La nova vida de dos bessons palestins idèntics

BerlínArribo a Berlín i vaig directament a l’adreça on viu l’Ariane, una amiga a qui fa anys que no veig i que m’espera a la terrassa del restaurant grec que hi ha just al costat de casa seva. Comparteix taula amb dues persones més, que més tard sabré que són persones del barri amb qui no té una relació gaire més profunda que aquesta. El que els uneix és que viuen, de fet, en el mateix tros de carrer. Quan surt per la porta l’amo del restaurant, en Dimitri, i em veu, em saluda donant la mà i em pregunta el nom i si estic de vacances. Explico la història de com he arribat fins a Berlín, no ho tenia planejat, però aquí estic, recentment desembarcada i explicant la meva vida a desconeguts que, sense saber-ho en aquell moment, veuré i saludaré pràcticament cada dia durant la meva estada.

Dia 0: Pannierstrasse, el carrer de les barberies

Surto de casa l’Ariane i giro a la dreta, a l’esquerra queda el restaurant grec d’en Dimitri, que encara no ha obert. Segueixo en direcció a Hermannplatz i passo per davant de l’Upper-cut, una de les moltes barberies que es troben a Pannierstrasse. Només en el nostre tram del carrer, entre Sonnenallee i Wesestrasse, n’hi ha tres. Una d’elles, BarBer Queer, és, com el seu nom indica, una barberia queer i és força coneguda a Neukölln, un barri caracteritzat per la seva diversitat cultural i la seva vibrant activitat comercial.

Dia 1: Dos bessons idèntics

A l’Upper Cut hi treballen el Hamdi i l’Assad, són bessons idèntics i cada dia es vesteixen iguals. Quan passem per davant amb l’Ariane em diu que no va ser fins al cap d’un temps de veure’ls quasi diàriament, que es va adonar que en realitat eren dos i no un, com es pensava inicialment. Parem a la barberia en un moment que justament són a fora. Els saludem, ens presentem i els demanem el nom. No ens entenem, però un noi al costat seu parla alemany i anglès i ens ajuda amb la traducció. Ens diuen que són de Gaza i que van arribar a l’octubre de fa un any, el 2023. Jo els vull demanar si els puc fer una fotografia cada dia al llarg de la setmana, i així ho faig, però que vinguin de Palestina dona una nova dimensió al meu impuls, donada la situació que afecta el seu país. Accepten la proposta i comencem l’endemà.

Dia 2: Ens veiem demà

És dilluns i em planto amb la càmera davant de la barberia, no goso a entrar perquè els veig ocupats i no els vull incomodar. Espero que un dels dos em vegi i saludo. L’un avisa a l’altre, encara no soc capaç de distingir-los. Surten tots dos espolsant-se retalls de cabells minúsculs dels braços i les mans. Un diu alguna cosa a l’altre que jo no entenc i torna a entrar a la barberia. Surt uns segons més tard amb dues ulleres de sol, unes per a ell i les altres per al seu germà. Amb gestos em pregunten on es posen, primer asseguts a una cadira, després drets, i em demanen veure les fotos. Els les ensenyo i em diuen “good, good”. Ha sigut molt breu, massa pel meu gust, però des de l’interior del local els reclamen i ens acomiadem amb un “see you tomorrow”.

Dia 3: Un futur lluny de la guerra

Quan hi vaig estan molt ocupats i em pregunten si puc tornar més tard. Quedem que m’enviaran un missatge. Torno quan el rebo i els faig la fotografia de rigor. Els veig relaxats, sembla que ara la barberia ara està tranquil·la i els dic que m’agradaria saber sobre la seva vida a Palestina i en quin moment van decidir venir. Ho escric en un mòbil en anglès i el traductor fa la seva feina. Ells ho llegeixen en àrab i em responen. Aquesta serà la dinàmica de les nostres converses. Van marxar de Palestina perquè volen un futur lluny de les guerres i a Europa hi veuen unes oportunitats que no veuen al seu país. Van viatjar per mar des del nord de Gaza fins a Turquia, on van passar una temporada, i d’allà Grècia, on també van estar un temps abans d’arribar a Berlín.

Dia 4: Una jornada a la perruqueria

Hi vaig a les 11 h, quan obren, per intentar evitar moments de molta afluència, ja que la barberia a vegades sembla més aviat un local social. En total hi treballen uns tres o quatre perruquers, les quatre butaques generalment estan plenes i a la vorera alguns clients esperen el seu torn o que el tint o qualsevol altre producte faci efecte abans de ser esbandit. Les tovalloles estan fora eixugant-se en un estenedor de roba i els llums de dins encesos, però d’ells ni rastre. M’espero que arribin al costat d’una predominant olivera sostinguda per un test de grans dimensions que manifesta un posicionament, una cultura i la seva defensa. Quan arriben i em veuen ens saludem i fem les fotografies. Després em pregunten si vull un te i accepto, me’l prenc a fora mentre ells es preparen per començar la jornada.

Dia 5: Fer-ho tot junts

Vaig a la barberia a la tarda. En sortir de casa veig que en Dimitri està muntant taules i cadires a l’exterior del seu restaurant, em veu i em saluda efusivament. Jo li torno la salutació. Som a finals d’agost i la temperatura encara permet fer vida a les terrasses. Em trobo el Hamdi, l’Assad i l’Abboud, un noi jove que he conegut en altres ocasions, fora del local, un dalt d’una moto i els altres al seu davant formant un cercle, i m'apunto a la reunió. Els faig la foto allà mateix i després ens quedem xerrant una estona. Els pregunto per què sempre vesteixen igual i em diuen que Déu els va crear amb un sol cos i una sola forma. Van estudiar junts i van aprendre junts també l’ofici de perruquer. Han viatjat junts i els agrada fer-ho tot junts. Em diuen que, en relació amb la roba, com amb tot, tenen el mateix gust.

Dia 6: Un divendres frenètic

És divendres i avui també treballen tot el dia sense parar. Jo passaré en algun moment amb la càmera a sobre i els faré la fotografia al vol, ja que no tenen gaire temps per a mi. En general, les sessions són curtes i la comunicació poc fluida, però hem anat creant un vincle al llarg de la setmana i ens entenem ràpidament. També, quan hem tingut temps, ells m’han preguntat coses sobre mi. D'aquí a pocs dies jo seré novament a casa, en un entorn tranquil i pacífic. La seva vida ara també ho és, de tranquil·la, però el Hamdi em dirà en un missatge quan jo ja hauré tornat que al llarg de la seva vida només han viscut guerra. Li pregunto si em pot explicar com és la guerra, però la resposta no arriba. Potser és massa òbvia per a algú que ha viscut en un entorn hostil des que va néixer.

Dia 7: El comiat

Vaig a l’Upper Cut i passo per la croissanteria que hi ha just en sortir del portal de casa i em trobo la veïna amb qui m’esperava l’Ariane el dia que vaig arribar. Ens preguntem com va i li dic que d’aquí a dos dies ja marxo i em respon amb cara de pena. No em faria res allargar l'estada, li dic, però ara no puc. "Tornaràs aviat?", em pregunta, i li dic que espero que si perquè tinc la sensació d’haver fet d’aquest tros de carrer una mica casa meva. Quan arribo a la perruqueria, veig només l’Assad. Aprofito per anar a comprar unes pastes i quan torno els hi dono. Triga molt a acceptar-les, he d’insistir. Al final les agafa i li dic que tornaré més tard quan hi hagi també el Hamdi. Quan torno l’Assad està parlant per videotrucada amb la seva mare i el Hamdi em diu que l’Assad s’ha compromès. També hi ha l’Abboud i ho celebro amb ells quan el Hamdi penja. Fem les fotos i ens acomiadem, l’endemà és diumenge i la barberia està tancada.

Em queda un regust de melancolia i encara soc a Berlín, anirem a sopar al restaurant del Dimitri amb l’Ariane i llavors tindré la sensació d’haver-me acomiadat de totes les meves amistats del carrer Pannierstrasse de Berlín. Més tard sabré que el Hamdi també s’ha compromès, no és difícil preveure una boda doble, tot i que no em sap dir per a quan serà el casament, ni on. Les dues noies són a Gaza, on el genocidi persisteix.