Tot l’any, però sobretot ara. Per Nadal, el tió, el pare Noel o els Reis porten joguines noves a la canalla, i petits i grans disposen de més temps a casa per jugar-hi plegats. El joc compartit de pares i fills els situa en un context que els iguala i que està a recer de la quotidianitat. És gairebé màgia.
Jugant, els infants aprenen; però, si aprenem tota la vida, ¿per què els adults deixem de jugar o hi donem menys valor? Margot Fusté és psicòloga especialitzada en infància, adolescència i família, fundadora i directora del centre Psico-Sinergia de Barcelona, i coordinadora del Grup de Treball de Psicoteràpia Relacional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). "Probablement hi ha un tema cultural implicat –respon– pel qual assumim que, com a adults, hi ha d’haver altres prioritats abans que el joc, com per exemple tot allò que té a veure amb l’activitat laboral/professional i ser productiu; de manera que, a vegades, els adults deixem de jugar perquè pensem que és una pèrdua de temps. La realitat és que hi ha temps per a tot, i que mai hauríem de deixar de jugar, ja que l’aspecte lúdic del joc mai desapareix, sinó que es transforma a mesura que ens fem grans".
L’especialista en jocs Oriol Ripoll nega la major: "Actualment, la majoria d’adults juga; de fet, les estadístiques diuen que un percentatge molt alt de la població entre 18 i 40 anys juga moltíssim a videojocs. El mercat de jocs de taula, per exemple, està pujant moltíssim; els escape rooms són propostes lúdiques per a adults... Jo crec que no deixem de jugar. El que passa és que, durant un temps, és veritat que en el joc s’han contraposat l’oci i el negoci; és a dir, la negació de l’oci, i aquesta negació s’ha valorat d’aquesta manera. A més a més, tradicionalment, durant molts anys, el joc estava associat a l’aposta; de fet, la paraula joc també la utilitzem per parlar de joc d’apostes, i la càrrega religiosa que tenim al darrere ha fet que el joc sigui vist d’una manera determinada, i per tant potser en el context dels adults, durant un temps, s’ha vist que era una cosa que la gent no feia".
Joc intergeneracional
Jugar amb familiars d’altres edats convé a tothom. Què aporta a la canalla i a la relació paternofilial (i què ens aporta a nosaltres com a adults)? "El joc és molt important per a un desenvolupament social, emocional i cognitiu, que, com ja sabem, comença des del naixement", afirma Fusté, i afegeix: "Des de nadons fins a adolescents, el joc apropa pares i fills al món de les emocions i a compartir formes de veure i entendre el món, i també ens apropa al coneixement de les necessitats d’uns i d’altres. El joc permet dedicar temps, tenir converses, generar pensaments alternatius i resoldre conflictes; genera contacte i molts records... Per jugar, és important tenir en compte l’altre, crear un vincle entre pares i fills, que m’atreviria a dir que és de les coses més importants que tenim en la base d’un desenvolupament socioemocional saludable". El fil invisible.
Ripoll hi troba dos grans beneficis: "Jo crec que la primera cosa que destacaria és que el joc és comunicació i, per això, té els avantatges de qualsevol cosa que sigui comunicació. Per tant, l’avantatge que té per a la canalla, per als adults i per a la seva relació és aquesta comunicació, aquesta connexió, aquesta interacció entre infants i adults, o entre adults mateixos, o entre infants per si sols; aquesta seria la primera cosa. La segona? Jo crec que té un element molt important: és un gran camp d’experimentació, d’assaig en el món real. És a dir, tu proves alguna cosa, però no té conseqüències; el que passa és que la pots provar en el món real, i això vol dir que té un avantatge molt gran, i és que això ens permet, per exemple, poder assajar aprenentatges determinats i poder viure coses com si fossin un joc, i tenim la possibilitat de veure, a partir d’aquí, què és el que es viuria". Sense cap perill. Amb xarxa.
En el joc amb els fills, els pares haurien d’actuar guiats, per sobre de tot, per les ganes de divertir-se plegats; la resta vindrà sola. Margot Fusté ho detalla: "L’actitud dels pares sempre hauria de ser potenciar tot allò que suposi un aprenentatge i una forma de relacionar-se. És important intentar trobar aquells moments lúdics en els quals el plaer de jugar sigui compartit, ja que això fa més fort el vincle. Com a pares, mai s’hauria de perdre la curiositat, el coneixement i la supervisió sobre els diferents tipus de joc que interessen als fills (i aquí hi incloc els videojocs). Compartir-los i interessar-s’hi sempre és una mostra de respecte i, per tant, de proximitat. El rebuig i la prohibició generen distància i, en conseqüència, un espai de no-comunicació que mai serà beneficiós, sobretot en edats complexes en les quals la recerca de la identitat i els rols socials són d’especial importància".
El paper dels adults ha de ser, doncs, segons l’especialista en jocs, "d’acompanyament, per una banda; i d’escolta, d’estar atents a què és el que passa, i de gestió de conflictes, per una altra, perquè en el joc n'hi ha molts. I aquest "estar atent al que passa" ha de funcionar sobretot també en el sentit de dir: si detecto que li costa, transformo les normes; si detecto que li queda curt, li proposo un nou joc. Cal saber a què juguen en general i suggerir nous jocs per obrir el ventall: som generadors de menús, de menús equilibrats, i com més tipologia de joc hi hagi, millor. Per tant, tota aquesta actitud de persona que observa i, a partir del que observa, dona una resposta, és una actitud molt positiva", conclou Ripoll, i afirma que els pares tenen un repte: "Ser proposadors de jocs".
Per a tot plegat, el parèntesi nadalenc és una bona ocasió. La psicòloga ho corrobora: "Sens dubte, Nadal pot ser un molt bon moment per jugar en família! Però no oblidem que qualsevol moment és bo per establir costums i dinàmiques de joc. Nadal ens pot facilitar que dediquem més temps als infants i adaptar el tipus de jocs a les seves necessitats". Oriol Ripoll també dona pistes: "El Nadal jo penso que l’hem d’aprofitar pels moments de trobada; per exemple, després d’un xeflis nadalenc. Podem seure amb la resta de gent i, a partir d’aquí, jugar a alguna cosa amb què grans i petits ens divertim fer plegats". Entre neules i torrons, aprofitant que és festa, que el temps convida a estar-se a casa i que hi ha joguines acabades de desembolicar, juguem-hi tots i juguem-hi junts. Som-hi.
Jugar millor plegats. Com?
Oriol Ripoll
○"Conèixer molts jocs. Jo faria l’esforç d’apropar-me a una botiga de jocs i deixar-me recomanar"
○"Perquè no ens faci mandra, que no siguin jocs molt complicats"
○"Buscar videojocs en els quals la partida sigui interessant, que hi pugui jugar tota la família"
○"Buscar jocs la partida dels quals no duri gaire perquè, si no, se’ns fa molt llarg. O, fins i tot, arribar a instaurar moments concrets"
Margot Fusté
○"S’hauria de poder entendre com és d’important compartir els jocs amb els fills; no s’hi hauria de jugar per obligació"
○"Si veiem la possibilitat de jugar de diverses maneres –cantant, amb jocs visuals, joguines, jocs de taula, videojocs, coreografies, treballs manuals, etc.–, sempre s’obriran més possibilitats i punts de trobada"
○"Sempre cal tenir present que un infant ha de tenir temps d’oci perquè aquest també és un hàbit que ha d’aprendre a integrar de manera sana, funcional i regulada a la seva vida. Ells també volen desconnectar"