El passotisme de l’adolescència. Etapa obligada o exageració?

L’adolescència va associada a una incomprensió. Pares i mares es troben un dia davant de nens i nenes que s’han fet grans i no hi connecten. És una època de creixement, de descobriment, de desenvolupament de la personalitat i el propi cos, de dubtes, de preguntes, de frustracions... I què passa? ¿Hi ha, realment, un des-trobament entre pares i fills o és més fàcil etiquetar-los en aquesta adolescència com a calaix de sastre i no afrontar les pròpies contradiccions?

¿El menfotisme adolescent és un símptoma o és una conseqüència? ¿És una reacció o és un impàs inevitable? 

“Són passotes gairebé per salut mental”. Qui signa una afirmació tan taxativa és el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes. Ho vincula amb el fet que, mentre són infants, els pares i mares els acompanyen, però quan són adolescents “es troben amb una gran orfandat” que atribueix al fet que “els adults hàgim renunciat”. Aquesta renúncia –que sovint no és deliberada– és “abandonar-los al mercat i altres influències”. Com es concreta aquesta renúncia? Posem un exemple: deixem l’educació sexual dels nois i noies en mans del porno, on tenen un univers infinit a un clic d’un dit. O deixem que es facin grans perquè entren en una espiral de consum, són un target que els diferencia de l’etapa infantil i de l’etapa adulta. I, davant d’això, pares i mares solen refugiar-se, ni que sigui inconscientment, en l’empara que l’adolescència és una etapa de desconeixement i incomprensió mutus.

Funes reflexiona que part d’aquesta desavinença ve del fet que “els adults no ens interessem per donar-los arguments perquè formin part del nostre món d’adults”. I, al no fer-ho, és el “mercat qui els converteix en consumidors”. Quins són els esforços que hauríem de fer? En primer lloc, “mirar de descobrir els seus arguments, les lògiques vitals, escoltar-los i, potser, fer-los cas”. En segon lloc, “tot bon adolescent diu que el món és una merda, i això ens incomoda”, però la pregunta a fer-nos, en aquest cas, és “si estem disposats a acceptar que critiquin o posin en dubte el nostre món”. I, en tercer lloc, “assumim que hauríem de suggerir-los que el món pot ser d’una altra manera i dir-los: «i tu què en penses?»” Aquesta és la clau de totes les preguntes, perquè “no fent-ho estarem donant consells que no volen, en lloc de donar-los criteris”.

Un joc de miralls

Maribel Borrega és mare d’un adolescent de quart d’ESO, professora i directora de l’Escola Anoia (Igualada), un centre de dues línies de 1r a 4t d’ESO. “Fer generalitzacions no és just”, perquè “n’hi ha molts que es vinculen amb el teatre, amb l’esport, amb la cultura o amb el medi ambient i són directament activistes”, i apunta que són “un reflex de la societat, especialment dels mateixos pares: i quants pares es vinculen?”

Per a Òscar Naval, psicòleg i orientador del Col·legi Martí –un centre de Terrassa amb dues línies de secundària–, el passotisme va relacionat amb un tema “d’expectatives que li proporciona el seu entorn com a referent”. I en un adolescent “aquests puntals són la família, l’escola i els amics”. Però afegeix un altre element: “Hi ha molts nois i noies que se senten perduts pel seu grau de maduresa i per la sobreprotecció de la família”. 

“Si tu no els dones expectatives, passaran de tot. Si a sobre els has sobreprotegit, maduraran més tard. I si es troben en una classe en què tothom passa de tot, el seu comportament serà mimètic, perquè el més important és el sentiment de pertinença al grup”. Per tant, què podem fer? “Donar-los coherència, cuidar els referents i atribuir-los responsabilitats”.

Per a Borrega, però, s’ha de distingir entre “els canvis d’humor, les crisis d’identitat i la necessitat de posar-ho tot en dubte”, que “és el que els toca fer”, amb la idea del passotisme. També considera que als adults –que massa sovint obliden de pressa com van ser quan eren joves– els falta perspectiva: “No es pot criticar els nostres joves per no participar si no se’ls donen eines per aprendre a fer-ho”. 

Acompanyar, sí; suportar, no

Albert Martí, el director del Col·legi Martí, considera que com s’encara aquesta etapa també té a veure amb la relació que s’hagi gestat entre pares i fills. D’una banda, “dedicar temps als fills i empatitzar-hi ajuda a fer que no hi hagi tants alts i baixos”. De l’altra, els adults han de “ser coherents i posar límits, que ja han de venir d’abans". "Si ho comences a fer en l’adolescència, llavors vas tard”, afegeix.  

“Cal que et trobin ferm, segur i coherent”, assegura Borrega, que llança una esperança per a pares i mares: “No es pot donar res per perdut, a aquesta edat”. Alguns aniran més perduts i tindran més dificultats que els que gaudeixin d’un entorn més segur i més acompanyat, però “no ens podem passar la vida suggerint manuals d’autoajuda de si vols, pots però després sentenciar els adolescents perquè tenen un comportament rebel”. 

També cal distingir entre el paper de mestre i el paper de pares. Sovint, la manera com ens referim a aquesta etapa ja connota una posició defensiva per part dels adults. Afrontar l’adolescència? Com superar-la? Com conviure-hi? Predisposa tant a la incomprensió entre uns i altres que és més fàcil que els nois i noies entre 12 i 18 anys es refugiïn als comportaments que s’esperen d’ells per normals que no pas que facin l’esforç de buscar ajuda o acompanyament en les persones adultes que sempre els han fet costat. És “l’orfandat” a la qual es referia Jaume Funes. Quan més falta els fa sentir-se acompanyats, els deixem sols.

“Adolescència és una paraula que hem dotat d’una connotació negativa –afirma Borrega–, hauríem de parlar de persones en construcció, que estan creant una personalitat, i amb qui cal tenir paciència per acompanyar-los, encara que a vegades no els entenguis. Com els vols entendre, si a vegades no s’entenen ni ells!”  

“Per a tots és difícil arribar a casa cansat de la feina i trobar-te un jovencell disposat a iniciar una guerra perquè no li agrada res del món”. Quan això passa, “no és per una desconnexió; és per un xoc entre les teves necessitats –que estàs cansat i vols una mica de calma– i les seves, que són inquietuds, temps i escolta”.  

I Funes ho rebla: “Si no estem disposats a acceptar que tenen l’opció de canviar el món com els hi hem plantejat, no tenen cap altra obligació que ser feliços en aquesta etapa i no complicar-se la vida”. 

Sigui com sigui, l’adolescència i el menfotisme no és una malaltia que es pugui curar. És un període que canvia amb el temps i pel qual –incomprensiblement– tothom ha passat, malgrat que l’experiència, en aquest cas, no sigui un grau. 

Algunes lectures per agafar bones idees

Un llibre que parla de les nostres principals incerteses educatives. Pot ser llegit en qualsevol ordre i s’organitza en dues grans parts. La primera resumeix reflexions i criteris per conviure activament i positivament amb nois i noies adolescents. La segona és una aplicació pràctica a quatre grans preocupacions adultes: la sobreprotecció, el paper de l’escola, l’equilibri emocional i la comprensió de la societat. 

"En educació els manuals, de receptes o d’autoajuda, no són gaire útils […]. Un manual que expliqués com es fa per ser un bon pare per aconseguir un bon adolescent seria un autèntic supervendes. Òbviament, aquest no ho és. Però tampoc he escrit per dir al lector que estigui tranquil, que, faci el que faci, tot anirà bé. No. No val qualsevol manera d’educar els adolescents, i algunes maneres de fer-ho (més aviat de no fer-ho) generen desastres."

Una obra de referència per conèixer els fills adolescents i acompanyar-los. El punt de partida és que repetir amb insistència que l’adolescència és un problema indueix els joves a una actitud que corrobori les expectatives, i advoca per un model més optimista i, alhora, més exigent. El talent entès com la capacitat d’escollir fites, mobilitzar coneixements, les emocions i les fortaleses que calguin per aconseguir-les. 

«Para la educación es importante no olvidar que el nodo de las redes humanas es un sujeto personal, pero que, simultáneamente, es un nodo precisamente porque forma parte de una red [...]. En el modelo de redes, la educación se encarga del desarrollo de los nodos, es decir, de las personas integradas en esas redes, de las que no pueden prescindir [...]. Cuando repetimos que es la tribu entera la que educa, queremos decir que la red entera educa. Si lo que se transmite a través de la red es destructivo, su efecto será destructivo. Si es creador, su efecto será creador.»

Un llibre en què s’aborda l’adolescència com una etapa de canvis tant per als joves com per als pares i mares, quan tot canvia i s’enceta una etapa amb més dificultats per a la comunicació i la confiança. Recopila experiències, exemples, preguntes i respostes. 

____________________

Compra aquests llibres

Fes clic aquí per adquirir 'Estima'm quan menys ho mereixi...' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Fes clic aquí per adquirir 'El talento de los adolescentes' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Fes clic aquí per adquirir 'Ens barallem o negociem' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.