De parella a pares i mares: com sobreviure a la criança?

BarcelonaEl temps que comparteix la parella abans de tenir fills és de qualitat, es pot dedicar tota l’atenció a l’altre, i a més cada persona té el seu propi espai. Però amb l’arribada dels fills els moments de connexió solen quedar reduïts a la mínima expressió, i si no es busquen estones per estar i fer de parella, no apareixen. És fàcil entrar en la voràgine –responsabilitats del món adult, tasques de casa, visites al pediatre, reunions, gestió d’extraescolars, etc.–, que instaura la distància amb la parella. “Haurien de saltar les alarmes quan ja no tens ganes de compartir o de dir-li res, si es redueixen considerablement els moments de riure plegats o si augmenten les discussions i els conflictes”, comenta Rocío Rico, psicòloga experta en sexualitat i parella. Assegura que quan el malestar supera al benestar és el moment de preocupar-se perquè alguna cosa està passant.

La Judith (40 anys) no està preocupada malgrat que reconeix que a vegades té aquesta sensació de supervivència amb la seva parella, la Mari (42 anys): “Sobrevivim remant molt. Crec que ens ajuda molt tenir uns bons fonaments com a parella, fa catorze anys que estem juntes. Ha estat essencial sobretot des que som mares”. Admet que fan bon equip, els ajuda no tenir uns rols de gènere assignats, “intentem compartir i compensar en funció de les nostres preferències, habilitats i disponibilitat”, comenta. Abans de ser mares havien parlat sobre criança, tenien clar que suposaria un canvi de paradigma de la parella, es convertirien en família, i havien vist com moltes parelles es perden en aquesta transformació. Eren conscients que haurien de buscar i trobar moments per mirar-se com a parella: “La petita té un any, però, tot i això, intentem anar a sopar un cop al mes. El dia a dia no ens deixa gaire espai per a nosaltres”. Tot i haver-hi moments de fricció, intenten resoldre’ls quan no estan amb les nenes, encara que costa trobar el moment. Per això es regalen aquests moments. Diu satisfeta que estan sobrevivint a la construcció de la seva família i la criança de les filles.

Criar junts. Com tenir una bona relació de parella criant i creixent junts (Editorial Rosa dels Vents, 2024) és una de les novetats editorials de la tardor. L'autora, Míriam Tirado, periodista, escriptora i consultora de criança, reconeix que li agradaria que el llibre servís per trencar certes creences com que amb l’arribada dels fills la relació de parella va de baixa. “No és veritat, es pot aconseguir una bona relació de parella, junts es pot fer un camí d’aprenentatge”, diu convençuda. Afegeix que voldria que Criar junts es convertís en una eina que empoderi i ajudi a unir la parella, a construir una base més forta, portant la parella a un altre nivell més conscient, empàtic i ple d’amor incondicional, perquè puguin treure el màxim suc possible a la relació i gaudir-la. Tot i això, admet que la criança compartida no és una tasca fàcil, per això ha escrit el llibre.

Per què costa tant?

Moltes parelles no tenen temps per parlar més enllà de qüestions logístiques i d’organització. Quan acaben amb les obligacions estan cansades i opten per mirar sèries o el mòbil, coses a escala individual. La mandra i l’esgotament poden fer que s'acumulin les converses i no es parli de temes que s’enquisten. Tirado explica que llavors és quan arriba la sensació de “no em mira, no em té en compte, no li importo o no s’interessa per mi”, i hi ha un diàleg des de la culpabilització: “és que tu, és que jo”… I apareixen els retrets. Proposa que es tinguin més converses incòmodes i assertives en lloc d’ajornar-les: “Quan s’acumulen tants retrets per por al conflicte, sol acabar explotant i a vegades les diferències són irreconciliables”.

Quan va néixer la filla de la Chus (57 anys) i en Luis (59 anys) es van desdibuixar com a parella, van crear un univers de tres i gairebé tot ho feien plegats. Fa 37 anys que són parella i des del principi de la relació coincideix que treballen junts. En Luis admet que, tot i que la nena sempre ha estat la seva prioritat, ells dos s’han estimat i els valors compartits els han facilitat la convivència, tenien clar el que volien aconseguir i com educar la seva filla, i amb això no han tingut cap desacord. Fa gairebé deu anys explicaven a l’article "Acordem l’educació dels fills" que el diàleg i la negociació són imprescindibles. Tot i això, al llarg dels anys han passat per diverses crisis de parella, algunes més intenses que altres. El secret per superar-les, a més d’estimar-se, ha estat adaptar-se constantment al que anaven necessitant. “Conversant i negociant molt”, assegura en Luis.

La Chus afegeix que com a parella tenien moltes llacunes, la seva prioritat era crear una família: “Imagina’t que amb l’adolescència de la meva filla vaig començar a tenir més temps per mi i em vaig adonar que feia dotze anys que gairebé no em mirava al mirall”. Fa uns cinc anys, des que la filla és més independent, que s’han retrobat com a parella. “Estem en el moment més relaxat de la paternitat i per a nosaltres ha estat una oportunitat que hem volgut i hem sabut aprofitar”, diu satisfet en Luis. Va ser ella qui va proposar-li aprofitar que tenien més espai i temps per reconstruir-se com a parella. Ella també està convençuda que el secret és que sempre s’han estimat i, encara que els ha costat, han tornat "a començar de zero": "Tornem a fer sopars, vacances i caps de setmana junts. Ara fem poques coses els tres, la nostra filla és una persona independent, que té un món fora de l’entorn familiar. Prefereixo veure-la poc i feliç, vivint la seva vida", conclou la Chus.

La criança compartida

La Míriam Tirado creu que el llibre pot ser d’especial ajuda per a parelles que encara no tenen fills. Insisteix que és important que parlin, construeixin una base comuna, aprofundint en el que opina cadascú de la criança, corresponsabilitat, educació i els seus plans de futur. Així s’evitaran sorpreses quan tinguin fills en comú. “El diàleg és bàsic, l'autoconeixement, saber d’on vens, on ets i quines necessitats tens. Connectar amb tu mateix i després amb l’altre, i per això ens hem de mirar i comunicar-nos”, recorda. Diu que s’han de tenir ganes i voluntat perquè tot rutlli; criar junts no és fàcil, cada membre de la parella té una història i una realitat diferent, cadascú sent i viu les coses a la seva manera en funció de les experiències prèvies. Entén que les relacions de parella d’èxit són aquelles en què les dues persones tenen la sensació que estan connectades, que creixen i evolucionen juntes.

Com es reprèn la relació?

Per trencar qualsevol patró que no es vulgui mantenir ni transmetre als fills és imprescindible identificar-lo, detectar que existeix, comunicar-se i decidir cap a on es vol anar. Les relacions de parella passen per diferents etapes; a mesura que els fills creixen, la parella també evoluciona i creix. Tirado està convençuda que la clau és no tenir por de les crisis, que impliquen canvis, perquè tant els fills com els pares evolucionen constantment. El que marca la diferència a les crisis és com es transiten aquests canvis, però si la parella s’ha construït sobre una base sòlida només cal revisar les dinàmiques, decidir on es vol anar junts per anar recol·locant la família i la parella.

Si hi ha dinàmiques disfuncionals i no es revisen, arriba un punt que es perd l’admiració per la parella i hi ha menys atracció. Hi ha parelles que en trobar-se de nou cara a cara es pregunten “I ara què?”. La situació és insalvable quan no retroben el nexe comú, encara que Rocío Rico afirma que si hi ha una estimació real i voluntat per continuar junts no és tan difícil retrobar la connexió: “Han de recordar què els va unir, reconnectar i gaudir del temps junts. Tornar a mirar-se, tocar-se, recuperar la intimitat. Si es vol estar amb l’altre, passar-hi temps i hi ha atracció física, es pot refer la parella”.