Penis que ja no són el que eren
He deixat d’estar tan interessat pel sexe com solia. Aquest canvi d’escenari em fa l’efecte que és a causa de la conjunció de diversos fenòmens. Primer de tot, és evident que hi tenen a veure l’edat i l’hecatombe hormonal que s’hi associa, que en els homes, per raons heteropatriarcals i tal i qual, you know, està infraestudiada perquè, segons anuncia el tòpic de la cultura popular, el rei de la selva ha de seguir fent veure que proveeix de semen a tort i dret, fins a l’últim dels seus sospirs, en un acte de pol·linització urbi et orbi que, a més a més, s’ha d’acompanyar d’un picar constant de punys tancats sobre l’armadura brillant, que cal complementar, esgotadorament (també pel propi mascle), amb crits de guerra, a poder ser eixordadors, crits de guerra d’aquelles guerres d’abans de la invenció de la pólvora, que allò sí que eren guerres. Crec que ara d’això en diuen “gesticulació”.
Em sobta que molts mascles de la meva mateixa edat, i fins i tot d’edats més provectes o directament matusalèmiques, segueixin amb la coreografia de l’aparellament sense repòs, quan tots aquí sabem que aquella nostra erecció adolescent ha passat a ser una peça de museu. En tot això de silenciar les tites inevitablement fluixes també hi compta molt la complicitat de les senyores de la casa, que en lloc d’abandonar el catre del seu mascle titular, titular però de penis flonjo, i buscar-se, tal com mana la biologia, un amant jove dels milions que vagaregen per botellons d'arreu desitjosos d’una aventura eròtica de qualitat, en lloc d’això, dic, les mestresses mantenen el tipus i defensen la inexistent virilitat del seu espòs, pare dels seus fills (pare dels seus fills de pura xiripa), al qual tenen eròticament amortitzat, però que encara els serveix, a la llotja del teatre, per mantenir les formes, la qual cosa és increïble perquè, jo diria, una cosa no treu l’altra: es pot estar a la llotja i a missa amb el titular, i repicant amb un mariner turgent, passat el rosari, acabada la funció.
El neguit constant del poltre que vaig ser s’ha esfumat. Amb els anys he passat de pensar en el sexe, ja sigui de forma general i líquida, ja de forma específica, cada nanosegon de la meva vida a pensar-hi molt de tant en tant.
A més a més, i aquest seria el segon punt a tractar, una existència de classe operària, que per aclarir-ho diríem que és tota aquella que ni és rendista ni és mafiosa i en la qual hom depèn, per tirar endavant, de tots i cadascun dels seus òrgans vitals, així com de les extremitats superiors i inferiors del seu cos, una existència d’aquest tipus, tal com està, a més a més, l’índex de preus al consum, no afavoreix tampoc que estiguis per gaires kama sutres, bàsicament per falta material de temps, que ni a l’autocomplaença hi ha dies que ets capaç d’arribar.
Tot i el meu desinterès sexològic actual (és evident que m’estic convertint en un intel·lectual), em sobta que quan es debat a la premsa sobre el consentiment i sobre la llei del només sí és sí i sobre totes les polèmiques que es deriven d’aquest tema, faci la sensació que els que follen són o han estat sempre els altres, mai qui opina sobre el tema. En això del només sí és sí i el no és no, totes les persones que hem tingut una vida sexual (sexoafectiva en diem ara, no?) estàndard, de classe operària, postfranquista i mediterrània, sabem exactament de què estem parlant. No cal fer-se l’orni. Només cal pensar en la pròpia experiència, per molt remota que aquesta experiència hagi estat.
Recordo una vegada, segles enrere, quan era poltre, que en el fragor d’una agradable escaramussa eròtica, el xaval que tenia entre mans, i ell a mi, va indicar-me clarament amb una bona i sonora cleca propinada sobre la meva, en aquella època, gimnàstica natja, que volia apujar la intensitat de la partida. Vaig dir-li que no, gràcies, i ell, en lloc de forçar-me o de violar-me directament, va parar, renunciant a la seva idea homoeròtica, per seguir amb el ritme que ens havíem anat marcant fins al moment i tots tan contents (i si, en renunciar a una sessió de sado, es va decebre, mai no ho sabré perquè va tenir la cortesia de no fer-m’ho notar, motiu pel qual recordo la vetllada amb simpatia). També ha passat a l’inrevés, és a dir, que el que decideix no forçar l’altra persona hagi estat jo. Recordo un cas concret (un clau concret, vaja) en què el meu amant de torn, tot i estar pirotècnics, va confessar-me que s’havia “desinflat”. En lloc d’insistir o prendre-m’ho malament, en lloc de muntar-li un sidral allà mateix, ho vaig deixar estar de forma naturalíssima, per complaure’l (perquè el sexe té molt a veure amb complaure l’altre), i vam passar la resta de la vetllada fumant, tranquil·lament, estirats al llit, parlant de les seves cabòries, que, per fer-ho curt, direm que tenien a veure amb el fet que tenia nòvia i amb no saber encara com encaixar totes les peces del seu puzle sexoafectiu, perquè ara pot semblar una broma, però als noranta no teníem gens per la mà res que tingués a veure amb la fluïdesa o similar, és a dir, amb poder estar a missa i repicant.
