Parlem de les activitats extraescolars
En algunes ocasions, que els infants facin coses després de la jornada escolar respon més a una voluntat dels pares que no a una necessitat real de conciliació
Hem començat un nou curs i amb ell retornen la rutina, els horaris d’hivern i la planificació de calendaris.
A les famílies ens toca la difícil tasca de conciliar les jornades laborals amb les necessitats familiars de cura i atenció als infants. En aquest sentit, en molts casos, són les activitats extraescolars les que esdevenen taula de salvació per a les famílies que no tenen la sort de poder comptar amb padrins o altres cuidadors.
Però, en altres ocasions, que els infants facin coses després de la jornada escolar respon més a una voluntat dels pares que no a una necessitat real de conciliació, i és aquí on ens hauríem d’aturar i reflexionar abans d’actuar. No és normal que les criatures a partir de tres anys tinguin les agendes més plenes que els adults, que tinguin alguna activitat cada dia i que la seva jornada acabi, moltes vegades, passades les set de l’horabaixa. Sovint tenc la sensació que vivim en una competició constant per veure quin fill fa més activitats, o quins pares els han apuntat a les activitats més innovadores. Record una conferència del gran Carles Capdevila en la qual explicava, amb el seu humor característic, que una vegada en una reunió amb amics –parlant de quines activitats feien els seus fills– es va angoixar molt i va despertar el seu fill de cinc anys perquè començàs a decidir un esport, un instrument i un idioma... que ja anaven tard, que els fills dels seus amics ja feien de tot perquè si no començaven als tres anys, després ja era massa tard i no faria res a la vida.
En aquest mateix sentit és molt recomanable el llibre Quan els infants diuen prou!, del pedagog i il·lustrador italià Francesco Tonucci, en el qual parla, entre altres aspectes, de les motivacions dels pares a l’hora d’apuntar els seus fills a activitats extraescolars. Anota que aquestes poden ser de tres tipus. La primera fa referència a la necessitat de deixar les criatures a algú mentre ells fan feina. En aquest cas, és una motivació comprensible i, en efecte, són una solució necessària. La segona motivació respon al desig que els fills tinguin el que els pares no hem pogut tenir, i en tercer lloc, la que es basa en la creença que seran experiències útils per formar-se en el futur. Segons Tonucci, aquestes dues darreres motivacions són un error. Primer perquè considera els fills “com una pròtesi, destinats a aconseguir allò que els pares no han estat capaços o no han pogut assolir”. I perquè “les diferents activitats que els infants inicien a causa dels pares i que arriben a deixar per cansament, es perden per sempre”. Explica també que convindria esperar que siguin les criatures les que demanin, amb insistència, matricular-se en algun curs per perfeccionar una activitat que ja han provat abans i que els resulta gratificant.
Amb tot això no vull dir que els infants no hagin de fer cap activitat. De sobres són coneguts els beneficis de practicar un esport, o de tocar un instrument, o de fer activitats artístiques. Totes aquestes àrees desenvolupen la creativitat, afavoreixen les relacions personals i contribueixen al benestar físic i emocional de les criatures. El que dic és que hauríem de seguir uns criteris de proporcionalitat i racionalitat a l’hora de triar-les. Demanar-nos primer de tot si cal que les facin. I mirar després que siguin adequades a l’edat, al nivell de desenvolupament i sobretot que parteixin dels interessos dels infants, perquè, si no, tot el que no ha estat escollit esdevé una obligació i, per tant, un deure. I els deures, ja ho sabem, s’acaben odiant.
Sentir-ho com un plaer
Si l’infant gaudeix de l’activitat, si se’l veu amb entusiasme quan parla de tot el que fa, endavant. Aquesta és la mesura: passar-ho bé i sentir-ho com un plaer. Però si, contràriament, aquella activitat esdevé una càrrega, si lleva hores d’estudi o afegeix més obligacions que beneficis, per què allargar l’agonia? Moltes vegades, ocupam les estones dels nostres fills no per necessitat, sinó perquè pensam que “alguna cosa han de fer”, i no ens aturam a pensar què volen fer realment ells. Fins i tot a vegades la motivació perquè facin coses quan s’acaba la jornada escolar respon al pensament imposat que si no fan res, s’avorreixen. Veim l’avorriment com un obstacle, quan en realitat hauríem de canviar la mirada i percebre’l com una oportunitat. L’avorriment desenvolupa la creativitat i aquesta esdevé el millor antídot contra l’avorriment.
Cal replantejar-nos si és bo que facin tantes coses. Ens hem aturat a pensar que potser els estam estressant?, que els estam esgotant? Si escoltàssim una mica més la veu dels infants, si demanàssim què voldrien fer, sabeu què contestarien amb tota seguretat? Jugar.
I potser si els adults jugàssim una mica més, no aniríem tan estressats.
Coloma Mateu Ramis és pedagoga
