Los Soprano és la mare dels ous, un clàssic de la ficció moderna, sis temporades que són objecte de culte arreu del món i que no paren de generar adhesions. L’any passat ens va arribar Santos criminales, la pel·lícula que explica els orígens de Tony Soprano i que a molts ens va fer recordar que la sèrie de HBO en el seu germen havia de ser una pel·lícula. Peaky Blinders, Gomorra, Suburra, Gangs of London, Narcos, Sobreviviendo a Escobar, fins i tot també The wire i Breaking bad (i Better call Saul, esclar): és àmplia, sucosa i fecunda la collita de ficcions televisives que aborden de ple o tangencialment el tema del crim organitzat, la corrupció policial, les famílies amb moral corcada, totes les formes possibles d’estraperlo. La producció espanyola també hi ha vist bon nínxol de mercat. Fariña, per exemple, sobre el narcotràfic a Galícia. O també El Príncipe, Gigantes i la molt recent Vivir sin permiso. Un detall: sembla imprescindible que perquè una sèrie espanyola tiri endavant, s’enlairi i obtingui múscul i finançament ha de tenir José Coronado al seu repartiment.
Apareix en totes les llistes de les millors pel·lícules de la història del cinema. Sigui individualment -hi ha qui prefereix escollir-ne una de les tres- o com a trilogia, amb sentit únic, amb mirada global i fascinació conjunta. La primera part d’El Padrí compleix cinquanta anys i per celebrar-ho torna als cinemes divendres vinent amb una còpia esplendorosa. Hi ha moltes maneres de recordar El Padrí, de glossar-la, de celebrar-la. Una d’elles és evocar la seva col·lecció de fascinants personatges, injectats de mítica, objectes de culte. Heus aquí una galeria de retrats dignes de la història de l’art, dignes d’estar penjats en un museu.
Michael Corleone
Sonny Corleone
Tom Hagen
Clemenza
Fredo Corleone
Kay Adams
Connie Corleone
A principis de febrer va arribar a les nostres pantalles Lansky, biopic del famós gàngster propietari de casinos i muntat en el cavall desbocat del diner sense fre. La màfia és un bon aliat del cinema des dels seus inicis, des de les pel·lícules de Paul Muni, James Cagney i Humphrey Bogart. L’idil·li es manté fins al dia d’avui. Fins al temps en què una gran plataforma com Netflix finança a Martin Scorsese el seu retrobament amb Robert De Niro i hi afegeix Al Pacino, Joe Pesci i Harvey Keitel -per cert, el protagonista de Lansky -. L’invent és L’irlandès , un fresc històric sobre la màfia i també sobre el cinema de màfia, profund, complex i enlluernador, un relat magnètic sobre el pas del temps, tant dels personatges com, sobretot, dels actors, sotmesos a un artificial procés de rejoveniment. Veiem els personatges però també els actors i com el temps se’ls ha instal·lat a dins.
També sobre el temps tracta Nadie, un dels films negres més estimulants dels últims temps. Ens presenta un home normal i corrent que renuncia a defensar-se (i a la seva família) el dia que uns lladres entren a robar a casa seva, un personatge semblant al protagonista d’aquella memorable Una història de violència, de Cronenberg, algú a qui l’aparent normalitat de la seva vida li clava una plantofada i es veu obligat a recuperar velles habilitats que li havien quedat somortes i a enfrontar-se tot sol a un clan criminal organitzat. Tota una revelació, una pel·lícula trepidant i divertidíssima. El protagonista de Nadie podria ser perfectament un personatge de Guy Ritchie, un dels protagonistes de The Gentlemen, un original corol·lari de personalitats mafioses, de comportaments perniciosos dins de l’espiral d’immoralitats que sempre desferma la droga com a gran vehicle del crim que és. Ritchie, com sempre, se’n fum a gust. Aquesta és una de les seves millors sàtires.