Els paradisos perduts

El Caire Formentera de Carles Rebassa s’enceta al camí Vell de la Mola, travessat el Caló, a un extrem de la Pitiüsa sud, on creu que pot menar una existència més autèntica. Esdevé el refugi de l’animal foragitat, un lloc on poder desplaçar-se amb bici i connectar millor amb la natura, com la candidesa rousseauniana del bon salvatge que vol saludar 'bon dia' en l’idioma de Josep Pla. Som en Elbell país on els homes desitgen els homes de Biel Mesquida, on Rebassa aprova “la llei del cos, que és lliure i viu i es mou”. Tot lo dia se la remena amb els ous pengim-penjam, fa brutors, boixa o embotona algú. És clar, Formentera el devia empeltar amb els hippies, dels quals ja no s’albira ni rastre al poemari.

Sia de la Mola estant o sia del cap de Barbaria, s’estableix una porta d’entrada mental al món islàmic del Caire titular. L’illa no té el caòtic trànsit egipci. Ans al contrari. Paradís Formentera titula una composició que ho resumeix tot, però te n’expulsen i t’arruixen de pertot i no queda paradís: “La bellesa és efímera, que l’art és cosa de dos dies, /que l’home és creador i assassí de la bellesa” i llança a la mar microplàstics i a l’arena trobam llosques, taps i condoms. Entre una i altre, la Palma natal i el barri del Clot, on resideix ell.

Però com si traçàs un vol imaginari entre el Caire i Formentera, un avió que passa i deixa un regueró de fum, sempre torna en aquests dos llocs escrits seguits i sense guionet amb “les piràmides a una banda /i el Vedrà a l’altra banda”. L’exili i el renéixer en un poemari pretesament orientalitzat amb un 'jo' poètic una mica perdut, que diu que no té res a contar, però, tanmateix, ho amolla tot en una llengua planera i en una poesia socialment compromesa.

Alguns versos són lapidaris i hi ha veritables declaracions d’intencions. Altres cops es torna juganer, per exemple, a Cançó eòlica, formada per bisíl·labs. O amb les rimes (Cristo/misto, guerra/mamerra) i les enumeracions o el calembour. La ironia política tal vegada és un mecanisme de defensa. Riure’s del que realment li dol i l’entristeix com ara la situació de Catalunya dins Espanya després de l’aplicació de l’article 155 o la destrucció del territori illenc “perquè hem vist que l’avui no té endemà”. L’ara no es perllonga i el 'jo' s’adona que s’està tornant gran i no ha entès el món dels adults. En aquestes altures, veu que ja no n’aprendrà.