aniran com vagin, ni molt bé ni molt malament, però no serà culpa de cap mare que no hagi estat prou abnegada.

“Per què la gent escriu llibres que diuen que és millor ser vell que ser jove? No és millor”: a l’últim assaig, Ephron es posa més seriosa i explica d’una forma tranquil·la i profunda què vol dir passar dels seixanta anys i encarar el que tothom sap que comença a ser el final de la vida, la mort dels amics, l’angoixa de no saber quan t’arribarà l’hora ni si has viscut aprofitant-ho tot. No pot evitar fer una última broma: “Aquesta pregunta va per tu, Gertrude Stein: ¿què passa amb la xocolata?” El refús de la solemnitat és el refugi dels optimistes, i Nora Ephron n’era una de les més grans.