Què passa si no gateja?

BarcelonaHi ha famílies que, arribats als vuit o nou mesos de les seves criatures, comencen a preocupar-se si encara no han mostrat senyals de començar a gatejar. Preguntada sobre si és imprescindible per al seu desenvolupament primerenc que els infants gategin, la neuropediatra de l’Hospital de Sant Pau, Laia Turon, deixa clar que “no és imprescindible”. I assenyala que, de fet, hi ha molts tipus de desplaçaments abans de posar-se a caminar. "Tot i que és cert que la majoria de nens i nenes faran el gateig estàndard, és a dir, tocant a terra amb les mans i els genolls, la resta d'accions com ara arrossegar-se, reptar o culejar són totalment normals", afegeix. L’important, per tant, és que l’infant es desplaci a partir de certa edat, bé sigui arrossegant-se, reptant o com vulgui.

Per què desplaçar-se sí que és important?

L’important, subratlla la també coordinadora de la unitat de neuropediatria de l’hospital, és que l’infant tingui el neguit i la necessitat de voler-se desplaçar, i que ho aconsegueixi fer de forma autònoma, posant com a límit els 11-12 mesos. Això ens indica, d’una banda, que l’infant té interès per l’entorn i té iniciativa per intentar aconseguir allò que vol: veu una joguina i intenta arribar-hi per a agafar-la, per exemple. “D’altra banda, estarà exercitant el seu cos i preparant-lo pel que vindrà, que serà posar-se dret i caminar més endavant”, afegeix. El que sí que és cert, matisa Turon, és que alguns dels nens que assoleixen un desplaçament diferent del gateig aconsegueixen caminar sols una mica més tard que els que gategen. En principi, però, ho haurien de fer també dins de la mateixa forquilla temporal, que la neuropediatra situa abans dels 16-18 mesos d’edat.

Caldria incentivar aquest desplaçament d’alguna manera?

Amb els infants cal jugar, passar l’estona i oferir-los atenció. I és que, apunta Turon, “a través del joc s’estimula la comunicació, el prellenguatge, la conducta i també el desplaçament”. No ens ho hem de prendre com una classe de gimnàstica o un entrenament, puntualitza, “sinó com una estimulació global en la qual afavorim que l’infant observi l’entorn i hi vulgui interactuar”. Algun suggeriment? Si veiem que un infant és molt observador, però no fa intent de moure’s, per exemple, podem intentar situar una joguina a una distància mitjana, perquè intenti arribar-hi, però sense que sigui massa lluny perquè si no, no ho intentarà. “Després es pot posar cada cop més lluny o més amunt perquè faci l’intent d’arribar-hi o fins i tot que intenti posar-se dret agafat a un moble per atrapar la joguina, i tot això mentre juguem amb ell o ella i hi passem l’estona”, aconsella la neuropediatra.

I per què no cal entestar-se a corregir-los perquè facin el gateig estàndard?

Segons Turon, primer, perquè l’objectiu inicial del desplaçament és poder arribar a allò que volen, i això ho aconseguiran sigui com sigui el tipus de desplaçament que facin. En segon lloc, perquè si un infant ja es desplaça d’una manera determinada, podem deixar que explori el seu entorn d’aquesta manera, no cal prohibir-li que ho faci així i obligar-lo a reaprendre un tipus de desplaçament diferent. “Sabem que lactants que passen molt de temps asseguts tendiran a desplaçar-se asseguts i movent les cames, i els lactants als quals els agrada més estar boca avall segurament ho faran gatejant”, puntualitza Turon, que també insisteix en la importància que el lactant petit estigui unes estones assegut en una cadireta o hamaca, “però també estirat boca avall a terra, amb una manta, per propiciar que assoleixi el desplaçament que li sigui més fàcil”.

Els infants poden passar per diverses tipologies de gateig. Per què?

El gateig, de fet, és molt variable. “A mesura que l’infant aprèn a desplaçar-se i agafa força i coordinació, aprendrà a fer-ho de la manera més eficaç”, afirma la neuropediatra. Turon posa aquest exemple: hi ha lactants que comencen a desplaçar-se arrossegant-se, per exemple, i ho poden arribar a fer de forma molt àgil, però aquest desplaçament, en realitat, no és molt ràpid, per la qual cosa, quan tinguin prou força al tronc, segurament preferiran gatejar, ja que s’aconsegueix anar més de pressa.

Tot i això, cal tenir en compte que entre un 7% i un 17% de petits no gateja de cap manera. Pot perjudicar-los?

Hi ha infants que es posen drets i caminen directament. Això, apunta Turon, depèn de la seva força i coordinació. “Per aguantar-nos drets hem de tenir prou força de tronc; els nounats quan neixen tenen tots una certa hipotonia de tronc que, a mesura que creixen, va millorant: primer aguantaran el cap, posteriorment s’aguantaran asseguts i finalment podran aguantar-se drets.” Per tant, no és bo per a un infant que no té prou to muscular ni força al tronc que el forcem a posar-se dret. Ara bé, sosté Turon, “si espontàniament s’hi posa, vol dir que ja està preparat, independentment de quina edat tingui o de si ja sap gatejar o no”.

I què hi ha de les teories que vinculen el fet de no gatejar amb problemes futurs de lectoescriptura?

Turon fa evident que les teories que relacionen un desenvolupament motor determinat amb la lectoescriptura o la lateralitat creuada “no tenen cap base científica”. I puntualitza: “Hi ha infants que sí que tindran un retard motor o fins i tot un retard psicomotor global i després els costarà llegir i escriure, però no perquè una cosa provoqui l’altra, sinó perquè poden ser símptomes diferents d’un mateix trastorn del desenvolupament”. I a la inversa, destaca, la majoria de nens i nenes que seran dislèxics han tingut prèviament un desenvolupament psicomotor “estrictament normal”.

Quins senyals pel que fa al moviment ens haurien d’alertar?

Bàsicament, subratlla Turon, “la manca de moviment o, diria més, la manca d’interès per moure’s”. L’infant que, tot i veure un objecte a prop no fa intent d’apropar-s’hi o acostar-se als pares, necessitarà una valoració per veure per què no ho fa. I, a qualsevol edat, afegeix la neuropediatra, “l’asimetria de moviment”: cal fixar-se si, quan agafa una joguina, ho fa indistintament amb les dues mans, si quan s’arrossega o gateja, mou les dues cames i els dos braços (tot i que el moviment sigui asimètric, però movent totes dues extremitats). I un últim apunt: “Cal recordar que els infants no són dretans o esquerrans fins aproximadament els 2 anys, i, si sembla que ho són a edats més precoces, cal revisar si el què té és pèrdua de força d’algun membre.”