Patis oberts: l’altra hora de l’esbarjo

L’Ajuntament ha penjat una lona modesta (i amb un logo discret, que tot s’ha de dir) en cadascuna de les dues façanes de l’escola. Negre sobre blanc, al rètol principal s’hi llegeix: “Obrim els patis. Vine a jugar al pati de l’escola! Cada dia de 18 a 20 h”. Els patis oberts són una tendència a l’alça d’esbarjo familiar i social -la paraulota tècnica de torn seria comunitari - que s’estén per les ciutats grans i mitjanes, començant pel Cap i Casal. El cas que us presentem és el de Sabadell, on els patis de sis escoles públiques de tot el terme municipal acullen del 10 d’abril al 24 de setembre totes les criatures que vulguin anar-hi a jugar (a aprendre, a relacionar-se, a gaudir), tant si són del mateix centre com si no, i de tot el ventall d’edats de la infantesa; si són grandets, amb pares o sense. La iniciativa permet fer amics; fer tribu; fer veïnat, barri, ciutat i, també i sobretot, aprofitar més i millor equipaments públics i posar-los a l’abast de tothom, més enllà de la seva comunitat educativa estricta. Obrir-los.

Els progenitors de ciutat hi estan avesats: per les places, per algunes places, hi campen éssers diversos (adolescents, gossos, vehicles) no sempre del tot compatibles amb les criatures, amb l’excepció d’un petit tancat que, teòricament, els pertany en exclusiva. Troben normal que sigui així i no a l’inrevés. Davant d’això i de l’escassetat de zones verdes en alguns barris, un pati obert és el paradís terrenal. Un oasi tranquil, segur, ideal per al joc i per a la criança. Un espai sense trànsit, sense caques canines. Ni una! Familiar (de famílies amb canalla, s’entén). Ampli i del tot equipat. Vigilat: un monitor obre i tanca, porta pilotes, anima o posa pau, si cal. Una àgora on petits i grans de característiques diferents -potser veïns, sense saber-ho- coincideixen i conviuen. On fills únics fan companys de jocs; amics, potser. On la societat entra en una escola permeable (no búnquer) en lloc del contrari, que és l’habitual. El que hauria de ser una plaça si les ciutats fossin un pèl més aptes per als infants.

A Sabadell, que ens fa d’exemple, van apuntar-s’hi l’any passat una mitjana de 19 usuaris diaris per centre entre setmana i 12 en cap de setmana, segons l’Ajuntament. Aquest curs, entre setmana, n’hi ha hagut 25 a l’abril, i 29 al maig i al juny; els caps de setmana, 39 a l’abril i al maig, i 19 al juny, si bé els dos anys són poc comparables (hi ha una escola més i dos canvis de centres) i parcials: el govern local no disposava de còmputs complets de dos dels tres centres nous quan tancàvem el reportatge. “Això ve d’una moció aprovada pel ple municipal a partir d’una petició unànime de tots els grups polítics perquè s’obrissin alguns patis a les tardes”, explica Joan Berlanga, líder dels comuns locals (Unitat pel Canvi), primer tinent d’alcalde, responsable de l’Àrea d’Acció Social i Cultura, regidor d’Educació i Sostenibilitat, i -alerta- professor d’institut. La proposta la va liderar el juny del 2014 l’Entesa, ara integrada dins la Crida, membre, també, del quadripartit governant.

“Quan vam entrar al govern, vam veure que era un tema a reforçar i a ampliar perquè l’element de la cohesió social, per a nosaltres, és importantíssim, i entenem que l’espai públic i el joc són dos elements importants”, sosté. I en defensa la lògica: “Aquesta aposta vol revertir la incomprensió, sovint, de veure els patis de les escoles tancats i nens amb ganes de jugar, obrint els patis d’abril a setembre”. I què es pretén? “D’una banda, permet que nanos que potser estarien a casa empantallats tinguin, unes hores, un pati per jugar, relaxats, en el seu temps lliure. De l’altra, és un espai de relació intergeneracional de nens del mateix barri. I, a més, una activitat saludable i física com és el fet de jugar”.

Trencar la barrera de l’edat

Raquel Rondón, de 23 anys, supervisa a la debutant escola Joanot Alisanda, al centre de Sabadell, que es compleixin les set normes de convivència -l’última, “Divertiu-vos!”- i les tres de seguretat i higiene. Com “tres o quatre” companys seus, prové del curs de monitors de lleure i de la borsa de substitucions de menjador de la Fundació Pere Tarrés. Anècdotes? L’aixopluc abans de la tempesta: “Ens vam ficar tots sota el porxo i esperàvem que plogués”. Quan cal, la Raquel combat l’avorriment: “Ens vam trobar un dia que hi havia uns deu nens que estaven jugant sempre a futbol però que aquell dia s’avorrien”. I... màgia! “Van acabar jugant al mocador nens de tres, quatre anys, i nens de nou, deu anys. Era molt divertit veure com s’ajudaven entre ells”. La perfecció total només existeix al món de les idees: al Joanot, durant el pati obert, no es pot accedir al lavabo ni a l’hort escolar, i les extraescolars dels divendres obliguen a obrir mitja hora més tard durant el curs.

Quants, on i per què? “Al principi n’hi va haver tres o quatre; ara ja en tenim sis i estan distribuïts territorialment per la ciutat perquè tothom, més o menys a prop, tingui un pati”. N’hi ha un al nord (barri de Can Deu), dos al sud (Espronceda i Sant Oleguer), un altre a ponent (la Concòrdia), un més a llevant (Torre-romeu) i la novetat: el sisè, al centre, a l’escola Joanot Alisanda: “El centre, en especial, té poques places i poc espai públic gran per la seva configuració”. La cosa, sembla, funciona: “A mesura que es va repetint el pati obert, ve més gent: corre el boca-orella”.

COL·LEGIS ESPONJA

“És important -diu l’edil- la vinculació amb l’escola, no només com a espai d’estudi, sinó com a equipament de la ciutat. I l’escola és una part d’aprenentatge i una part de relació, però també pot ser, a la tarda, un espai de joc. En aquest sentit, hem de trencar, potser, una mica, l’horari estrictament escolar perquè a les escoles també hi passin coses fora d’aquest horari; per això també fem molt esforç a Sabadell en extraescolars, especialment als barris més desafavorits”. La continuïtat de l’acció està més que assegurada: “Si ara els retiréssim [els patis oberts], tindríem un problema: quan es fan, quan ho proven, ningú vol perdre’ls”.

El monitor és una peça clau: “El cost d’aquest servei -comenta Berlanga-és el cost del dinamitzador que és aquí dues hores al dia, set dies a la setmana. Sempre s’obre, sempre. La idea també era que, de sis a vuit, pots anar a l’escola: el 15 d’agost, un diumenge, un dissabte, un dilluns...” Què fa, exactament, el professional? “El dinamitzador porta uns estris de joc; en algunes escoles s’ha introduït alguna taula de ping-pong. També [volem] diversificar l’esport; que no tot sigui futbol; intentar, també, que les cistelles [de bàsquet] tinguin xarxes. Equipar bé el pati per al joc”. I atreure participants: “S’ha fet una difusió, primer, als nanos de l’escola, que són els que els que hi tenen més proximitat, i, llavors, a l’entorn de l’escola, amb cartells. I xarxes socials”. I molt boca-orella.

¿Un total de 210.000 habitants en tenen prou amb sis patis? “Hi ha hagut alguna demanda més d’algun barri o d’alguna zona, però, en aquest moment, tots els barris en tenen algun a prop -considera Joan Berlanga- i, si podem, valorarem créixer en algun punt concret si hi ha demanda perquè, si no, el que acaba passant en molts llocs és que els nens salten la tanca”. No és un caprici, afirma, sinó una necessitat: “Per la franja tres, sis, set, vuit, nou anys, la plaça dona per a molt, però als nanos de més de deu, onze, dotze, la plaça, de vegades, ja se’ls fa petita. Molts dels que venen són d’aquesta edat, en què ja poden ser una mica autònoms i venir sols al pati”. I justificar, així, una iniciativa que suscita aplaudiments: “Han sigut molt ben rebuts per la ciutadania, per les AMPA, pels veïns”. I, per cert, han despertat l’interès d’alguna altra ciutat, molt pròxima i molt semblant.

Encantats de la vida

La família Jardí-Puigmartí és usuària pionera i fidel del pati obert del Joanot. La Mireia, de 39 anys, diu: “Venim des del començament i ens agrada molt perquè, tot i ser la nostra escola, hi volem tornar cada dia després de la jornada escolar perquè s’hi està molt bé”. Troba “molt interessant” que els seus fills s’hi relacionin amb nois “d’altres edats i escoles”. L’Oriol, de 42 anys, hi respira tranquil: “Està molt bé perquè s’aprofita un espai que, si no, està tancat, i no costa gaire. Passen coses diferents que durant les hores lectives, no hi ha cotxes, i pots estar aquí, també, tenint una mica de vida social mentre els nens juguen, no els has de vigilar gaire i s’ho passen bé”. La Greta, de set anys, hi està d’acord: “M’agrada venir”. És la mateixa escola que al matí, però tot canvia: “Hi ha nens d’altres escoles i és xulo perquè hi ha nens que es relacionen amb altres i hi ha menys gent que en un pati normal”. El Roc, de cinc anys, va al gra: “M’ho passo bé. Juguem a bàsquet, juguem a moltes coses. El que més m’agrada del pati és jugar amb els meus amics”. D’això es tracta.