Òscar Andreu: “Visc en una lluita constant per no treballar”
El còmic vallesà repassa la seva trajectòria i explica com organitza l'economia domèstica
Els diners sempre han estat presents a la vida del guionista i humorista Òscar Andreu. “Vinc d’una família humil de l'extraradi de Terrassa i els diners eren allò que no teníem. Els havíem de buscar per arribar a final de mes i tampoc es discutia gaire al respecte”, rememora. Segons explica Andreu, els seus pares havien tingut tota mena de feines i van muntar diversos negocis, com una botiga d’alimentació o un bar, entre d’altres. “Al final, a casa ja teníem assumit que els Reis potser ens portaven només un regal en lloc de quatre o que no marxàvem de vacances. Era una realitat molt interioritzada”, recalca el comunicador vallesà.
Pel que fa a la seva vida laboral, Andreu també narra com va començar a treballar des de ben jove en els diversos negocis de la seva família. “Jo havia estat darrere el taulell o servint taules des de petit, però el meu primer sou van ser 50.000 pessetes que vaig cobrar en negre als 15 anys treballant en una fàbrica clandestina de cabdells de llana. Amb aquells diners em vaig comprar uns Dupis, els Donuts dels pobres”, relata l’humorista. Durant la seva joventut, Andreu també va fer altres feines, com ara professor de classes particulars o de torner a un taller il·legal de peces de cotxe.
Dins del món de la comunicació, Andreu explica que va començar a treballar a la ràdio sent un adolescent a Ràdio Kaos, una emissora lliure fundada a Terrassa. Tot i això, el primer salari d’Andreu de guionista li va arribar els caps de setmana a Ràdio Barcelona. “Vaig passar per tota mena de programes i emissores com a guionista, sempre a l’ombra d’altres presentadors, i quan sortia de la ràdio, me n’anava a treballar al Saber y Ganar amb Jordi Hurtado. Però aquest ritme només em va durar sis mesos i després em vaig cremar i vaig haver de deixar algunes feines”, recorda el còmic.
En aquella època, Andreu compartia pis al Raval amb el seu soci actual, Òscar Dalmau: “Vivíem en un pis de cinquanta-dos metres quadrats pel qual pagàvem 300 euros. Gairebé no tenia llum natural. El 2009 ens van oferir fer el nostre propi programa a RAC1, però fins al moment fèiem guions com a freelances per programes com Vinagre o altres sèries”. De fet, Andreu confessa que en un inici no estaven gaire convençuts de l’oferta. “Pensàvem que era massa responsabilitat i vam dir que no tres vegades, però al final és el que sempre havíem somiat des que ens vam conèixer el 1993 a la facultat”, diu l'humorista.
Durant aquests quinze anys al capdavant de La Competència, Andreu explica que també ha après a agafar un rol més de cap i es mostra molt agraït amb Dalmau, el seu company: “Crec que som uns bons caps, però què t’he de dir, jo? La gent no ens abandona i sabem que, més enllà de la feina, som humans. D'en Dalmau he après molt, especialment a negociar”. Sobre la relació amb el seu soci, Andreu diu que treballar-hi des de fa vint-i-cinc anys ha estat la seva "millor decisió”.
A títol personal, Andreu també expressa que el seu dia a dia “es basa en una lluita constant per no treballar”, un pla que “de moment no s’està implementant”. “Tinc tendència a cremar-me molt ràpid, i per això intento tenir unes rutines clares”, destaca l'humorista. Tot i això, Andreu admet que amb el temps també ha començat a rebutjar feines i saber prioritzar: “Al final n’he hagut d’aprendre perquè és just i necessari per a la salut mental meva i de tothom”.
En relació amb les seves finances personals, Andreu no es considera una persona especialment organitzada, tot i que tenir fills i fer-se gran “l’ha fet millorar a poc a poc”. “Vinc d’un extracte social molt humil, però això no em fa ser un garrepa. No llenço els calés, però tinc pocs capricis. No tinc cotxe i tinc una moto que no sé ni on està aparcada”, afirma. En la mateixa línia, Andreu també explica que és molt conservador amb els seus estalvis i que mai ha invertit en res: “Sempre penso que els del banc em volen ensarronar, no tinc els coneixements encara per saber distingir què vol dir en net i en brut, la veritat és que no he fet gaire els deures”.
De cara al futur, Andreu confia poder-se dedicar a la comèdia a llarg termini. “No penso que es pugui acabar mai aquesta feina, però si arriba el moment, no em cauran els anells per tornar a fer feines com les que tenia en els inicis”, conclou.