Pau Vadell i Vallbona, boixar déus

El poeta, editor, traficant cultural i historiador Pau Vadell i Vallbona torna com a creador, i ho fa publicant un nou llibre de poemes: Cremen desordres. Han passat quatre anys des del seu volum anterior, Terra llarga, però mentrestant no ha aturat de publicar joies, talment la poesia completa de Jaume Vidal Alcover en l’any del seu centenari de naixement, des del segell calongí AdiA Edicions, que celebra enguany una dècada d’eufòrica existència. Amb aquesta obra d’impacte, la més contundent que ha escrit fins ara, confirma que és apocalíptic, perquè creu que la fi del món és a prop, i dionisíac, per això dansa amb versos i llibres en aquest “darrer banquet abans de l’extermini”.

Algunes de les característiques primordials del seu estil són el llenguatge críptic, que tremola i fa tremolar en dialecte, i el deix ultralocal de l’escriptura, de call vermell i de cantelluda pedra de sud. Fent que les arrels s’enfonsin en les fondàries més pregones, Pau Vadell i Vallbona acaba assolint categories universals. Els seus textos estan marcats per un caràcter alhora càustic i solemne, tendre i al·lucinat. Cremen desordres és també un triomf important perquè aglutina i fusiona les diferents recerques poètiques que havia anat desenvolupant de manera separada: la línia esbojarrada i surrealista d’Akbar abraça les fórmules més sentencioses i majestuoses de Temple i viceversa. De fet, un dels poemes més emblemàtics d’aquest darrer recull, 'Temps d’incertesa', es converteix en l’essència i en la consigna de Cremen desordres: la idea de fons que unifica el conjunt ve a dir que tot el que ens envolta és caos i destrucció; per tant, millor que els visquem apoteòsicament i fem que aquesta sigui una hecatombe gloriosa. Ja sabem, gràcies a Edgar Allan Poe i a Francesc Serés, que enmig del desastre és on fulguren les orgies més fervoroses. Els mestres de Pau Vadell i Vallbona són clars i reincidents: Blai Bonet, Damià Huguet, Andreu Vidal, Manel Marí, Francesc Garriga o Eduard Sanahuja i Yll, que en aquesta ocasió signa un epíleg finíssim i emocionant que descriu a la perfecció la manera de fer i de ser del poeta: “Fora de l’espai convencional, Vadell pretén crear un clima, un entorn favorable perquè les imatges que ens lliura sacsegin els sentits. Vol commoure amb els mots jugant la carta de la imprevisibilitat. Sense l’anècdota. Sense cap linealitat. Vadell no pinta. Esquitxa.”

El resultat són, en efecte, èpiques lletrades i lleterades en què la veu lírica, malgrat la proximitat de l’acabament, es resisteix a la clausura (“no s’aferra a mi la idea de final”) i continua cridant i queixalant (“fotent-li mossegada a l’escorça”). Pau Vadell i Vallbona no cau en el cinisme ni en la nostàlgia tot supurant composicions perfectes per recitar i per fer estremir.