Pares i mares han d'ajudar a fer els deures?

BarcelonaLes famílies d'avui en dia estan, en general, més implicades en l'escola dels seus fills i això, a vegades, es trasllada també a les tasques i els deures, si és que en tenen, que els alumnes han de fer a casa. Però, fins a quin punt pares i mares han d'ajudar els seus fills a fer els deures? El pedagog Jesús Blanquet opina que les famílies poden ajudar els fills en les tasques escolars –tot i que això també dependrà, diu, del grau de preparació i formació que tinguin i de si poden conciliar feina i família– però deixa ben clar que "ajudar no vol dir fer la feina per ells".

Segons una enquesta de TNS Demoscopia sobre els hàbits d’estudi dels nens espanyols que recull l'Observatori FAROS de l'Hospital Sant Joan de Déu, el 80% dels estudiants de primària i el 45% dels de secundària reben ajuda per fer els deures. Això també és una font de desigualtats, ja que les famílies amb estudis superiors poden ajudar els fills fins a cursos més avançats i les que tenen un menor nivell d'estudis només poden ajudar els nens durant els cursos inferiors. A més, les famílies amb més recursos econòmics poden contractar classes particulars. El rendiment acadèmic està molt associat a l'origen social de l'estudiant i la professió dels pares.

Ens hem d'asseure al seu costat mentre ells fan els deures?

En principi, no. Els fills han d'entendre –assegura Blanquet– que els deures els han de fer ells. "Una altra cosa és que rebin ajudes puntuals que els permetin desblocar la feina o l'estudi en un moment determinat".

Per què és contraproduent fer-los els deures?

Els nens han de ser conscients que l'estudi i la feina escolar són "responsabilitat seva". Fer-los els deures pot generar-los dependències que, segons explica Jesús Blanquet, no els ajudarien "ni a aprendre ni a madurar". A més, que "uns deures ben fets haurien de tenir una resposta equilibrada en els resultats dels exàmens i quan no és així, posa en evidència l'autoengany i la no assimilació de conceptes i continguts", adverteix aquest pedagog.

Les famílies, però, han de controlar els deures que tenen els seus fills o són ells els qui se n'han de responsabilitzar?

Segons Blanquet, les dues coses. Per un costat, els pares han de "supervisar i orientar la planificació i organització de l'estudi" així com "controlar l'agenda escolar –si és que en tenen– cada dia". I és responsabilitat de l'estudiant tenir l'agenda al dia, una tasca de la qual "s'ha de crear un hàbit".

I quina actitud hem de tenir quan els ajudem amb els deures?

"És imprescindible –opina Jesús Blanquet– que els pares mostrin una actitud pacient i motivadora" quan estan ajudant els seus fills a fer els deures. Si això no és possible, per manca de preparació o per temperament –perquè ens posem nerviosos, perdem la paciència, ja que volem que ho faci o ho entengui de pressa–, s'hauria de "buscar una solució més efectiva". És a dir, que l'ajuda la faci una altra persona, si és necessari, ja que els crits, els retrets o l'enuig constant "poden afectar negativament l'autoestima de l'infant" i fer que "se'n ressenti la relació afectiva i personal, imprescindible entre pares i mares i fills i filles". A més, si intentem ajudar explicant conceptes que no vam aprendre bé o que ara s'ensenyen amb altres metodologies, podem, fins i tot, empitjorar les coses.

Aquest pedagog recorda que hem de "valorar l'esforç del fill més que els resultats" però davant d'un rendiment baix caldria esbrinar amb l'escola "si hi ha un problema de capacitat, de baix nivell de comprensió lectora, de poca base de coneixements, de manca d'esforç i d'atenció a classe o de problemes visuals o auditius". És important mantenir un contacte de "confiança i col·laboració" amb l'escola per fer el seguiment dels progressos i per si sorgeixen dificultats.

"Els pares i educadors –destaca– hem d'actuar amb sentit comú, afecte i grans dosis de paciència". I si tot i aquestes orientacions les coses no acaben d'anar bé, cal no oblidar que "abans que un estudiant, el que tenim a casa és un fill, una persona", conclou.