Les parelles se separen, la càrrega mental es queda

BarcelonaFer el sopar és una tasca visible, però per poder-la fer cal que algú hagi ideat el menú en funció del que els infants han menjat a l'escola, hagi fet la compra i ho hagi facilitat. La càrrega mental és, justament, tota aquesta feina prèvia que no es veu però que és necessària. La descripció és de Paola Roig, psicòloga que fa uns dies reivindicava a les xarxes socials l'angoixa que generava en moltes dones aquesta gestió i organització de la llar. Encara és una feina que recau en elles en la majoria de parelles. Però què passa quan la parella se separa? Si la custòdia és exclusiva, la càrrega mental difícilment es divideix, però i si la custòdia és compartida?

Hi ha unes quantes tasques que es distribueixen, com són tot allò relacionat amb la roba i el menjar. Però, si parlem de tenir presents les revisions als metges i demanar hora, comprar i preparar el material escolar, estar al cas del que necessita la canalla en el seu dia a dia, preparar la motxilla de les colònies o controlar les extraescolars, no sempre es reparteix. Al contrari. Per la seva experiència acompanyant parelles que se separen, Rocío López de la Chica, fundadora i CEO del programa de separacions conscients Creada, assegura que, en general, la càrrega mental no es divideix i la custòdia compartida s'acaba traduint en un repartiment del temps i els diners però també s'oblida la càrrega mental. Segons López de la Chica, després del procés de divorci, en la majoria de casos la dona continua sent qui s'encarrega de totes aquestes tasques invisibles de planificació i organització familiar.

Deixar-li de fer de mare

És el cas de la Marta, que es va separar fa aproximadament un any i mig. Explica que bona part de les feines domèstiques i organitzatives ja requeien en ella. El pare de les seves filles treballava moltes més hores i tan sols s'encarregava d'algunes tasques de la llar, com ara posar la rentadora i rentar els plats. Reconeix que era un dels "motius de conflicte" de la relació i que, quan ella mostrava el seu descontentament amb la situació, ell li responia que no podia fer-hi res. "No va arribar mai a entendre el concepte de càrrega mental", lamenta la Marta. Separats, les coses no han canviat gaire. Els metges, les extraescolars o altres gestions importants recauen en ella i, per a la Marta, s'estan perpetuant els rols que ja tenien assumits en la relació i al pare se li excusen les errades perquè té l'etiqueta de "despistat". Tot i això, la Marta se sap la teoria. "No puc ni he d'assumir el que li toca a ell, que n'és el pare i ha de ser-ne responsable –respon contundentment–. Té les mateixes capacitats i que sigui més despistat no és el meu problema". Aquest estiu –explica–, en què ha vist com les nenes no han portat el banyador el dia que tocava o s'han oblidat de la cantimplora quan hi havia excursió, ha decidit "deixar de fer-li de mare".

Sí que ha vist que, si hi ha interès, l'actitud canvia. Per exemple, en l'oci. Si abans era ella qui buscava activitats i organitzava els caps de setmana, ara veu que el pare de les nenes se'n surt la mar de bé. Si l'organització de les filles afecta la del pare i la seva feina, també s'hi involucra més, tal com ha passat amb les extraescolars: ha volgut parlar-ne perquè li calia anticipar-se, o amb la gestió del passaport, que necessitava ell per al seu viatge a l'estiu.

A la família del Dídac (nom fictici) passen coses semblants, amb la diferència que tenen una relació propera i aquestes desigualtats no els generen malestar. Fa menys que es van separar, tot just mig any, però ell mateix admet que la càrrega mental recau un 90% en la mare del seu fill, igual que quan vivien junts. "Quan un és patidor i previsor, l'altre s'hi acostuma –reconeix–. Jo no faig més perquè quan hi penso ja ho ha fet ella. Me'n beneficio involuntàriament", afegeix. Sense anar més lluny, a l'inici d'aquest curs escolar, la mare es va posar les piles abans i va començar a mirar què necessitava, què tenia i què havien de comprar abans que ell. "Hauria de millorar –admet el Dídac–. A ella li agradaria que ho fes". Insisteix que se'n sortiria perfectament, però que hi ha una diferència de velocitats. Tot i això, el Dídac es reivindica perquè sí que hi ha tasques que fa sempre ell, com ara encarregar-se de tota la gestió de la llenya, primer de la casa que compartien i, ara, de la dels dos.

Posar límits

Que la dona passi davant és una situació que es repeteix sovint i dificulta el repartiment equitatiu d'aquesta càrrega. Segons López de la Chica a les dones els costa delegar, deixar anar i permetre que els pares ho facin "a la seva manera". Per a l'experta, a vegades es dona la situació que el pare fa un pas endavant i la mare ho critica, de manera que ja no ho torna a fer. "Les dues parts tenim la nostra responsabilitat, sense esperar que compleixi, cadascú ha de fer el seu 100%", diu López de la Chica. Roig ho veu igual. "Els homes han de posar-se les piles, però les dones cal que posin límits i deixin anar", argumenta la psicòloga, que ho veu un pas imprescindible per aconseguir que els pares s'activin.

A la família de la Marta passa això. Ella veu que li costa delegar, per falta de confiança. Per exemple, sempre vol anar a les visites mèdiques perquè prefereix sentir-ho de primera mà o continua planificant els àpats de les nenes fins i tot els dies que la guarda recau en ell perquè vol garantir que mengen correctament. Quan costa arribar a un repartiment equitatiu, sigui pel motiu que sigui, López de la Chica recomana sobretot a les dones acceptar el desequilibri i no fer-se'n mala sang. "Si no posem energia en canviar-ho, patim, i no val la pena", assegura.

Un procés llarg

L'Esther també ha viscut aquesta situació en primera persona. Veu que les dones són "més resolutives" i que, sovint, aquesta condició impedeix que el pare s'impliqui. "Hem de ser més llestes i deixar espai a l'altre", recomana. I que la separació sigui una oportunitat perquè el pare s'impliqui també és possible. A casa seva ha estat així. Fa cinc anys que es va separar i té dos fills, ja de 13 i 15 anys. La càrrega mental quan eren parella amb el pare dels seus fills requeia sobretot en ella. Després de la separació, també, però ha seguit tot un procés fins que "s'ha anat equilibrant". Per a l'Esther és evident que "ha caigut pel seu propi pes" perquè la compra, la roba o altres gestions s'han hagut de repartir i s'han fet igual que les extraescolars, els metges o el vincle amb l'escola. En aquest cas, com que la seva relació és molt bona, parlen de tot el que involucra els fills i ho decideixen tot de manera conjunta. "Els nens hi han sortit guanyant perquè el pare és molt més present que abans, i jo també, i molt, perquè tot ha quedat més repartit", assegura. Tot i que sembli un tòpic, l'Esther està tranquil·la perquè, malgrat la decisió difícil de separar-se, han aconseguit "formar una família amb entesa que viu en cases separades".