Don Gaspar, un dels personatges principals d’Estimada Mirta, aconsella sempre als seus socis de l’empresa continuar pedalant perquè, si no, caus. És un dels nusos temàtics (n’hi ha diversos) de la tercera i, de moment, darrera novel·la de Maria Escalas. Un llibre cridat a vendre’s prou bé. Es tracta d’una novel·la de rerefons històric que entronca amb els republicans que abandonaren l’Estat espanyol arran de la desfeta a la Guerra Civil i que empeltaren amb aquella llarga tradició d’illencs famolencs i afamats que havien partit a provar fortuna a les Amèriques. Sa mare, en temps de la Segona Guerra Mundial, tractà d’evitar que una altra contesa li pogués matar el fill, Francisco; si a Amèrica reeixia, hi viatjaria tota la família. Ell duu el nom en castellà perquè visqué mig segle al Nou Món i és, amb un altre nom, la persona que conegué ella i que donà peu a confegir tota la ficció.
A partir d’aquí, i en el cas concret de l’Argentina (el país triat), se succeeix en el ciclorama de fons la història dels governs de Perón i els presidents que el substitueixen, s’alternen la república i la dictadura, les mares de la Plaza de Mayo, el Concili Vaticà II i, mentre tot això capgira el món, Franco continua restant incòlume al poder. Un dels socis de Gaspar acaba essent el seu gendre, Francisco, que trenca amb el malefici que, en la majoria de casos, aquests indianos no s’enriquien mai i tornaven per morir pobres com rates a ca seva amb la cua entre les cames. Francisco pren partit llavors a favor dels poderosos gairebé per prescripció argumentativa, perquè això donarà joc al conflicte i l’oposarà a diversos familiars seus que pul·lulen pel llibre –en contra del que pugui semblar, Escalas no recarrega la novel·la amb un nombre excessiu de personatges.
El narrador va de cara a la feina i en selecciona els moments. La trama avança trepidant i l’ascens de Francisco es precipita. Els diàlegs, si cal, els accelera per no decaure. I no ho fa mai. Gasta una llengua força dialectal a les converses, que resulten versemblants, entretingudes i ben resoltes. Certs tints poètics embelleixen els paisatges que dibuixa, si bé algunes comparacions o adjectivacions poden resultar un xic forçades.
L’argument es desenvolupa en aquests capítols llargs interpolats amb episodis més breus, en cursiva, on el protagonista, des de la cabina d’un vaixell, ho conta tot a la seva filla Mirta, que dona nom al títol.