Un nou destí per al país dels mil turons

A lguns països carregaran durant anys la creu d’una mala fama. Parlar de Ruanda és parlar del genocidi del 1994. Així que costa explicar als familiars més patidors que hi vas de vacances. ¿Com els expliques, però, que estàs prenent un dels millors cafès de la teva vida en un hotel de disseny meravellós, amb vistes a un volcà que et deixa sense paraules? Un complex turístic fet amb tan bon gust, amb cada detall tan ben cuidat, que no el pots pagar. Però hi treus el cap fent el curiós, només per fer-hi el cafè, per descobrir que aquí hi han fet nit grans estrelles de Hollywood que venen per poder fer excursions entre els goril·les de muntanya. Un animal en perill d’extinció que s’ha convertit en un dels grans reclams turístics d’un país menut que s’omple les butxaques cobrant-te un ull de la cara si vols pujar als cims selvàtics de 2.500 metres per trobar-hi goril·les. No mentiré: jo ho vaig fer a l’altra banda de la frontera, a Uganda, on era molt més barat. Els nord-americans, però, solen fer els tours a Ruanda, on alguns arriben a pagar 4.000 euros per una sola nit, mentre altres es busquen la vida dormint en llocs més modestos per intentar seguir els passos de Dian Fossey, l’activista que va defensar aquests animals amb la seva vida: va ser assassinada per furtius el 1985. Fossey va ser enterrada a Karisoke, en un lloc que ella mateixa havia construït per als seus amics goril·les morts. Gràcies al seu sacrifici, al seu llibre i al film Goril·les en la boira, milers de persones van fer seva la defensa d’aquests animals, dels quals quedaven tot just 300 exemplars als anys 80. Ara ja passen de 1.000 en una zona entre Ruanda, Uganda i la República Democràtica del Congo, als cims de la regió de Virunga, on encara moltes empreses estrangeres somien cremar-hi boscos per poder extreure’n minerals. A Ruanda, però, les empreses estrangeres prefereixen organitzar-hi tours de luxe. Un equip de guies surt de nit per localitzar els goril·les i marca la posició per als grups de turistes que enfilen el cim quan surt el sol, ben abrigats, entre la boira. Evidentment, has rebut instruccions sobre què cal fer si els goril·les es mostren curiosos. Normalment semblen mandrosos, ja s’hi han acostumat. Suat com acabes, amb els peus cansats després d’hores de caminar per boscos majestuosos, poder seure una hora envoltat d’aquests gegants justifica el preu que has pagat. I mira que és car. També a Uganda.

La música del llac Kivu

Ruanda és un petit tresor. Al nord té desenes de volcans. A l’est, una sabana amb un parc natural ple de girafes i elefants. I el llac Kivu fa de frontera a l’oest. Aquí, quan comença a caure el sol, les barques dels pescadors locals surten de port mandroses, també. Els més joves estiren els braços, abans de remar, mentre els veterans, que se les saben totes, fan bromes en veu baixa. Potser de la pell cremada dels turistes de torn que s’apunten a sortir amb ells. Potser del pentinat d’un company de barca, que ha demanat al barber que el pentini com un famós futbolista. Cada vespre, cap a les 5 o les 6 de la tarda, els pescadors veterans marquen el ritme per remar a cops de xiulet. Un espectacle efímer si el segueixes des de terra, perquè a mesura que es fa fosc i les barques marxen, només t’arriben els xiulets llunyans. Les barques, de diferents pobles, se citen al mig del llac, on durant una bona estona buscaran el lloc on tirar les xarxes i pescar. I tot això sense deixar de cantar. Els pescadors del llac Kivu són coneguts per les seves veus. Per donar-se força entre ells i derrotar les pors de ser en una barca petita de nit, durant segles, des de temps immemorials, han cantat unes melodies que han atret etnògrafs i antropòlegs a aquest llac de 89 km de llarg, que serveix de frontera entre Ruanda i la República Democràtica del Congo.

“Al llac només hi ha dos tipus de peix. Els tastarem tots dos, no et preocupis”, explicava el Nelson, el guia que ens oferia la seva mà, plena de durícies després de tants anys remant, quan vam saltar a la seva barqueta a negra nit. La sambaza és un peix petit, com una sardineta. I la tilàpia és més gros, un peix deliciós quan es combina amb les salses locals, siguin picants o no. Els pescadors amb més bon ull busquen els peixos utilitzant velles làmpares de gas. Des de la riba, el llac s’il·lumina, com si un estol de lluernes sobrevolés les aigües. Però si ets entre les barques, l’espectacle posa la pell de gallina quan les veus dels pescadors marquen el ritme de la feina.

Les cançons, precioses, són en llengua amashi, un idioma semblant a la llengua oficial de Ruanda, el ruandès, que sobreviu només a les illes i en algunes poblacions del llac Kivu. Molts dels pescadors ja no parlen aquesta llengua en perill d’extinció, però han après de memòria les melodies que canten cada nit. “El meu avi coneixia la llengua, el meu pare també. Jo la vaig aprendre d’ells, tots pescadors”, explicava el Nelson. L’amashi és una llengua curiosa, perquè si segueix viva és gràcies als pescadors, tant els de la riba ruandesa com els del Congo. De fet, els experts creuen que és una llengua nascuda al Congo, que va creuar el llac fa segles amb els pescadors i es va barrejar amb el ruandès.

Mentre les velles làmpares de gas busquen posar llum a la foscor de les aigües, les cançons van sonant. Canviant de ritme quan toca remar o quan toca fer pujar de manera coordinada les xarxes, lligades entre les barques de fusta. Una feina coral en una llengua que, segons la tradició, va néixer quan uns homes ruandesos van abandonar a les illes del llac unes dones que esperaven uns nens dels quals tenien dubtes que fossin seus. Uns pescadors congolesos les haurien trobat, s’hi haurien casat i haurien acceptat els fills, que haurien creat l’amashi barrejant les paraules dels seus pares i les seves mares. Velles llegendes i velles cançons que continuen explicant-se ara, quan per fer la tria del peix acabat de pescar, que va saltant de la xarxa ruandesa a la congolesa, es fan servir les llanternes dels telèfons mòbils.

El miracle ruandès

Durant segles, els llacs eren el centre de la vida de moltes comunitats, però els europeus van decidir que el llac Kivu passaria a ser una frontera entre les terres controlades pels belgues, al Congo, i una Ruanda controlada pels alemanys. Així, el llac Kivu ha acabat convertit en una frontera que divideix dues realitats. A la banda ruandesa, empreses locals s’han associat amb estrangeres per crear preciosos resorts hotelers de fusta. Als afores de Rubavu, restaurants aixecats a tocar de l’aigua del llac ofereixen bona cervesa i peix de qualitat. Molts dels clients són treballadors d’ONGs que creuen la frontera perquè treballen a Goma, a només cinc minuts. I és que a només aquests cinc minuts, grups armats segresten persones i ataquen els soldats, i milers de refugiats es busquen la vida com poden. Però a la banda ruandesa, els restaurants són bons, els hotels magnífics i alguns cascos blaus destinats a la zona arriben a llogar illes senceres per fer-hi festes de 48 hores. Un dels bars s’anomena El Clasico i és ple de fotografies del Barça i el Reial Madrid. El wifi vola mentre cauen les cerveses. Ja sigui una Primus, una Virunga Mist o una Mützig, una de les herències que hi van deixar els alemanys.

És la història del miracle ruandès. El país que va viure un dels genocidis més cruels de la història mentre el món buscava en un mapa on carai era aquest estat. La terra d’un genocidi comès de vegades a cop de matxet mentre els governs europeus, que havien fet un paper ben galdós durant anys jugant a posar governs i donar ales a discursos racistes des de la distància, no s’atrevien a entrar per posar-hi pau. El 1994, el president Juvénal Habyarimana va ser assassinat quan van fer caure l’avió on viatjava. Habyarimana era de l’ètnia hutu, i alguns dels seus seguidors van iniciar una cacera organitzada de tutsis. Després de la mort de tanta gent semblava impossible que un país com aquest pogués aixecar-se, però el president Paul Kagame, un antic guerriller tutsi, va aconseguir-ho. Invertint amb seny les ajudes internacionals ha fet de Ruanda un estat en moltes coses més modern que Europa. Un país on es van prohibir les bosses de plàstic abans, on la connexió a internet no falla mai, les carreteres estan cuidades i joves hipsters es troben en cafès de Kigali tan moderns que en algun moment podries pensar que ets a Amsterdam. Un miracle amb punts foscos, ja que el govern de Kagame ha reprimit opositors i ha traslladat els problemes al veí Congo, on més de 350.000 hutus, molts d’ells civils, van morir fugint els anys posteriors al genocidi. Coses de la vida, un estat tan petit com Ruanda ha aconseguit dictar l’agenda d’un gegant com el Congo durant molts anys. I Ruanda té ara la pau que els falta als seus veïns.

El llarg camí cap a la tragèdia

Ruanda ha caminat amb el pas tan ferm cap al futur, que més enllà del Museu del Genocidi de vegades oblides la sang que va regar aquesta terra, coneguda com el País dels Mil Turons, el nom amb què històricament s’havia conegut la zona de Ruanda abans de l’arribada dels europeus. Els alemanys, que van arribar a Ruanda després de la Conferència de Berlín del 1884, van començar a construir Kigali el 1907, una ciutat que va créixer especialment després del 1962, quan Ruanda va independitzar-se dels belgues, que havien aconseguit el control de la zona el 1916 després de fer fora els alemanys durant la Primera Guerra Mundial. Els anys de domini belga van servir per anar dividint la població local, ja que als carnets d’identitat hi figurava l’ètnia de cadascú. La tradició deia que els hutus havien sigut agricultors i els tutsis ramaders, però mentre que els discursos racistes de diferents grups polítics dels anys 70 i 80 van fomentar la divisió, els més veterans solien recordar que durant dècades la gent no parava gaire atenció a aquestes diferències. I molts hutus es casaven amb tutsis. Un camí llarg i dolorós cap al genocidi del 1994 que t’expliquen als espais memorials, com a mínim un per província, com el que hi ha a Murambi, situat a l’antiga Escola Tècnica d’aquesta població, on van assassinar més de 50.000 persones. Els ossos de les víctimes s’exposen en un espectacle tètric que no pretén amagar el que va passar. El 2004, per commemorar la dècada del genocidi, es va inaugurar als afores de Kigali el Museu del Genocidi, en un espai on hi ha enterrades més de 250.000 persones. Un centre d’interpretació modern que treballa amb altres museus internacionals i organitza cursos per als més joves. L’última sala et deixa sense paraules: és la dedicada als nens i nadons que van ser executats a sang freda. Només calen les seves fotos, els seus noms i les seves joguines. No cal res més per entendre-ho tot. El mateix dia vaig acabar prenent una beguda en un dels edificis més famosos de la ciutat, l’Hôtel des Mille Collines, on ara estrangers amb les butxaques plenes passegen posant-se morenos per la piscina. En aquest hotel el 1994 un dels treballadors, Paul Rusesabagina, va salvar milers de persones del genocidi amagant-les durant 76 dies. Rusesabagina, premiat a l’estranger i famós des que Hollywood va portar la seva història al cinema, va acabar a l’estranger després de ser empresonat pel govern de Kagame, que el considerava massa crític. Darrere de molts miracles s’hi amaguen misèries.

I és que no tothom forma part d’aquest miracle. Al barri popular de Nyamirambo, famós per ser la llar de la minoria musulmana i per un mercat de roba de segona mà on tot sembla caòtic -fins que n’entens la lògica, quan toca regatejar pel preu-, diferents ONG treballen amb dones que han patit maltractaments en una societat massa masclista on s’ha arribat a normalitzar que elles no tinguin els mateixos drets. Donant continuïtat a les tradicions que han après de les seves àvies, ensenyen a les més joves a teixir precioses teles de colors vius o com fer els igiseke, un tipus de cistells tradicionals. O et conviden a casa seva per provar la cuina local, on descobreixes nous gustos. És el triomf de la vida en una terra que ha patit massa.