Adrià Terol: "Una parella va venir al cementiri de Montjuïc a fer-se les fotos de casament"

BarcelonaAl llarg de l'última dècada, i a mesura que el necroturisme s'ha anat consolidant arreu, cada vegada més gent s'acosta als cementiris quan, per fi de vacances, pot escapar-se a algun indret per descobrir. Fins i tot hi ha casos extravagants. Sense anar més lluny: “Una parella de nord-americans va venir al cementiri de Montjuïc a fer-se les fotos de casament, vestits de nuvis”.

Ho explica l’historiador i gestor cultural Adrià Terol, amb qui hem quedat al cementiri de Montjuïc de Barcelona. “Faig divulgació dels cementiris, amb l’objectiu d’obrir-los a la ciutadania”, resumeix: “D’aquesta manera es pot trencar el tabú de la mort i atorgar més valor a aquests espais del que sovint tenen”. El seu principal propòsit és atraure la població local. “Quan fem turisme contemplem visitar els cementiris. En canvi, als nostres no hi anem, els mirem amb recança. Potser perquè hi ha una barrera emocional”.

Què el va impulsar a treballar entre columbaris i mausoleus? “La família”, reconeix: “Soc la tercera generació d’una saga funerària”. El seu avi, Manel Hernández –primer fuster–, va construir taüts durant anys, fins que, motivat per inquietuds culturals, va estudiar arqueologia i va treballar en diferents jaciments d’Egipte. El 1986 va iniciar la biblioteca funerària, i s’hi va dedicar “fins que va morir”. La mare de Terol va ser una de les primeres hostesses del tanatori de Sáncho de Ávila, continuant així la tradició familiar de treballar entre taüts.

Avancem pel cementiri i topem amb les sepultures de la pedagoga Francesca Bonnemaison, del pintor i escriptor Santiago Rusiñol i del catedràtic d’anatomia Francesc Farreras Framis, una de les “més fotografiades”. Només són alguns dels centenars de personatges que descansen als cementiris de la ciutat, com Lluís Companys, Montserrat Roig i Jacint Verdaguer. Però si entre totes les sepultures en destaca alguna, és el nínxol 138 del centre de l’illa 4, al cementiri del Poblenou: “Sens dubte, és la més visitada”. Hi descansa Francesc Canal Ambrós, popularment conegut com el Santet, a qui se li atribueixen poders sobrenaturals i la concessió de tota mena de favors relacionats amb l’amor, la salut i la fertilitat. Només l’escultura d’El petó de la mort, al mateix cementiri, (gairebé) li és rival: “S’ha fet famosa a nivell internacional. Fins i tot una noia se la va tatuar”, explica Terol.

A més del valor estètic i la fascinació que desperten les llegendes que els envolten, Terol destaca la història que ens expliquen els cementiris: “A través de la cultura funerària podem conèixer moltes coses de la nostra identitat”. Per exemple, “l’evolució de Barcelona”. Arran de la Revolució Industrial, la ciutat va experimentar un fort creixement demogràfic, però les muralles li impedien eixamplar-se. “Semblava una gran presó”, recorda Terol. Els fossars parroquials van col·lapsar, i per motius d’higiene es van començar a enterrar els difunts a fora de les muralles. Un trasllat que es va fer a pes fins al 1836, quan l’alcalde Josep Maria de Cabanes va imposar la utilització de la carrossa fúnebre, tirada per cavalls. “Inicialment no va agradar que fossin animals els que transportessin els difunts. Era vist com una falta de respecte. Però la carrossa va acabar sent la gran protagonista dels enterraments i una mostra de l’economia de cada família”.  A la vegada, el ritual funerari ens mostra els canvis socioculturals que es produeixen, com ara haver-se d’adaptar “a la diversitat religiosa i cultural” o a les tendències funeràries: “Des del 2016 ja s’incinera més que s’enterra”, confirma.

 Com no podria ser d’altra manera, els cementiris, i en aquest cas el de Montjuïc, són també una font de curiositats. Qui va ser el primer difunt? “L’indià Josep Fontrodona, a qui van enterrar el 19 de març del 1883, dos dies després que inauguressin el cementiri”. També hi ha la persona que va construir el primer cotxe de tot l’Estat —“Tenia tres rodes i un cavall” —, així com el panteó que va comptar amb el segon ascensor de tota la ciutat, per tal de poder accedir a la cripta. I quant va valdre construir la sepultura més cara? 250.000 pessetes. “Pertany al panteó de l’indià Josep Gener. Eren fortunes que només pocs podien permetre’s”, explica mentre aixequem el cap per contemplar-lo.