Elisenda Solsona: "Pensava que si no podia ser mare, no seria feliç"

BarcelonaAmb el primer avortament que vaig patir, quan estava de sis setmanes, va néixer la por de no poder ser mare. Va ser el 2014, fa deu anys, i no hi havia la visibilitat que hi ha ara dels processos d’infertilitat. Diuen que l’emoció més antiga i forta és la por, i la por més potent és la por al desconegut. Per a mi el desconegut, en aquell moment, era la incògnita de si podria arribar a ser mare o no. Sentia tanta pressió de la societat que pensava que si no ho podia ser no seria feliç.

A Mammalia explores aquesta angoixa. Però també hi dius que si no ets mare no passa res. 

— Si hagués viscut ara el procés no m’hauria sentit tan sola. Ara es comença a parlar sobre el fet de no ser mare, tant per circumstàncies com per decisió pròpia, i és fonamental tenir un cercle on et sentis acompanyada, i conèixer l’experiència de dones que no han pogut ser mares i que, després de fer un dol, t'expliquin que han tingut una vida bonica. 

Com és tenir dos fills petits que es porten quatre anys?

— Ara que en tenen sis i dos veig que ja comencen a jugar junts, que s’entretenen l'un amb l’altre. Ara que es busquen ja va desapareixent el caos inicial de tenir una criatura petita i un nadó. Això no impedeix que existeixin diversos punts de caos en el dia a dia.

Quin és encara el moment més caòtic?

— L’estona entre l’esmorzar i el sortir de casa per anar a l’escola és un festival de corredisses, demanar mil vegades que vagin al rebedor a buscar les sabates, posar carmanyoles a les motxilles. I el sentiment de culpa de fer-los córrer. El vespre és més calmat.

I quin és un moment del dia que t'encanta?

— De camí a l’escola o de tornada sempre ens inventem aventures, trobem pistes, creem una història. Un altre moment preciós és el de la lectura d’abans d’anar a dormir. Quan acabem, el gran sempre em demana la història inventada. Jo a aquella hora ja tinc molt poca capacitat d’imaginació, i sempre li proposo que em digui cinc paraules i a partir d’aquí començo a crear una història. Ara, de tots, el moment més feliç és quan els desperto. Estan molt, molt units, i només despertar-se es busquen i s’abracen. M’emociona moltíssim. 

Ets feliç però patidora, oi?

— Tinc molts pensaments intrusius. Només arribar al pis on som ara vaig fer enreixar els balcons. M’imagino els escenaris més terribles. Sempre dic que soc pessimista i amb pensaments foscos pel futur, però positiva en el dia a dia. Quan hi ha un imprevist sé buscar solucions ràpidament. També m’he adonat que hi ha molta diferència amb el meu fill gran i la meva filla petita. 

En quin sentit?

— Amb la segona he descobert una altra maternitat, més serena, més confiada. Tot i que la petita a vegades em pot sorprendre amb coses que no havia fet el gran, però és com si ja sabés una mica més de què va tot això. 

Llegir Mammalia fa pensar que mares i pares tendim a veure la infància com un lloc més bonic del que realment és.

— La infància es construeix amb el record que te'n queda. Tant pot ser un lloc on voler tornar com també un lloc ple de buits que et poden espantar. El desconegut ens provoca por però alhora molta curiositat i necessitat de saber. Potser ens estem apropant a un monstre. Això és el que li passa a la Cora, la protagonista, que per poder reconstruir la seva identitat necessita fer aquesta recerca, encara que li faci por descobrir la veritat.  

Què recordaran els nostres fills, de la seva infància?

— Tinc obsessió en construir records amb els meus fills, en crear-los imatges, escenes que els quedin retingudes a la retina i siguin llocs on voler tornar quan siguin grans. A vegades penso que m’hi capfico massa i que segurament les escenes boniques que recordaran seran unes altres que ni em puc imaginar. 

Voler construir els records dels fills, quina cosa més peculiar...

Jo tinc molt poca memòria i moltes coses que recordo són a partir de les olors, de la música i, sobretot, de les fotografies, per això crec que també intento tenir amb ells molts moments bonics i especials, encara que siguin quotidians. Tinc molta curiositat per saber què serà el que els marcarà. Amb què es quedaran.