32 anys després un document diu que el Toni va existir

BarcelonaEl nostre fill Toni va néixer i va morir el 16 de juny de l’any 1992. Però com que no va viure més de 24 hores, el seu pare no va aconseguir que constés al llibre de família: segons el Registre Civil no era persona. Després de moltes gestions va aconseguir que li poguessin fer una cerimònia de comiat en un tanatori municipal i que el seu cos fos enterrat en un nínxol familiar. Jo estava ingressada de postpart i en xoc per tot el viscut. I no vaig poder fer res.

Ara, 32 anys després, hem aconseguit que el Registre Civil reconegui que va néixer viu, que va morir pocs minuts després i que es deia Toni. El procés va començar pel suggeriment d’una funcionària que em feia els tràmits per a la jubilació. Ha continuat per l’amistat i generositat d’una bona amiga que ha pogut recuperar la història clínica de l’embaràs i el part a l’Hospital Clínic (documents que nosaltres no vam guardar, en els moments traumàtics que van seguir aquella data). I, finalment, un parell d’anades (ara junts, pare i mare) al Registre Civil de Barcelona per parlar i fer els tràmits amb un funcionari amable. El resultat: tenim un document oficial on consta que administrativament el nostre segon fill va néixer, va tenir un nom i va morir.

A nosaltres no ens calia fer aquest tràmit ara, per tancar el procés de dol. De fet, no hi havíem pensat fins ara, que algú ens ho va dir. Vam viure el dol durant setmanes, mesos... l’hem anat recordant cada 16 de juny. Amb els altres fills, amb els avis, família i amics, amb qui molt de tant en tant en parlem; i és una presència que ens acompanya a tots els de casa d’una manera o altra.

En aquella època no es parlava dels avortaments i de les morts perinatals gairebé ni en família! Nosaltres vam saber que el nostre fill “no era viable” amb l’embaràs molt avançat, molt tard, i gràcies a això vam poder “preparar-nos” per al seu naixement-mort. I després, al seu temps parlar-ne amb la nostra filla gran i el fill que va venir més tard. Ara que la societat ha començat a tractar de manera diferent aquests tipus de morts, hem pogut fer aquest pas i l’hem fet.

Remou però compensa

Evidentment que remou, però també compensa emocionalment saber que no és considerat un fetus anònim, sinó el nostre fill Toni. Un fet, tangencial, que ens va “amargar” un punt del procés: un funcionari del Registre Civil (que no era el que ens va atendre) va intervenir en un dels diàlegs, quan vam reclamar que constés que el nostre fill havia nascut viu i havia viscut uns 20 minuts. Es veu que en “llenguatge” administratiu s’anomena “fetus” una persona que no supera les 24 hores de vida, i que, evidentment, els és totalment indiferent el temps que va passar en braços del seu pare. Però per a nosaltres va ser molt, molt important el temps que va viure pel sentit que va tenir: va viure tota la seva (curta) vida sent estimat i acompanyat pel pare i la mare. La persona en qüestió es podia haver limitat a llegir el que deia a la història clínica del part. És totalment necessari formar aquestes persones perquè mai gosin dir frases com “Hauria estat pitjor si s’hagués mort als 5 mesos o als 5 anys”. Perquè atendre persones en un registre de defuncions comporta la capacitat de fer servir una certa empatia.

A les mares i pares que vau viure un procés similar, us convidem a fer aquest procés de reconeixement de la vida d’un fill o filla, que ha estat part important en la vostra vida, ara que sembla que es pot parlar (fins i tot administrativament) dels nostres fills morts.