Sònia Quer: "El segon part m’ha ajudat a gestionar la malaltia i la mort dels meus pares"

BarcelonaSí que en parlem, del covid. És bo parlar-ne amb els nens per assegurar-nos que no els hagi deixat cap seqüela, per ajudar-los a pair un determinat record.

Què en recorda, la teva filla gran?

— Ella sempre explica que durant el confinament més estricte va trobar molt a faltar els amics i companys de classe. El dia a dia a l’escola, sobretot. Però a casa vam fer tot el possible per suplir aquests moments.

Com?

— Fent tota mena de manualitats i activitats. Amb el seu pare feien exercici pràcticament cada dia, dins de casa i a la terrassa. Jo m’inventava jocs i fèiem experiments. El que potser vam portar pitjor va ser tornar a sortir al carrer, fruit de la meva por al contagi pel fet d’estar embarassada. Gestionar aquells moments no va ser fàcil per a mi i segurament em vaig excedir amb les mesures d’autoprotecció: no toquis això, renta’t les mans una altra vegada, la roba aquí no, les sabates...

No sé si en alguns moments vas passar por.

— Vaig patir molta angoixa. Pànic, diria, fins i tot, en algunes situacions per la por al contagi. Por per si ens calia anar a l’hospital i que no em poguessin atendre com cal. Por a entrar al supermercat, al forn de pa, a prendre un refresc en una terrassa per si el got estava infectat, por a parlar amb persones a menys d’un metre de distància.

I suposo que estar embarassada ho empitjorava tot.

— Tot just ho acabava de saber i als dubtes i pors propis d’un embaràs s’hi van afegir les pors i la incertesa de la situació inèdita que estàvem vivint. Patia per si em passava res a mi o a la criatura. Patia per la meva filla de sis anys. I, sobretot, patia pels meus pares, que estaven sols al poble i no sabia quan els podria tornar a veure.

Quins pensaments recordes tenir sobre aquest futur incert?

— La veritat és que el naixement de la Martina, el 2020, va marcar un abans i un després a la meva vida. Em va transformar en positiu. El part va ser fantàstic, ràpid, gens medicalitzat, plenament conscient. Vaig sortir de l’hospital amb una energia i una fortalesa descomunals que m’han servit, entre altres coses, per escriure i publicar el meu primer llibre, i també m’ha ajudat a afrontar i a gestionar les malalties i les morts del meu pare primer i de la meva mare després. El càncer se’ls ha endut als dos en pocs mesos de diferència.

Ho sento.

— En general, amb la pandèmia, vam guanyar en capacitat d’adaptació i resiliència. També vam donar valor a l’escola. En el meu cas vaig aprendre a viure més el present, sense grans projeccions de futur. Vaig aprendre a valorar el fet de quedar-me a casa un diumenge, en família, a improvisar, sense la necessitat de fer plans. I vaig aprendre a estar amb mi mateixa, vaig descobrir el plaer i el poder de l’escriptura.

Només s’és mare primerenca una vegada. Què has deixat de fer?

— Malgrat l’esforç que em suposava, la Paula sempre sortia de casa ben conjuntada i ben pentinada. Amb la Martina m’estalvio aquesta energia. Si no vol cues, doncs sense. Amb els àpats del cap de setmana, també. Si els dissabtes es dina més tard, cap problema. I si un diumenge al vespre arribem tard a casa, un iogurt i a dormir.

En la teva maternitat, quina està resultant la part més feixuga?

— Reconec que és l’hora de posar-les a dormir. Suposo que és perquè estic cansada i em ve més de gust arraulir-me al sofà amb l’Edu. El problema és que l’anar a dormir s’acaba allargant una hora. Les meves filles són dues màquines d’esprémer la vida i sempre troben coses a fer més interessants que estirar-se al llit.

Reviu alguna escena que expliqui moltes coses.

— Recordo la cara d’emoció de la Paula quan va néixer la Martina. En presumia a l’escola i de seguida la va voler presentar a les amigues, i ho va fer amb la responsabilitat que la caracteritza.

Com?

Les va fer pujar a totes damunt d’un banc, en filera, perquè la poguessin veure mentre dormia dins del cotxet. Amb els mesos totes les amigues feien torns per passejar-la, per gronxar-la, per fer-la caminar. Li reien totes les gràcies i, esclar, la Martina va aprendre a aprofitar-se’n. Veure com una nena de dos anys duia de cap una colla de vuit era molt graciós.