La llibertat no depèn del lloc on vius

Els haiducs són els homes i les dones que no suporten l’opressió. Viuen al bosc i lluiten contra els rics. Són una figura històrica que es remunta a l’ocupació de Romania per part de l’Imperi Otomà a partir del segle XIV. La paraula (d’origen turc) es documenta per primera vegada en romanès al segle XVI. Panait Istrati (Braila 1884 - Bucarest, 1935), escriptor romanès d’origen grec que va escriure principalment en francès, coneixia molt bé la història del seu país. L’autor va aconseguir una sobtada celebritat entre el 1923 i el 1935, i després dels grans cataclismes de la història el seu nom es va anar apagant en l’oblit. Conegut amb el sobrenom del Gorki dels Balcans, l’editorial Cal Cabré tradueix al català la novel·la més reivindicativa d’Istrati, Els haiducs (1925), gràcies a la bona feina d’Anna Casassas. La misèria, la malaltia i la depressió van empènyer l’autor a un intent de suïcidi quan es dirigia a Niça l’any 1921. Però per sort no ho va aconseguir. 

Els haiducs és una novel·la coral amb un estol de personatges molt persistents: Floarea Codrilor, capitana dels haiducs, amant del bosc, algú que no suporta el tedi ni la mediocritat, amiga dels homes lliures, justiciera de la injustícia; Spilca, el monjo enamorat que es converteix en haiduc després que un terratinent li mati la companya, i Movila, que fuig amb tot el seu poble. Els haiducs són bandits rebels que per la justícia, la terra i la llibertat lluiten en una guerra irregular contra els grans senyors feudals per tal de venjar els dèbils malgrat l’apatia de les masses camperoles. La injustícia els porta a la revolta. 

El pessimisme de la novel·la d’Istrati no triga a treure el cap: un dels bandits rebels constata, amb tristesa, que a tot arreu els tirans continuen regnant, fins i tot entre els mateixos haiducs, buits d’un suport real entre les masses. Malgrat aquesta realitat desesperada, Els haiducs és un cant a la revolta contra l’opressió, una crida per recomençar la lluita tantes vegades com calgui, escrita amb el lirisme d’un narrador sensible com és Istrati. 

Un Robin Hood a la romanesa

Sota la imatge d’un recull de relats de bandits romàntics, Els haiducs narra les aventures d’un grup d’insurgents quan, a principis del segle XX, els camperols morien a mans dels ocupants grecs i turcs, aliats amb els senyors feudals i la burgesia. Reunits al voltant d’una foguera, els haiducs lluitaven per fer justícia i, esperonats per la seva capitana Floarea, expliquen les experiències que els van empènyer a sublevar-se. Líric i al mateix temps duríssim, Istrati dona forma a l’esperit de la revolució en les veus dels seus protagonistes, els quals, com un desdoblament de Xahrazad, vessen passió a cada pas que fan i a cada història que expliquen vora el foc. Sempre reivindicatius de la vida, amb les seves epopeies descobrim que els haiducs també poden viure a les ciutats, infiltrats a les files enemigues, perquè la llibertat no depèn del lloc on visquis. 

Les similituds amb el mite anglès de Robin Hood són evidents. A banda de la lluita oberta contra els rics, a Els haiducs també s’hi llegeix el repartiment dels guanys cap als més necessitats. Més enllà de l’acció centrada en l’ocupació otomana, el llibre destaca per les reflexions filosòfiques sobre les aspiracions dels esclaus abusats i oprimits. El detallisme d’Istrati a l’hora de recrear un lloc, un temps, una manera de vestir i de viure és digne d’esment. Una versemblança d’acord amb la decisió de deixar paraules i expressions romaneses sense traduir, en cursiva, fet que transfereix autenticitat al text. El lèxic del llibre corre pels camps semàntics de les tradicions rurals i les revoltes populars a la Romania de principis del segle XX.