El país on els docents cobren 300 euros al mes

Buenos AiresLa Maria és catalana, fa deu anys que viu a l’Argentina i té un fill, el Lucas, de sis. A Barcelona, ella va estudiar sempre a l’escola pública, però a Buenos Aires porta el fill a una privada, sobretot per la regularitat en el calendari escolar. “A la pública hi ha moltes jornades de vaga, inassistència del professorat i mobilitzacions. Han arribat a passar setmanes senceres sense classe”, diu. Ho confirma el Matías, de 19 anys, que s’està formant en electrònica en un centre tècnic (l’equivalent a un grau mitjà a Catalunya) de caràcter públic: ell no dubta del valor que té el fet que “l’educació és completament gratuïta”, però lamenta que “les absències dels docents són constants i els materials no estan en bon estat”.

El sistema públic també presenta dificultats de conciliació, ja que la majoria de centres treballen en jornada simple –de matí o tarda–, no completa. Les privades, en canvi, tenen més opcions perquè l’alumnat assisteixi a l’escola des de quarts de vuit fins a quarts de cinc, mentre els pares i mares treballen. A més, la crisi econòmica ha portat al fet que cada vegada més adults tinguin no una, sinó dues feines, i això dona com a resultat llargues jornades i una dificultat cada vegada més gran per passar temps amb els fills. El cas de l’Osvaldo és representatiu: ell treballa de tardes i nits com a porter d’un edifici, la seva dona encadena dues jornades, des del matí fins a les sis de la tarda, i els dos fills adolescents surten de l’institut a les 12 del migdia. Com que els pares no poden assumir el cost d’activitats extraescolars, demanen als fills que es quedin a casa durant la tarda, ja que el barri on viuen, al Conurbano Bonaerense, cada vegada s’està fent més perillós: “Normalment juguen a la consola”, explica l’Osvaldo a l’ARA.

L'educació gratuïta, penjant d'un fil

La situació, però, encara es pot complicar més, ja que l'educació gratuïta, que ha estat un dels vaixells insignes de la vida política argentina, trontolla. Durant la campanya electoral per les eleccions presidencials d’enguany, va ser un dels punts clau en el debat, ja que, per primera vegada des de 1884, quan es va aprovar la Llei 1420 –considerada la pedra fundacional de l’educació en aquest país–, el llavors candidat i ara president Javier Milei proposava substituir el sistema actual per un de vouchers o bons educatius, segons el qual l’Estat seguiria finançant l’educació dels infants, amb la diferència que ho faria a partir de la demanda i no de l’oferta. D’aquesta manera, argumenta Milei, es destinarien els recursos públics justos i necessaris a l’educació, sense “malgastar”, com ell assegura que fan els centres educatius.

De moment Milei ja ha reduït el nombre de ministeris que hi havia al govern anterior (divuit) a la meitat, nou. Una de les carteres que ha desaparegut ha estat precisament la d’Educació, que es converteix en Secretaria dins del súper ministeri de Capital Humà. Aquesta cartera comprèn Educació, Treball, Infància i Família, i és l’única, ha dit Milei, que té total llibertat per sobrepassar els recursos assignats en el pressupost. Al capdavant de la nova secretaria d’Educació hi haurà Carlos Torrendell, doctor en ciències de l’educació per la Universitat Catòlica de Xile i partidari de l’educació privada i catòlica, que s’ha manifestat en contra de l’Educació Sexual Integral (ESI), que actualment forma part del currículum escolar argentí, i que Milei ja ha avançat que retirarà. També s’espera una privatització de l’educació superior i un sistema de bons, tot plegat per generar “competència entre les institucions educatives”, tal com promou el partit governant, La Llibertat Avança.

En el seu moment, la proposta de Milei ja va indignar dirigents polítics i votants de tot l’espectre ideològic, des de l’esquerra fins a la dreta, i és que a l’Argentina tant l’educació com la salut públiques són gairebé impossibles de qüestionar. De fet, existeix un nivell de cultura general alt entre els adults de diferents entorns i classes socials, gràcies a una educació pública que, es nota, havia estat puntera en algun moment. Això no obstant, des de fa un temps s’arrossega una preocupació pel que fa al nivell educatiu: a les últimes proves PISA, l’Argentina ha obtingut uns resultats inferiors a la mitjana global en totes les matèries, “i això ja fa vint anys que passa”, apunta a l’ARA Magdalena Benvenuto, mestra i cofundadora de l’ONG Educar y Crecer. Ella identifica tres problemes clau en un sistema educatiu vingut a menys: infrafinançament en el sector, una professió –la de la docència– profundament desprestigiada i, més recentment, la greu crisi econòmica i social que colpeja el país.

Per Benvenuto, l’Estat està en deute amb el sistema educatiu: “Segons la Llei Nacional d’Educació, el 6% del PIB hauria d’estar destinat a aquesta àrea, però en els últims vint anys això s’ha complert només tres vegades”, denuncia. L’infrafinançament travessa el sector educatiu de dalt a baix: des dels sous dels docents fins a les instal·lacions i edificis dels centres.

El desprestigi dels docents

“La carrera de docent ha perdut prestigi”, explica Benvenuto, que en vint anys de professió, passant per centres d’elit i per escoles d’alta complexitat, només una estudiant li ha mostrat interès per dedicar-s'hi. El sou mitjà d’un docent a l’Argentina no arriba als 300 euros, segons dades del juny de 2023. Per si tot això fos poc, cal recordar que l’Argentina travessa una de les seves pitjors crisis econòmiques i socials, amb un 60% de la població infantil i adolescent vivint sota el llindar de la pobresa. "Els alumnes arriben a l’escola amb un munt de problemàtiques de salut, nutrició, violència i famílies fragmentades, i el docent acaba fent-se càrrec d’uns dèficits que fan que el focus en l’aprenentatge no sigui el principal".

Benvenuto es pregunta si l’educació pública a l’Argentina podrà tornar a ser l’emblema de la igualtat d’oportunitats i el “motor de desenvolupament del país” que, segons ella, havia estat històricament. Admira el model implementat a l’estat de Ceará, al nord-est del Brasil, una zona rural on, dels múltiples problemes que incidien en l’educació, des de l’estat es va decidir abordar-ne un de sol, dedicant-hi tots els recursos econòmics i humans: assolir el nivell de lectura i escriptura que correspon a cada edat. “En lloc de reformar tot el sistema, que era ple d'errors, es va treballar sobre un problema fonamental fins que els infants de la zona han obtingut millors resultats acadèmics que els que estudien en escoles d’elit a la capital”.