Oh, yeah! Beure aquest vi i emocionar-se és tot u

“Tot ú”. És una expressió que fan servir els arquitectes per indicar la barreja d’elements calcaris per fer paviments. L’he sentit dir en sentit figurat, per explicar que una situació et pot portar a una altra: “Tastar el vi d’avui i emocionar-me és tot u”. I el vi d’avui es diu així, per dues barreges: la dels sòls, i la de les varietats. El presento el Tot-Ú, del Mas de l’A. Al Priorat.

Al Tot-Ú, l’imprescindible vi d’avui, hi van tots els raïms que no encaixen enlloc més del celler. Garnatxes que per algun motiu són joves, i “no quadren”, carinyena, trepat, alguna varietat blanca... Els diferents, doncs, qui sap si els proscrits, encaixen al Tot-Ú. El raïm no passa per fusta, sinó que van a tines d’inox. El decanten de manera natural i no el filtren. Cada anyada, doncs, és diferent. Que divertit seria poder fer-ne una vertical (tastar les diferents anyades del mateix vi). La que tenen a les mans és una sort, perquè tot va anar bé. És una conjunció d’astres. I ja veuran: té una complexitat curiosa, no té dolçor, sí que té una textura cruixent, amb un punt, qui sap si amarg, simpatiquíssim. L’han de tastar, perquè costarà que n’hi hagi una altra d’igual. No és un Priorat clàssic, no hi ha pissarres, és, com diem tot sovint en aquesta pàgina, “un nou priorat”.

Els vins paguen la festa

L’avi de l’Alfredo Arribas, el nostre autor d’avui, era viticultor a Aranda del Duero. Ell, el net, arquitecte, va trepitjar ports i aeroports fins als 40 anys, que va decidir fer el tomb. El seu primer vi va sortir el 2004. Va trobar el Clos del Portal, entre Bellmunt i el Lloar. “Jo vaig construint paisatges i els vins paguen la festa”, diu.

El Tot-Ú ens obre els ulls i el nas i la boca a una visió molt més amplificada del Priorat, que és cap on va, ara, el món del vi al món. Els vins tenen menys opacitat, no estan assignats a una categoria (com passa amb les persones, que de vegades no som blancs o negres o rosats). El que és bonic i divertit, de vegades, és la inclassificació.

Aquest vi et podria recordar, tirem-nos a la piscina, aquell raïm del nord d’Espanya, que en diuen Bastardo, que és, també, la Trousseau del jura.

“Aquest és el millor dels cinc vins de la família –diu l’autor–. I l’hem de tastar, perquè ens hem d’oblidar d’aquests rosats de color de pell de ceba, que amb una sola copa ja te’n canses”. Aquest vi és capaç d’enfrontar-se a plats de greix, ens farà viure un estiu més càlid que mai, perquè per compartir calen vins d’aquest tipus.

Provaria de maridar-lo amb allò que no t’esperes. Plats ni lleugers ni senzills, amb una part de greix. Tenim al davant, a la copa, una difícil senzillesa.