Parlen els adolescents: "No és normal que la principal causa de mort dels joves sigui el suïcidi"

BarcelonaHan viscut pràcticament tota la vida en un context de crisi econòmica. Han estat tancats durant mesos a casa quan més necessitat tenien de sortir, divertir-se i viure noves experiències. Han crescut amb l'impacte de les xarxes socials i la revolució tecnològica, i es troben amb un medi ambient ferit i un futur, com ells coincideixen a definir, ple d'interrogants. Al Criatures hem parlat amb cinc joves perquè expliquin com veuen la seva generació, què els preocupa i com conviuen amb els reptes d'avui dia. Són la Catalina, l'Aina, la Mariam, la Martina i l'Aschalew, d'entre 12 i 16 anys.

Qui son aquests joves?

Aschalew Roman

Té 16 anys i estudia 1r de batxillerat a l'INS Camí de Mar, a Calafell. Viu a Cunit, li agrada practicar esports, sobretot bàsquet, i aquest curs, durant la jornada intensiva del mes de setembre, va treballar per Fundesplai de monitor de menjador en una escola. Li agrada escoltar "tot tipus de música", llegir i estar amb els amics, això sí, presencialment. Té una germana petita.

Catalina Muñoz Callejas

Té 15 anys i estudia 4t d’ESO a l'Escola Sant Josep Obrer, a l'Hospitalet de Llobregat. Les seves aficions són la lectura, dibuixar, aprendre nous idiomes i la fotografia. Té quatre germans, dos per part de pare i dos més per part de mare. Ella és la petita. Diu que no li agrada gaire sortir de festa, prefereix llegir. El seu somni és viure algun dia a Holanda.

Martina Manén

Està estudiant 1r de batxillerat, té 16 anys i viu Palau-solità i Plegamans. Encara té molts dubtes de quina carrera estudiarà a la universitat. De moment les més ben situades són història, perquè l'atrau tot allò relacionat amb el passat, i la sociologia.

Aina Montasell

Té 16 anys i estudia primer de batxillerat científic a l'Institut Ramon Casas i Carbó de Palau-solità i Plegamans. Encara no té clar cap on vol encarar el seu futur laboral, però sí els ingredients que hi vol trobar: l'esport (per influència familiar) i ajudar la gent. Reconeix que a la seva generació l'angoixa el futur i per això, entre les seves amistats, prefereixen esquivar aquesta conversa. És crítica amb les vides i els cossos perfectes que venen les xarxes socials, però com qualsevol de la seva edat també s'han colat a la seva vida. Quan està amb les seves amistats, però, els demana que facin l'esforç de deixar els mòbils.

Mariam Fofana

Té 12 anys i estudia 1r d’ESO a l'INS Torres i Bages, a l'Hospitalet de Llobregat. Els seus pares van venir de Mali i ella i els seus tres germans, d’entre 6 i 16 anys, van néixer a Catalunya. Volia ser actriu –li agrada molt mirar sèries turques– però ara ha decidit que serà advocada per ajudar la gent. Gent com la seva mare, que diu que té una feina mal pagada.

La conversa

Com veieu la vostra generació?

Aschalew Roman: Veiem el futur una mica incert, i més ara, que ens estan canviant el currículum de batxillerat, no sabem si farem la selectivitat i estem estudiant coses que poden canviar d'un dia per l'altre.

Catalina Muñoz: Els adolescents estem buscant vies per trobar alguna cosa que ens agradi i ens motivi i que ens permeti trobar una bona feina. A mi em preocupa què estudiaré i quina carrera faré.

Martina Manén: La part negativa és que no tenim cultura de l'esforç i vivim massa el moment sense pensar en el futur ni analitzar la cara B de cada cosa. La part bona és que s'està avançant molt amb la tecnologia i la nostra generació protagonitzarà una part important d'aquest avenç. En la part dels drets humans també estem avançant, estem normalitzant situacions, com acabar amb el masclisme o millorar els drets dels LGTBIQ+, que ja haurien d'estar normalitzats.

Com veieu el futur?

Aina Montasell: Em preocupa el futur perquè sento que no avancem. Ens passem tota la primària sentint dels nostres professors que hem de ser bones persones, però a la vida no és així, de bones persones n'hi ha poques. En el futur espero estar treballant, viatjant, però si he de ser honesta no em visualitzo d'aquí deu anys. El professor de català ens ho va preguntar i no sabia què respondre.

Mariam Fofana: M’agradaria estudiar dret i ser advocada per ajudar la gent. I tot i que jo vaig néixer aquí, m’agradaria viure a Mali, el país on van néixer els meus pares, per conèixer la família que hi allà.

C.M.: Vull estudiar psicologia i m’agradaria ser monitora, també. No em preocupa tant trobar feina com que sigui una feina del meu camp. Espero poder acabar els studis, tenir feina estable, aprendre molt i viure noves experiències. No crec que tot surti rodat, però si un s’ho proposa, pot anar bé.

M.M.: M'agradaria estar independitzada vivint a Barcelona, no sé si amb parella o amb amics, i estar a prop de la família. L'any passat vaig estar estudiant als Estats Units i em vaig adonar com és d'important la família i que poc conscients que en som.

A.R.: No hi penso gaire, visc més en el present. Encara no sé què vull estudiar, tot i que segurament alguna carrera relacionada amb economia. El discurs que ens han venut és que si t'hi esforces, aconseguiràs el que vols, però tots som conscients que tot i esforçar-nos no tot sortirà com desitgem.

Salut mental

C.M.: He vist força problemes de salut mental en gent de la meva edat: depressió, ansietat, desordres mentals... Crec que se’ns ajunta la pressió dels estudis amb l’adolescència i fa que ens sentim malament. Un company meu es va suïcidar i això em va afectar molt, i no vaig adonar-me'n fins que la meva mare em va veure malament i em va preguntar què em passava. És més aviat una sensació de buit, que ningú t'entén i ningú et dona realment suport.

A.M.: Tens la sensació que tu sola pots amb tot, però en realitat no és així. A més, està mal vist demanar ajuda perquè et sents dèbil per no haver-ho pogut solucionar. S'hauria de normalitzar: si quan et fas un esquinç al peu demanes ajuda, amb la salut mental també.

A.R.: Des de la pandèmia se n'ha parlat més i em sembla molt bé, la gent ara és capaç d'obrir-se més i no ho critica. Abans se'n reien de qui deia que anava al psicòleg, i ara si algú se'n riu se'l mira fatal. No és normal que la principal causa de mort (no natural) dels joves sigui el suïcidi. Òbviament, això té relació amb les xarxes socials i amb les expectatives. Ho hem d'analitzar. Però la resposta no pot ser "li trec el mòbil i els problemes se'n van". A la meva generació l'ha marcat molt la pandèmia. Des de la pandèmia que a la gent li passen moltes coses. Totes les noies que conec han tingut un episodi de trastorn de la conducta alimentària, ja sigui lleu o greu.

Quin ús feu de les xarxes socials?

C.M.: Tinc compte d’Instagram però no m’apassionen gaire les xarxes socials. Tot i que són una eina per donar a conèixer coses, et distreuen de la realitat.

M.F.: Tinc mòbil, però només faig servir el WhatsApp i el correu electrònic, no utilitzo gaire les xarxes. Les miro però només per a coses importants o quan m’avorreixo. Però n’hi ha que hi passen moltes hores.

A.R.: Comparat amb gent de la meva generació, no les faig servir gaire: n'hi ha que es passen el dia a les xarxes. Jo crec que és dolent passar-hi tantes hores. Sembla que hagis de mostrar dues vides, i la vida personal no és la mateixa que la de les xarxes, on sempre has de donar bona imatge. Hi ha gent que està més pendent del mòbil que de la vida real. Quan ens trobem amb els amics sempre n'hi ha un o dos que estan tota l'estona amb el mòbil a la mà mirant Instagram o TikTok en lloc d'estar presents.

M.M.: Et permeten comunicar-te amb gent d'altres països i conèixer noves persones, però les xarxes socials també tenen aspectes negatius com la idealització de les vides de les influencers. Només pengen coses bones, i això a un adolescent que l'únic que vol és sentir-se acceptat no l'ajuda en la seva salut mental.

A.M.: Ens acaba influenciant encara que nosaltres ens creiem que ho tenim controlat. Es fiquen en la nostra vida sense que hi puguem fer res.

Feminisme i drets LGTBIQ

C.M.: Em preocupen els abusos a noies joves o que et passi alguna cosa quan tornes a casa sola. Si tinc una família no vull haver de preocupar-me per si les meves filles arriben a casa. O que els meus pares no s’hagin de preocupar per si no arribo jo a casa.

A.M.: Soc feminista perquè vull viure en un món on es respectin els drets per igual tant d'homes com de dones. Ara mateix no té la mateixa seguretat una dona quan surt al carrer que un home, i vull lluitar perquè això no passi.

M.M.: Hem evolucionat en molts àmbits però no en el de la seguretat. Quan surto amb les meves amigues i torno a casa sempre hi ha algú que m'acompanya com a mínim fins al principi del carrer. Al viure en un poble, a la nit no hi ha gaire ambient, ens truquem si passa algú i no ens sentim segures, i quan arribem a casa ens enviem un missatge dient que ja hem arribat.

M.F.: Em preocupa que no acceptin que una dona vulgui jugar a futbol o que la gent que és homosexual o bisexual no pugui ser com és. Al meu institut diuen coses com: "L’últim que arribi és gai". I també cal fer fora el racisme i la discriminació.

Crisi climàtica

A.M.: També em preocupa tot el que sento sobre el futur mediambiental, però no crec que tota la meva generació estigui igual de conscienciada. Ho veig en coses tan senzilles com agafar un tros de plàstic que és a terra: jo tinc la necessitat de fer-ho, però d'altres el tiren. 

M.M.: No crec que la gent de la meva edat sigui conscient de la crisi mediambiental, pensem que no ens afectarà però ho veurem en el futur, i els nostres fills encara més.

A.R.: Crec que a tota la meva generació li preocupa el canvi climàtic, estem pendents del tema. No som activistes però sí que ens preocupa.

Parleu en català?

C.M.: Normalment parlo en castellà amb els meus amics perquè se’m fa més fàcil, et surt sol, tot i que la meva mare m’ha dit que he de parlar més català, perquè la meva germana ha vingut de Bolívia a estudiar aquí i perquè l’aprengui li he de parlar en català. Però al meu institut no es fa servir gaire el català, no s’inculca a les famílies, perquè moltes no són originàries d’aquí.

A.R.: Acabo de canviar d'institut i en aquest es fa servir més el català. Jo no tinc problema en parlar-lo, però hi ha amics que em diuen que no parli en català perquè ho veuen com una obligació, l'associen a estar a l'institut i a classe i no volen parlar-lo.