Paco Mir: "Quan perds el pare de molt jove després el recordes més"

Paco Mir (Barcelona, 1957) és conegut per ser un dels membres del Tricicle, però també ha dibuixat tires còmiques per TBO i El Jueves, ha adaptat i dirigit més de cinquanta títols de teatre, òpera i sarsuela i ha produït diverses sèries de televisió. Ara publica el llibre El senyor correcuites (Thule Ediciones).

Paco Mir és un artista polifacètic i de petit volia ser aviador, dibuixant o director de cinema. A casa tenien una gran biblioteca. “El meu pare havia col·leccionat còmics. Em recordo copiant coses de Disney. Hi havia una col·lecció que es deia El monigote de papel en què hi havia tots els humoristes i va ser una inspiració”.

A l’escola ja destacava com a dibuixant. Va ser alumne dels Escolapis de Balmes i una vegada li van donar un premi per la seva imaginació. Confessa que era un nen "tímid". "Estava a l'última fila, en el meu món, dibuixant en els marges dels llibres”. Però no sempre van estar contents amb la seva creativitat. Quan tenia uns quinze anys va fer una revista amb uns amics de classe. “Es deia Dónde vas con mantón de Manila. La primera la vam fer a mà i davant l’èxit la vam fotocopiar. Vam vendre unes cinquanta còpies. El director sortia a la portada i ens va cridar al seu despatx. Érem tan innocents que vam pensar: «L'hi ha agradat tant que ens dirà de fer la revista del col·legi». Però no va ser així, ens va dir que o li tornàvem tots els exemplars venuts o ens expulsaven”.

En acabar l’escola va començar belles arts. “Un any vam anar a dibuixar ballarines a l’Institut del Teatre i em va agradar l’ambient. Vaig agafar un fulletó a veure què podia fer jo allà. I com que parlava molt de pressa, vaig pensar: «Millor faig mim». Allà vaig conèixer el Carles i el Joan”. Inicialment, però, el Tricicle eren Carles Sans, Joan Gràcia i Miquel Rimbau. “El 1981 havien de fer un número nou pel festival de mim de Barcelona. El Carles i el Joan volien fer alguna cosa còmica i el Miquel, una més profunda. El Miquel ho va deixar i vaig entrar jo. En aquella època tothom era intercanviable”.

Una família nombrosa

Té dues germanes més grans i un germà petit. Li pregunto com és ser família nombrosa. “Amb la meva germana gran ens portem uns set anys, als dinou es va casar i va marxar. Amb l’altra, ens en portem menys, i és més propera. I el meu germà petit, també. De fet, la segona germana, quan vam començar a viatjar amb el Tricicle, ens va dir: «Si voleu jo us faig encàrrecs». I va acabar d'hiperjefa del Tricicle”. I com és treballar amb una germana?: “Molt còmode, perquè cuida més la marca que tu mateix”.

El Paco té un fill, en Max, que “ha fet direcció de cine i ara està a Londres buscant-se la vida”. Li pregunto si els pares influenciem els fills i confessa: "El Max de dibuix, zero, però imatge sí, perquè ja de petit fèiem pel·lícules i l’he portat molt al cine i al teatre”. El convido a reflexionar sobre com fa de pare comparat a com ho van fer els seus progenitors i explica que el seu pare va morir molt jove, quan ell tenia quinze anys. "La meva germana gran té una visió completament diferent de la que jo tinc d’ell. Per ella, era opressor, estricte. I jo, que era el primer noi de la casa, tenia una relació diferent. Em portava al futbol, m’acompanyava a fer hoquei... Per mi va ser un referent. Quan perds el pare de molt jove, després, quan ets gran, el recordes més”.

I la mare? “Era molt freda. I suposo que per reacció jo he intentat ser més proper amb el meu fill. També era una altra època”. I quin ha estat el seu repte com a pare? “Donar-li totes les oportunitats i que des del seu estatus de benestar fos conscient que era un privilegiat i que les coses no són gratis”.

Per acabar, li demano quin consell li donaria a un nen: “Has d’apostar per tu mateix, no et quedis res dins, has d’intentar-ho encara que tothom t’ho posi a la contra”.