Al teu fill tant se li'n fot si estàs malament a la feina

BarcelonaNo t’adones del que significa ser pare fins que tens el teu fill als braços. La teva dona sap què significa ser mare des de molt abans. Fins i tot, potser, des d’abans de quedar-se embarassada. Et donen al nadó i la primera cosa que penses és res, perquè no pots pensar. Rius o plores o rius i plores, però no pots pensar.

La mateixa nit que neix el teu fill negocies amb tots els déus que se t’acudeixen que no vols morir. Li demanes a l’infinit que has d’estar molts anys per aquesta criatura. Jures que a partir d’aquell mateix dia et cuidaràs com es cuida la gent que es cuida si a canvi pots veure el teu fill créixer fins a convertir-se en una persona, encara que no estàs segur que tu mateix siguis una persona.

De sobte vols ensenyar-li a anar en bici, tot i que mai se t’ha donat bé la bici. Fas repàs de les coses que li podries ensenyar: no són gaires. Després creix i li interessen altres històries i trobes la felicitat en fer allò que li agrada a ell, no en el que t’agrada a tu. T’imagines enemics futurs del teu nen. Només són ombres, però t’espanten. Projectes com el defenses de malvats hipotètics que no existeixen més que al teu cap abans no li facin cap mal. No hi ha res més dolorós que témer que la vida maltracta el teu fill. Promets que mai deixaràs que li passi res, malgrat que saps que hi ha coses que no es poden prometre.

Li ensenyes el carrer i li ensenyes el bosc. Ser pare és explicar-li el món a un nen. Va assenyalant això i allò, tu li poses nom a les coses i a ell sempre li sembla bé. Al teu fill tant se li'n fot si estàs malament la feina, si per fi t'han pagat aquella factura, si t’ha sortit malament no sé quin projecte. Ell el que vol és què li diguis d’on surten els llamps. Si no ho saps t’ho inventes. Tu ets la seva referència. T'estima més del que et podràs arribar a estimar mai a tu mateix.

Nostàlgia futura

Ets a casa, i el teu fill et crida des de la seva habitació perquè vagis a jugar amb ell. “Papa!”, crida. El "papa" ets tu, quina bogeria, quina bestiesa, com és possible. I et trobes a tu mateix jugant que ets el drac i ell és Sant Jordi i repetiu la mateixa escena tres, quatre, cinc cops.

Ell no ho sap en aquell moment, però algun dia trobarà a faltar la teva veu, la teva atenció, l’olor de la teva jaqueta. Tu sí que ho saps, ho tens cada vegada més clar, ho penses amb un dolor punxegut que avisa d’una nostàlgia futura, d’una malenconia que t’espera al final del passadís. Una buidor d’estómac et diu que aquells moments no es repetiran mai, que es perdran per sempre, així que et concentres tant com pots per guardar al cervell els seus ulls, els seus rínxols, la seva veu. Et demanes a tu mateix oblidar qualsevol cosa però això no, per favor, això sí que no, vull quedar-me aquí per sempre. Et preguntes si els teus pares també feien el mateix amb tu i tens ganes de trucar-los.

Ser pare és perdonar els teus pares. Van fer el que van poder amb el que tenien. No ho vols admetre, però tenien raó en algunes coses. Els mires jugar amb els teus fills. Quina imatge.

Tenir fills és fer història

Tenir fills és circular. Et sorprens parlant amb la veu del teu pare i veus el teu fill posant la cara que posaves a les fotos quan tenies la seva edat. Veus els teus pares en els teus fills. I els pares dels teus pares, també. Els teus fills no han conegut els teus avis, però és com si els portessin a dins, com si caminessin al seu costat.

No sé si m’explico.

Vull dir que tenir fills és fer història, és crear-la, és fer girar la roda, és continuar filant, no és tant plantar un arbre com regar la terra per fer créixer el bosc, és més escriure que llegir, és saber que hi ha un món dintre del món, i que aquest món sí que és vostre. Teu i dels teus, només.

Passen els anys i t’adones que ser pare és complicat. L’única cosa més difícil, cansada i exigent que ser pare és ser mare. Veus la teva dona i t’adones que no coneixies el significat real de la paraula força. L’hòstia que ens emportem els homes que ens crèiem forts al costat d’una mare. Quanta feina. Veus la teva dona i t’adones que no coneixies el significat real de la paraula “estimar”. Quanta feina, realment. Per fer, però sobretot per desfer.

De sobte tens més fills i t'adones que l'amor que pots sentir no és limitat, no és exclusiu. Es pot sumar i es pot multiplicar. Comprens que una casa no és una casa si no és un refugi i que una família no és una família si no és una llar de foc. Escrius aquestes coses mentre el teu fill escull adormir-se al teu pit i us convertiu, allà mateix, en el centre de l’univers.